Aquest és el parlament pronunciat a l’acte d’inauguració del monòlit amb motiu del cinquantenari de la manifestació del Ter.
En nom de les persones que formàvem part de l’associació Casal del Montgrí i que ara fa cinquanta anys vam organitzar la manifestació del Ter, us agraeixo l’assistència a aquest acte. Moltes gràcies de tot cor a l’ajuntament, que ha demostrat un interès molt gran per recordar la participació de la ciutadania en defensa del nostre riu. S’han preparat diversos actes des d’avui fins a finals d’any, però això només ha estat possible gràcies a la bona disposició dels equips tècnics de les diferents regidories, a tots ells el nostre reconeixement perquè el seu bon treball ha anat molt més enllà de les seves estrictes obligacions professionals. Gràcies també a totes les persones que fa cinquanta anys van respondre positivament a la convocatòria. Sense el compromís de tots plegats la manifestació no hauria tingut el ressò imprescindible per aconseguir els canvis en bé del riu. Per últim, gràcies a l’entitat Joventuts Musicals pel magnífic concert de viola de gamba que acabem d’escoltar. Han estat peces d’inspiració fluvial i és el millor tret de sortida per una celebració que ens depararà moltes satisfaccions.
L’acte d’avui és de record i el monòlit que inaugurem forma part d’aquest conjunt de memòries històriques que actuen com un despertador per desvetllar-nos i no caure en l’apatia ni perdre la confiança. Evocant els fets històrics execrables evitem que es repeteixin. És convenient tenir cura de la memòria de l’agraïment i tenir presents les persones que han mantingut el coratge en moments de crisis profundes. Mentre hi ha qui es dedica al plany fàcil del “no hi ha res a fer”, hi ha qui s’arremanga i sap veure la llum del final del túnel. Ells mateixos constitueixen llum. Gràcies a persones valentes, el món ha superat períodes enormement delicats. Recordem, per exemple, la Pesta Negra de l’any 1348. Aleshores va morir, segons estimacions, dues terceres parts de la població europea! Imaginem-nos què va suposar per l’economia en aquelles societats sense recursos de cap mena. Doncs bé, algunes persones van ser tossudes i van treballar fins a l’extenuació per tornar a recollir els fruits dels camps, refer ramats, consolidar els vells oficis i respirar aires de bonança. D’un fil a punt de trencar-se van saber trenar una corda valenta i hi hagué alguns excedents per dedicar-los a activitats aparentment supèrflues, com l’art. A diferents punts de la península itàlica van formar-se tallers d’artistes que iniciaren un dels períodes més creatius i de bellesa de la història de la humanitat. A Torroella hi arribava Violant de Bar, la que seria la reina consort de Joan I. Va convertir l’indret que ocupa avui l’actual “Lo Mirador” en un centre de cultura meravellós, amb poetes, músics, pensadors que sembraren unes llavors que encara ara floreixen i ens regalen fruits saborosos.
Memòria d’agraïment per a tota la gent abnegada que, després de la Segona Guerra Mundial, va treballar amb rigor per aixecar un nou període d’esplendor sobre les cendres de les ciutats, els erms dels camps de conreu i les vies de comunicació destruïdes. A Europa, vao⁹ sorgir una fornada de veritables estadistes que recolliren l’anhel d’una població desitjosa de llibertat. Només tres anys després de la guerra es va signar la Declaració del Drets Humans. És ben cert que és insuficient, però útil per fer un pas endavant. No oblidem que la història s’escriu pas a pas, mai a salts. Un pas darrere l’altre.
Memòria d’agraïment envers tanta gent anònima que no s’ha rendit mai malgrat viure assetjada pels Quatre Genets de l’Apocalipsi: guerres, fams pestes i mort.
Memòria d’agraïment especial per a les mares de família. Qui es recorda d’elles? Les seves vides quedaven reduïdes a portar fills al món, moltes amb una dotzena llarga de parts per evitar la despoblació en èpoques d’una mortalitat, sobretot infantil, de màxima crueltat. A Torroella, de cada mil criatures que naixien entre 1760 i 1764, només 192 arribaven a complir els 15 anys! No ens podem arribar a imaginar la tristesa, la desesperació, el patiment d’aquestes dones heroiques, anònimes, de les quals no ens resta més que els seus noms registrats als llibres de baptismes i d’òbits de la parròquia. No les oblidem mai!
Memòria agraïda envers els mestres que han educat de manera abnegada els nostres infants. Torroella ha tingut molt bones educadores i educadors. Són desenes, centenars, no pas un o dos, les persones lliurades a preparar un nou demà.
Memòria agraïda per als sanitaris que, malgrat tot, tenen cura de la nostra salut. De res en faríem del CAP ara ampliat si els professionals dimitissin de la seva mirada humana.
Memòria agraïda per als petits gestos: de qui saluda, de qui abraça, de les persones generoses que aixopluguen, que fan companyia… Viuen en l’anonimat i passen sense fer fressa, però sempre hi són.
Memòria agraïda per a les dones i homes que han fet i fan que la vida dels pobles sigui més amable i joiosa. Són persones que mantenen el foc viu per a no defallir mai definitivament.
Seguim treballant, ideant i somiant una Torroella perquè d’aquí 50 anys sigui una vila encara molt més respectuosa, culta, bella, educada i bondadosa.
Visca Torroella!
