Al número d’Emporion del mes de setembre passat, Jaume Sató i Geli compartia amb els lectors i lectores de la revista les experiències viscudes durant un viatge de gairebé un mes a la Xina i la impressió que li havia causat la realitat xinesa. Hi repassava l’explosiu creixement del país, l’eficiència i eficàcia dels seus transports, l’àmplia implantació de les noves tecnologies mòbils i també alguns dels reptes als quals s’enfronta el gran país asiàtic. Llegir l’article em va portar a rememorar el viatge que vaig fer a la mateixa destinació, visitant moltes de les ciutats i regions que també formaven part de l’itinerari d’en Jaume. De ben segur que en els més de set anys transcorreguts entre la meva visita i la seva han canviat moltes coses, i més tenint en compte el dinamisme econòmic xinès. Sense anar més lluny, la fotografia que acompanyava el seu article mostrava el perfil urbà del districte financer de Pudong, a Shanghai, amb almenys un parell de nous gratacels que encara no existien quan vaig fer les fotografies del meu àlbum, el 2011. El que no ha canviat, en canvi, és la impressió que ens causa la Xina als qui la visitem: un país en un ascens econòmic i de desenvolupament vertiginós, que alhora afronta grans reptes davant la creixent desigualtat social. També són proverbials els seus problemes de qualitat mediambiental.
Per tal de sostenir el ritme de desenvolupament i creixement econòmic que garanteixi que cada cop una major porció dels seus més de 1.300 milions d’habitants accedeixin a la classe mitjana, el govern va impulsar el 2013 la “Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda”. El projecte s’inspira en l’antiga ruta de la seda per connectar la Xina al món i reposicionar-la al centre del mapa geopolític global. El pla preveu mesures de caràcter diplomàtic i cultural, que millorin la percepció de la Xina a l’estranger i ajudin al desenvolupament del sector turístic. També va acompanyada de mesures monetàries per tal que la moneda xinesa, el yuan, competeixi amb el dòlar i l’euro com a divisa de referència. Però el gruix del pla se centra en el desenvolupament d’infraestructures que permetin a la Xina importar recursos naturals de mig món i exportar els seus productes a l’exterior. En concret, el pla preveu la construcció de grans ports comercials al llarg de la costa xinesa, en illes del Pacífic i de l’Índic, en punts tan crítics com el Mar Roig, també al Mediterrani, així com a les costes tant orientals com occidentals del continent africà. Els ports africans permetran traslladar minerals i hidrocarburs que l’economia industrial xinesa demandarà en augment, extrets de països productors com ara Nigèria, el Camerun, Angola, la República Democràtica del Congo o Sudan del Sud. Molts d’aquests països quedaran també connectats amb la construcció de nous oleoductes i ferrocarrils que Xina preveu que creuin el continent. A Euràsia, el pla hi divisa el desenvolupament de sis grans corredors econòmics, que connectaran el territori xinès amb Malàisia i Singapur, la Índia, el Pakistan, Turquia i l’interior de Rússia. En gairebé tots els casos, aquests corredors es concreten en el desenvolupament d’oleoductes, gasoductes i de vies ferroviàries per proveir d’energia el gegant xinès i intercanviar productes comercials. De fet, en els darrers dos anys, els primers combois de tren ja han connectat els grans centres industrials de la Xina oriental amb el centre d’Europa i fins i tot amb Saragossa i Madrid. La previsió és que el projecte no es completarà fins el 2050 i suposarà una inversió total propera als 900.000 milions de dòlars.
Deixant de banda les seves marejadores xifres i el seu impacte econòmic, el disseny de la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda permet extreure dues conclusions. Primer, il·lustra una ambició d’escala mundial, amb pulsions imperialistes similars a les que, en el passat, van permetre a Occident explotar mig món i assolir la posició privilegiada en l’odre mundial que encara avui ostenta. Per sort, l’expansió comercial ha substituït la conquesta com a via de domini, però l’essència expansionista i l’ús del poder és ben similar. Segon, aquesta expansió es fonamenta, com passava amb les potències colonials del passat, en un model de desenvolupament basat en el creixement industrial i l’explotació dels recursos naturals. Aquest octubre passat un informe de les Nacions Unides alertava que les economies mundials havien de reduir dràsticament les seves emissions de carboni a l’atmosfera, provinents sobretot de la combustió de petroli i gas natural. Per tenir alguna opció de complir els Acords del Clima de París i evitar un augment de la temperatura del planeta més enllà de 1,5ºC, l’ús de combustibles fòssils s’hauria de reduir a la meitat el 2030 i ser completament substituïda per energies verdes el 2050. Aquest objectiu xoca frontalment amb la construcció de les infraestructures energètiques que preveu el pla xinès, que prioritzen l’abastament de gas i petroli cap a la Xina, sens dubte per a ser utilitzats com a font d’energia fins aquest horitzó de 2050 i més enllà. Mentre que, portes enfora, la Xina ven la imatge de voler liderar una nova economia basada en el coneixement, la tecnologia, l’eficiència i la sostenibilitat, les seves accions suposen una greu amenaça no només per al seu medi ambient i la seva població, sinó també per a la pròpia prosperitat de l’espècie humana en un clima cada vegada més extrem i hostil.
