Estimada Dolors

Cartes a la Dolors

Torroella de Montgrí, 7 d’abril de 2021

Estimada Dolors,

Avui és un mal dia per escriure’t aquesta carta. Segurament per tu haurà estat el pitjor dia d’aquesta primavera estrenada fa poc més d’una quinzena en minsa llibertat i que ben poc n’has pogut gaudir. Ahir vespre  tornaves a la presó i aquesta vegada, altre cop, tancada amb pany i clau i un forrellat gruixut que t’hi ha posat un jutge, i qui sap quan el tornaran a obrir. Aquest matí quan t’has despertat -si és que has pogut dormir- , quan t’has aixecat -si és que les cames t’han pogut aguantar-, la porta ja no s’haurà obert i tu ja no hauràs pogut sortir a fora amb el teu somriure als llavis, amb l’alegria al cos i l’ànsia a l’esperit per poder tornar a casa.

Ahir nit, la tramuntana ens ho recordava enrabiada, indignada, fent forts bufaruts per poder endur-se ben lluny tota la maldat que ens envolta, tots els malsons que ens amenacen, tota la injustícia vestida de justa, totes les mentides disfressades de veritats, totes les promeses escrites sobre paper moll. Ha bufat i rebufat, ha xiulat i renegat, ha fet repicar porticons i persianes, però res. Aquest matí, els núvols grisos carregats de llàgrimes i de tristor, de penes i d’impotència no deixaven sortir el sol. Han pintat un dia rúfol per recordar-nos que tu avui no podries caminar pels nostres carrers, que no podries aturar-te a enraonar amb la gent, que ens faltaria el teu optimisme i el teu tarannà amigable. Que no podries dinar amb la teva mare ni jugar amb la teva néta. Ha trigat, però finalment la tramuntana ha escombrat els núvols i ens ha deixat un cel net i clar, un dia assolellat per poder escoltar el piular del ocells, el brunzir de les abelles i els bufaforats festejant les flors, per recordar-nos que la vida continua, que el sol sempre torna a sortir encara que de vegades els núvols l’amaguin, que el mal temps, els aiguats, les pedregades per fortes que siguin ve un dia que s’acaben.

Deien les velles sàvies que les persones sentim el temps i que el temps ens sent a nosaltres. Recull i dibuixa els nostres sentiments al cel perquè nosaltres els puguem llegir. Quan sentim inquietud el cel s’emplena de núvols blancs que només enterbolinen el sol, la tristesa els pinta més foscos i de vegades els fa plorar per remullar la terra, quan sentim por es van tornant grisos, negres i descarreguen fort. Quan sentim alegria i esperança els petits núvols es fonen i deixen un cel blau que ens ajuda a veure les coses clares i ens anima a tirar endavant.  Quan els nostres sentiments són forts, de ràbia i indignació, els nostres esbufecs es transformen en tramuntana per foragitar tots els núvols negres que ens amenacen. Això només passa aquí a l’Empordà, perquè la tramuntana ens protegeix dels vents que sovint venen de ponent carregats de núvols negres.

Agraïda de la sort de poder contemplar la claredat del cel, m’imagino que darrera les parets d’aquesta presó on t’han tancat amb prou feines deus poder veure’n un petit tros, però els teus sentiments també surten per l’escletxa més esquifida, enlairant-se en forma d’alenades i així ens arriben a totes les persones que t’estimem i t’enyorem. Tu també pots percebre els nostres quan cantem a plaça o quan som al costat de la presó per desitjar-te bona nit.

Sabem i sempre tenim present que us varen empresonar perquè el primer d’octubre la independència va guanyar a les urnes legítimament. Com que no ho volien reconèixer i no podien empresonar més de dos milions de persones us ho han fet pagar a vosaltres. Us retenen d’ostatges com a venjança i escarment, per fer callar i atemorir tot un poble lluitador escapçant-li els seus líders. Hem pogut comprovar que cada cop que la independència torna a guanyar a les urnes, la venjança i la repressió són més fortes i us torna a  tocar rebre a vosaltres, com ara mateix. No fa ni un mes que hem guanyat amb un 52% de vots. No ho poden pair i us han tornat a prendre la petita llibertat que teníeu tu i la Carme, no és casualitat. Com tampoc no ens ha de sorprendre que el mateix jutge hagi canviat de parer i s’hagi arrenglerat amb els més foscos que ho controlen tot. Aquests que fan moure els núvols negres de repressió i càstig saben prou que no hi ha barrots ni vidres que puguin empresonar les idees. Saben que sou persones de fortes conviccions i que no les canviareu per més que us privin de llibertat, per això us volen ensorrar emocionalment creant-vos incertesa, donant-vos un bocí de llibertat com aquell que et posa un caramel a la boca i quan l’assaboreixes te’l pren. Pensen i esperen que si us fereixen emocionalment, tornant-vos a separar i allunyar de les persones estimades, de la vostra terra, de la vostra gent, d’allò que us dóna vida, potser al final us desfareu i acabareu rendint-vos. Aquest és el seu objectiu: poder dir que com que heu reflexionat, al final us heu adonat que estàveu equivocades, que us n’heu penedit i no ho tornareu a fer. Voldrien que els catalans ens adonéssim que no hi tenim res a fer, que són ells els que tenen la maça pel mànec i les claus de la presó, que a més d’imposar injustícia  poden aconseguir doblegar conviccions. Per a ells seria la manera més fàcil de justificar un indult i deixar-vos sortir de la presó, perquè l’amnistia no la donaran mai. Nosaltres sabem que malgrat tot el mal que us estan fent i les humiliacions que patiu us mantindreu fermes i ho fareu per la nostra llibertat, malgrat perdeu la vostra.

El càstig que patiu vosaltres és un avís a tota la gent que continuem lluitant per aconseguir la vostra llibertat i la independència del nostre país, però saben que costa molt mantenir aquest esperit unitari per fer pinya al voltant vostre i per això fan mans i mànigues per trencar-lo com sigui. Ells coneixen la nostra diversitat, que de vegades alguns reaccionem com la tramuntana i ens indignem, ens revoltem, ens exaltem, ens insultem, ens batussem, i acabem renyits entre nosaltres en comptes de bufar tots cap a la mateixa direcció contra els núvols negres. D’altres som com un conjunt de núvols boteruts, matisos de grisos, agrupats en mil formes. Ens planyem, ens lamentem, ens atemorim, ens entristim i la impotència, la por, l’enveja  i el pessimisme ens guanyen i ens paralitzen. Ells, per nosaltres, sempre són els núvols negres empesos des de ponent en la mateixa direcció, carregats de llamps i pedres, que descarreguen en contra nostra, sempre que poden, per fer-nos mal on més ens en puguem sentir. I no s’aturaran fins que ja no ens quedi res: ni llengua, ni història, ni cultura, ni patrimoni, ni diners, ni drets nacionals ni socials. Ho estan demostrant contínuament. Si els deixem fer, si no pensem primer en els interessos del país que en el propis i no pleguem de barallar-nos i  lamentar-nos, ho aconseguiran. 

Per no defallir i guanyar ens cal la força, la constància  i l’esperit de la tramuntana i la serenitat d’un sol núvol blanc per agafar alè a l’ombra i prendre les decisions encertades. Tu ho saps perquè ja en tens.  

Una abraçada de tots els colors de la primavera.

 

Montserrat Junqué Plaja