L’amarga realitat

Mira, mira, Fàtima ha tornat en Mohamed que viu a Espanya!. Quin cotxe que porta!! I tants regals per la família!! Tan bon punt  pugui, jo també aniré a Europa. Allà tot és molt fàcil, podem treballar, guanyar diners i viure bé.

Així és com pensa  la gent que viu al Marroc quan mira cap a Europa, però la realitat és una altra cosa.

Sóc una dona del Marroc, he nascut en una ciutat gran, he estudiat, he treballat de professora de llengua i literatura àrab en un institut de Casablanca i mai havia pensat que aniria a viure fora del meu país. A causa del reagrupament familiar he deixat bona part de la meva família, la feina, la ciutat, els veïns,… Vaig arribar a l’Estartit un dia d’hivern, venia de Casablanca. Jo estava acostumada a moure’m per la ciutat enmig de molta gent i em vaig trobar amb un poble gairebé buit. Jo estava acostumada a parlar molt amb la gent: els veïns,  les mares dels meus alumnes,… i aquí no coneixia  ningú amb qui  parlar.

Vaig voler posar-me a treballar, la feina que vaig trobar va ser la de netejar apartaments. Una feina que mai havia fet al meu país i que suposava per a mi un canvi radical. Passava el dia parlant amb l’escombra i la fregona i plorant.

Vaig apuntar-me a classes de llengua. Al Marroc només havia fet un curs intensiu de castellà però no el sabia parlar. Poc a poc vaig anar acostumant-me a la meva nova realitat mentre seguia netejant apartaments.

Després va arribar el meu primer fill que em va fer molt feliç perquè podia dedicar tot el meu temps a cuidar-lo.

Dos anys després vaig decidir estudiar el català i treure’m el carnet de conduir, això em podia fer més autònoma i podia tenir més possibilitats de trobar feina.

Vaig tenir un altre fill i em vaig dedicar a educar-los, a portar-los a la llar d’infants i a viure i disfrutar de la família. He tingut  la gran sort que el meu marit m’ha entès, m’ha ajudat molt a adaptar-me a aquesta nova realitat i m’ha animat sempre a anar endavant per poder millorar la meva situació laboral i personal.

Actualment treballo de mediadora cultural a l’Hospital Josep Trueta i  com a agent d’acollida en els Serveis Socials de Torroella. Em sento molt contenta amb aquesta feina per l’ajuda que puc oferir a la gent que, a més de no saber parlar la llengua del país, està malalta, es troba amb dificultats i pateix.

A partir de la meva experiència he observat dues coses importants. Per una banda
sovint em trobo amb persones autòctones acollidores i respectuoses però també me’n trobo moltes que tenen molts prejudicis cap als immigrants. Normalment és perquè no coneixen la nostra realitat. Jo n’he volgut explicar una petita part perquè si, tant els immigrants com  els autòctons, ens esforcem a conèixer la realitat de l’altre, podrem resoldre molts dels prejudicis.

Per altra banda he constatat que la idea que té la gent del Marroc que mai ha emigrat no té res a veure amb la dura realitat de la majoria d’ immigrants. Aquest paradís que ells somien des d’allà, no existeix. Quan els ho expliques, no s’ho creuen i continuen somiant en venir cap a Europa. I si algú torna al Marroc, per quedar-se, el consideren un fracassat.

Després de vuit anys de viure aquí, em considero afortunada per tenir una feina que m’agrada i que he obtingut amb l’ajut de la gent que he anat coneixent i amb la meva voluntat  d’integrar-me, sense perdre els orígens, i ser un membre més d’aquesta societat en la que ara visc.