Des de fa temps, el carter rarament es para davant de casa, i quan s’hi atura no tinc cap presa a recollir el que l’home o la dona de la vespa groga ha deixat a la bústia. Ja sé què hi trobaré, quan l’obri. Revistes on estic subscrit o d’alguna ONG de la qual soc soci, factures, alguna comunicació administrativa i, sobretot, publicitat. No em fa cap il·lusió obrir el contingut dels sobres. Si no fos per les revistes, potser no obriria la bústia durant setmanes enteres.
Hi hagué un temps, però, que esperava l’arribada del carter amb candeletes. Llavors el carter deixava sota la porta de casa cartes i postals que recollia amb emoció o intriga. Eren cartes que parlaven majorment de sentiments i de vivències. Les postals generalment eren felicitacions de familiars, les cartes eren d’amics que feien la mili en colònies africanes o que estudiaven en universitats de fora de Catalunya. També arribà l’hora de rebre les cartes que més il·lusió et fa rebre quan ets jove i estàs enamorat o, si més no, enamoriscat; són les més íntimes, les que fins i tot olores, les que no ensenyes a ningú i guardes com un joiell. La mena de cartes de què parla l’escriptor xilè Antonio Scarmeta a El cartero y Pablo Neruda, o bé Georges Mostaki a Le facteur.
Le jeune facteur est mort
Il n’avait que dix-sept ans
Il a emporté avec lui
Les derniers mots que je t’avais écrit
(El jove carter ha mort / Només tenia disset anys / S’ha endut amb ell / Les últimes paraules que t’havia escrit).
Totes aquelles cartes naturalment s’escrivien a mà; llavors només s’escrivien a màquina les cartes comercials. Escriure una carta a mà no és ràpid, ni còmode, ni barat. Cal comprar sobres i segells, sortir de casa, desplaçar-se fins a una bústia. Tanmateix, no hi ha cap altra mitjà més personal. Un missatge enviat per e-mail o per whatsapp arriba a la velocitat de la llum al seu destinatari. Però és tan fred!
Segons Virginia Woolf, el gènere epistolar “és l’art més humà, atès que enfonsa les arrels en l’amor als amics”. Virginia Woolf escriví moltes cartes, com feren la major part dels escriptors durant tot el segle XIX i bona part del XX. Alguns en redactaren milers. Entre altres, Franz Kafka, Stendhal, Anton Txèkhov, Gustave Flaubert, Marcel Proust… Els homes de lletres catalans també han deixat molta correspondència, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Joan Fuster i Josep Pla entre altres. Alguns epistolaris – el de Mercè Rodoreda-Joan Sales, posem per cas – són prou coneguts.
La quantitat de cartes escrites per alguns escriptors fa feredat. En general són cartes llargues, però també en trobem de molt breus. En una carta enviada per Victor Hugo al seu editor només hi figura un signe d’interrogació; el receptor no volgué ser menys i li respongué amb un simple signe d’admiració: més brevetat, impossible. Marcel Proust en canvi escrivia cartes llargues, i moltes. En podia enviar cinc o sis a la mateixa persona en una setmana (la qual no tenia temps de respondre, perquè abans que s’hi posés ja li arribava una nova carta de l’autor de A la recerca del temps perdut). Aquestes cartes són un filó per als biògrafs. D’altra banda, també són un tresor per als col·leccionistes d’objectes relacionats amb la creació literària.
Gràcies a la correspondència, sabem moltes coses del passat. Perquè fa dos mils anys ja se n’escrivien, tot i que llavors s’empraven suports diferents del paper, com ara làmines de fusta o papir. Tot el que sabem de l’erupció del Vesuvi que sepultà Pompeia i Herculà és gràcies a una llarga carta, la que escriví Plini el Jove al seu amic l’historiador Tàcit.
Per bé que encara resten algunes persones que escriuen cartes a mà, l’art d’escriure cartes té els dies comptats. La gent tendeix a veure el passat com una època idíl·lica, un paradís perdut en què tot era millor. És cosa de la nostàlgia. Però certament algunes coses del passat tenien la seva part positiva. Quan vam deixar d’escriure cartes de paper vam deixar enrere tot un món. Els que ja tenim una certa edat conservem a casa nostra cartes adreçades a nosaltres o a algun familiar. Les generacions futures, quines cartes llegiran? Els correus electrònics s’esvaeixen com la boirina quan surt el sol, les cartes de paper romanen anys i panys.
L’escriptora neozelandesa Katherine Mansfield escriví una vegada en una carta: “Això no és un carta, són els meus braços que t’envolten un moment”. A qui se li acudiria avui dia escriure aquestes paraules en una asèptica pantalla d’ordinador?
