La Sostenibilitat. (II) La sostenibilitat com a ciència

Vist el valor que hom  atribueix a la sostenibilitat, en aquesta segona part aprofundirem en la definició i el contingut de la Ciència de la Sostenibilitat.

La Ciència de la Sostenibilitat ha aparegut a principis del segle actual com una nova disciplina acadèmica per primer cop de manera “oficial” al Congrés Mundial “Desafiaments d’una Terra en Canvi 2001” a Amsterdam, organitzat pel Consell Internacional per a la Ciència (ICSU), el Programa Internacional de la Biosfera i la Geosfera (IGBP), el Programa Internacional de Dimensions Humanes sobre el Canvi Ambiental Global i el Programa Mundial de Recerca del Clima (WCRP).

Aquesta “metadisciplina” es centra a examinar les interaccions entre els sistemes humans, ambientals i d’enginyeria i urbanisme per comprendre i contribuir a solucions per als desafiaments complexos que amenacen el futur de la humanitat i la integritat dels sistemes de suport de vida del planeta, com ara el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació i degradació de terres, aire i aigües, l’esgotament de la capa d’ozó, els fluxos biogeoquímics de nitrogen i fòsfor, etc. (vegeu els límits planetaris citats per Alan Fortuny al febrer i al maig de 2023 i en els meus darrers articles sobre l’Economia del Benestar)

La Ciència de la Sostenibilitat sorgeix com una nova àrea de coneixement, amb l’objectiu d’integrar les aportacions a la sostenibilitat de diferents disciplines, provinents de les ciències naturals i socials, l’enginyeria, la medicina i altres, i específicament de la química verda, la biotecnologia per a la sostenibilitat, l’ecologia industrial, l’enginyeria per al medi ambient, l’economia del clima (vegeu el meu darrer article sobre el tema), l’economia baixa en carboni, l’educació ambiental per la sostenibilitat, la planificació urbana i regional i algunes més. És, per tant, una ciència interdisciplinària i transdisciplinar que potencia la participació ciutadana, és a dir, que aposta per la integració ciència/societat. Una integració necessària, deguda a l’estreta vinculació dels problemes que es pretén resoldre, per fer possible el tractament global del sistema cada vegada  més complex constituït per les societats humanes i els sistemes naturals amb els quals interaccionen i dels quals, en definitiva, formen/formem part. 

Aquestes interaccions afecten el repte de la sostenibilitat: satisfer les necessitats de les generacions presents i futures alhora que es redueix substancialment la pobresa i es conserven els sistemes de suport a la vida del planeta.

Naturalesa i societat

Com expliquen molt bé Vilches y Gil Pérez (2014) “[…] S’ha iniciat una profunda revolució científica que integra naturalesa i societat: després de la revolució copernicana (1543), que unificà Cel i Terra, després de la Teoria de l’Evolució (1859), que va establir el pont entre l’espècie humana i la resta dels éssers vius, ara assistim a la integració del desenvolupament social (econòmic, industrial, cultural…) amb  els processos del denominat món natural, buscant comprendre les interaccions entre la naturalesa i la societat a fi d’afavorir ambdues i fer possible la transició a la Sostenibilitat”.

Un enfocament alternatiu de la ciència de la sostenibilitat es basa en estudis d’anticipació i en la idea que els sistemes socio-ecològics són sistemes adaptatius complexos. Es parteix de les teories del metabolisme social i la biologia relacional, i després s’analitzen els sistemes socioeconòmics com a sistemes de reparació metabòlica, és a dir, organismes. 

El Metabolisme Social (MS)

El concepte de MS va sorgir al segle XIX, en una època d’integració científica i de reciprocitat entre naturalistes i estudiosos socials. La perspectiva evolutiva, especialment el raonament analògic, va proporcionar encreuaments entre les ciències naturals i les ciències socials.

“Los cinco principales procesos del metabolismo entre la Sociedad y la naturaleza” de Victor M. Toledo, obra citada.   

El MS va sorgir com a analogia de la noció biològica de metabolisme, atès que les relacions que els éssers humans estableixen amb la natura són sempre dobles: individuals o biològiques i col·lectives o socials. A escala individual, els éssers humans extreuen de la naturalesa quantitats suficients d’oxigen, aigua i biomassa per unitat de temps per sobreviure com a organismes, i excreten calor, aigua, diòxid de carboni i substàncies mineralitzades i orgàniques. A escala social, el conjunt d’individus articulats a través de relacions o nexes de diferents tipus s’organitzen per garantir-ne la subsistència i reproducció i extreuen també matèria i energia de la naturalesa per mitjà d’estructures col·lectives i artefactes, i excreten tota una gamma de residus o deixalles. El MS pot ser definit, doncs, com la manera com les societats organitzen el seu intercanvi d’energia i materials amb el seu medi ambient amb el propòsit de revertir el procés entròpic al qual, com tots els éssers vius, estan subjectes.

Els humans construeixen i operen mines i granges, refineries de petroli i centrals elèctriques, fàbriques i infraestructures per subministrar els fluxos d’energia i materials necessaris per a la reproducció física d’una cultura específica. Les existències en ús, que comprenen edificis, vehicles, electrodomèstics, infraestructures, etc., es constitueixen i es mantenen pels diferents processos industrials que formen part del metabolisme social. Aquestes existències donen serveis a les persones en forma de refugi, transport o comunicació.

El Metabolisme Social o metabolisme socioeconòmic és el conjunt de fluxos de materials i energia que es produeixen entre la natura i la societat, entre les diferents societats i dins de les societats. Aquests fluxos d’energia i materials controlats per l’home són una característica bàsica de totes les societats, però la seva magnitud i diversitat depenen en gran manera de cultures específiques o règims sociometabòlics.

Explorant futurs alternatius en l’Antropocè*

En una de les principals revistes que tracten la Ciència de la Sostenibilitat, la “Annual Review of Environment and Resources”, podem llegir el resum d’un dels articles recentment publicats:

“Molts reptes que planteja l’època de l’antropocè actual requereixen transformacions fonamentals en les relacions de la humanitat amb la resta del planeta. Aconseguir aquestes transformacions requereix que la humanitat millori la seva comprensió de la situació actual i millori la seva capacitat per imaginar camins cap a futurs alternatius i preferibles. Revisem els avenços per abordar aquests reptes que utilitzen un pensament sistemàtic i estructurat sobre múltiples futurs possibles (“Futures-thinking”**). Durant set dècades, especialment les dues darreres, els enfocaments del pensament de futur han ajudat a persones de diferents orígens a arribar a una comprensió comuna de problemes importants, causes subjacents i camins cap a un futur optimista. Un enfocament recent ha estat l’estimulació de la imaginació per produir noves opcions. Els papers del pensament de futur per trencar les addiccions socials poc útils i en la resolució de conflictes són temes emergents clau.” 

Hi ha nombrosos exemples de treballs amb “Futures-thinking” en l’àmbit de la Ciència de la Sostenibilitat. Alguns exemples d’àrees en què és rellevant:

• Escenaris de Canvi Climàtic 
• Planificació Urbana Sostenible 
• Disseny de Polítiques Ambientals 
• Avaluació d’Impacte Ambiental 
• Innovació Sostenible 
• Educació Ambiental i Consciència Pública
• Sistemes d’Alimentació Sostenible 
• Energies Renovables i Transició Energètica 

En aquestes i altres àrees, el “Futures-thinking” és una eina essencial per a la planificació i l’acció en la ciència de la sostenibilitat. Ajuda a anticipar desafiaments i oportunitats i a prendre decisions informades per crear un futur més sostenible.

 *Antropocè és un neologisme fet per analogia amb els noms dels altres grans temps geològics (eocè, plistocè…). És el nom d’una hipotètica nova era geològica que hauria començat amb la revolució industrial iniciada el segle XVII. No es tractaria d’un període geològic enl sentit propi, sinó de l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a nivell mundial.

**Futures-Thinking, que podem traduir com “pensament de futur” és una metodologia mitjançant la qual explorem múltiples futurs alternatius, analitzem els riscos i beneficis comparatius de cadascun, i identifiquem oportunitats per prendre avui decisions positives per a la societat i l’entorn. El pensament del futur és un camp interdisciplinari en expansió que es veu com un element clau per a la transició cap a un planeta i una societat més sostenibles. Desenvolupar un futur més just és cada cop més urgent en el context de la reconfiguració radical dels sistemes actuals necessaris per afrontar els complexos reptes globals de sostenibilitat.