El primer senyal que Déu i la natura tornaran a obsequiar-nos amb una altra primavera el solo trobar a mitjan gener, quan camí de l’Estartit veig les primerenques flors del vell ametller al costat del Mas Déu. Aquells són encara dies de ple hivern, on la nit aferra amb les seves fredes mans la claror del dia, intentant protegir amb la foscor el son profund de la natura.
Seguint l’ordre natural, a mesura que van passant els dies, la llum s’allibera de la foscor de la nit, el fred retrocedeix i la donzella adormida comença a despertar lentament de la llarga letargia hivernal. Ho fa, com és habitual en ella, irradiant alegria i disposada a vestir-se amb les millors gales, per mostrar-nos la seva esplendorosa bellesa de joventut acompanyada d’un esclat de vida, llum, color i fertilitat insuperables, que pregonen joiosos l’arribada d’una nova primavera.
He de confessar que m’agrada la primavera, sempre m’ha agradat, entre altres coses perquè si s’és una mica observador, no tens temps material per contemplar les moltes meravelles que ens ofereix als sentits.
Ja de bon matí, fascina contemplar la falda del Montgrí tacada per les subtils pinzellades del groc brillant de la ginesta; si s’aparta la vista de la muntanya, crida l’atenció l’espectacularitat de la catifa vegetal que cobreix la plana, que convida els ulls a recrear-se amb tota la gama de tonalitats del color verd, on destaquen de manera especial els camps d’uns sembrats espigats, picotejats pel vermelló intens de les roselles, o els dels fruiters disseminats en harmoniosa anarquia, convertits ara en taques de color que van des del més pur dels blancs fins al rosa més intens.
Passejant pel bosc, es perd la noció del temps mentre es gaudeix de la humilitat i senzillesa de les plantes silvestres, que intenten sobreviure tan sols de la generositat de la mare naturalesa, per oferir-nos la varietat cromàtica i de forma d’unes flors que mai tindran lloc reservat als jardins construïts per la mà de l’home. Elles pertanyen al gran jardí de la natura i reserven la seva magnificència quasi exclusivament als petits éssers i companys d’hàbitat que són dels pocs que saben valorar i fruir de les seves qualitats i aliments.
A començaments de juny, sota un cel blau i transparent, tacat tan sols pel puntets negres i bellugadissos de les orenetes que busquen aliment, m’agrada observar el groc daurat dels camps de blat que onegen al vent, convertits en una mar d’or, i que inevitablement em fan recordar el Crist de la Tramuntana, per demanar-li que mesuri la tramuntana justa que no espolsi el blat.
Gaudeixo també amb l’energia de la llum blanca i brillant del sol d’aquells dies, que fa ressaltar encara més els colors de la natura i dóna al nostre mar unes tonalitats entre turquesa i ultramar que destaquen amb el blanc nacrat de l’escuma d’unes ones sense malícia, que rompen en cadenciosa harmonia, mentre alteren el silenci de les tranquil·les platges.
Quan comença a caure la tarda, els dies que tens la sort de poder passejar pels camins que voregen el Ter, és obligat parar-se per escoltar la màgia dels cants dels ocells que festegen amb la parella que et fan sentir envoltat d’un esclat de vida i renaixença, mentre respires la tebiesa d’un aire càlid i sensual subtilment carregat d’un perfum indefinit de mil flors i aromes de mel.
Tot el que acabo de relatar és tan sols una petita mostra del que la natura ens ofereix en temps de primavera; tanta bellesa, però, no ens pot deixar indiferents, sobretot si tenim en compte els maltractaments i la desconsideració que rep a canvi i en com, malgrat tot, continua amb persistència i valentia despertant puntualment cada any, per oferir-nos amb la seva arribada el millor brot d’esperança.
Siguem valents, siguem tossuts, i no permetem que el descontrol o l’avarícia d’uns quants puguin fer que arribi un temps on futures generacions es trobin rodejades tan sols per la tristesa del gris d’un fum irrespirable, i la donzella adormida ja no vulgui despertar del son hivernal. Si som tan insensats per consentir que això arribi, llavors el món ja no serà món i, en aquells moments, que Déu s’apiadi de tots els éssers que poblaran la Terra, perquè hauran entrat en l’amarg i curt preludi d’una definitiva foscor de mort.
