De petits, som complicats. Entestats en abolir les complexitats de la vida, preguntem sense parar sobre dilemes que ens consumeixen: “per què això?” “per què allò?”. Les respostes, des de la ment adulta acomodada dins l’ordre inamovible de les coses, sovint acaben sentenciant “perquè sí / perquè no, i punt!” davant la possibilitat que la conversa s’emboliqui massa. Si de petits preguntem per trobar solucions al trencaclosques de la vida, de grans deixem de fer-ho perquè aprenem que els problemes no tenen solucions fàcils ni infal·libles. La història de la filosofia ensenya que les preguntes poden curar, però també et poden trastornar. Si abans bevíem per oblidar, ara ens lliurem a les pantalles mitigadores de les ambigüitats cerebrals amb el mateix objectiu: no pensar.
Són quarts d’onze de la nit, tots sabem que la civilització es desfà i jo m’entrego a la tele per certificar que soc una zombi més que per “campanya electoral” entén fer la republiqueta des de la manteta del sofà. Al programa Pla Seqüència de La 2Cat, Jordi Basté entrevista a Carles Puigdemont des de Waterloo i, just quan el periodista li diu al president que no vol fer-li preguntes polítiques, és quan penso que la democràcia és un sistema perversament fràgil. Si preguntar és un acte polític perquè en l’acte de la pregunta hi ha tota la moral, tota la religió, tota la solidaritat que s’ha anat assentant durant anys al nostre cap, com és que el programa de La 2Cat s’entossudeix a fer-ne la distinció i, en comptes de preguntar a Puigdemont pels plans de país per Catalunya li pregunta sobre la mort dels seus pares sabent perfectament que, fins i tot la manera de fer el cafè, era un acte polític? La resposta, evidentment, es diu poder, espanyol en aquest cas. I mentrestant aquí seguirem enrocats en el problema de què quan la resposta és Independència les preguntes no s’han fet. Però ja es veu que La 2Cat tot just aixeca el vol, així que salto a La 1 que porta setanta anys de rodatge mentre penso que la democràcia és un sistema tan cruel com l’acte de fer zàping.
El programa La Revuelta (antiga La Resistencia de Movistar+) s’emet en prime time de dilluns a dijous i és un exemple transparent de com les preguntes que es fan als programes ens defineixen com a societat. El format triomfa quan el presentador i humorista David Broncano planteja a tots els convidats dos interrogants: “quants diners té al banc?” i “quantes relacions sexuals ha tingut en els últims trenta dies?”. Les preguntes, que sabem on porten i a qui beneficien, ens donen més pistes que les respostes sobre el món en què vivim. I aquestes dues en concret funcionen, precisament, perquè es fan en una societat que duu tatuat al moll de l’os el seu capitalisme, el seu masclisme, la seva obsessió per la competició cap a la desigualtat i disfruta de l’hàbit d’envair la privacitat dels altres com la més dolça de les metzines. I dic masclisme, no només perquè és un fet que els homes continuen cobrant més que les dones, sinó també perquè en la pregunta sobre sexe, s’inclou un sistema de punts injust per a l’aparell sexual femení: coit 1 punt, pèting 0,6 i masturbació 0,5. I que sí, home, que la penetració salvatge està molt bé, però el problema amb el sexe femení és el mateix que amb el de la Independència, que quan la resposta és clítoris, les preguntes tampoc s’han fet. I tot això, malgrat que La Revuelta sigui l’aposta de l’esquerra a la televisió pública espanyola per combatre el discurs de la dreta de El Hormiguero d’Antena 3 i d’Horizonte de Cuatro.
Quantes de les preguntes que fem són resultat del modelatge cultural i ni tan sols ens n’adonem? Naturalment, penso tot això perquè s’acosten noves eleccions i no sé a qui votar. Desconstruir-se per redreçar el qui ets cap al qui vols ser no és tan fàcil. Si la pregunta és el mirall, potser d’entrada caldria replantejar-la. I si en comptes de “a qui votaràs?” ens preguntéssim “quin marge de maniobra tens en el teu pensament?”. És agradable canviar de canal. Al 33 s’emet el programa de Catalunya Ràdio La Renaixença. Allà, en Peyu pregunta als convidats: “què has menjat avui per esmorzar?” i penso en la frase de Pep Guardiola i que potser els catalans som el tipus de zombi que s’aixeca ben d’hora ben d’hora per anar a votar. No tinc res clar, però cada dia que passa sento com la pregunta “com es vota en blanc?” es va tornant més radicalment democràtica. Després de tant d’esforç mediàtic pel xantatge emocional, es tracta de renunciar a l’exageració dels partits a canvi d’una veritat modesta. La resposta, per descomptat, és una merda. I vindran les municipals, on veure’ns des del zoom local encara ens farà més vergonya.
