l’Avi

Poques vegades vaig a Ullà, el poble on vaig néixer, però quan hi vaig m’agrada passar per davant de la que va ser durant molts anys la casa dels meus avis, a can Peret Bosch. De fet, el meu avi, que us puc assegurar que va ser tot un personatge, es deia Pere Payet i Aiguaviva, i el motiu de Bosch mai no he sabut d’on li venia. Ara, la casa que em va veure néixer fa vuitanta anys ha estat venuda i restaurada, com una bona colla més de la vila, però jo la tinc en el meu record tal com l’havia coneguda. És gran i molt ben situada. La porta de davant dóna sortida a un cèntric carrer del poble, i el pati de darrere et permet accedir directament als afores d’Ullà. Al pati, fa gairebé un centenar d’anys un gran portal donava la benvinguda a carros carregats d’userda, palla, capses de blat de moro, sacs de gra en temps de batre, semals plenes de raïm en temps de verema… Ben encarada cap a migdia i amb un terrat amb badius alts, a cals avis el sol hi entrava amb generositat gairebé tot el dia. Quants records em porta aquesta casa! Records bons, de les hores felices, i records tristos revestits de la por en temps de guerra.

En Pere Payet, en Peret Bosch, va ser un home molt treballador, honrat, decidit, intel·ligent, responsable, coherent…Va quedar orfe de pare a l’edat de 12 anys. No recordo res de la seva mare. El seu pare va morir en un dia de forta tempesta en ser atrapat per un llamp a l’entrada de Torroella. Des d’aquell moment, ell va assumir el paper de cap de família, responsable dels seus dos germans més petits. Continuà, com els seus predecessors, treballant de pagès en les petites propietats (camps de cultiu) que conreaven i de les quals vivien.

Per difícil que se li presentés la situació, l’avi Pere va tirar la família endavant i els seus germans van poder créixer bé, anar a l’escola i casar-se quan va ser l’hora. No els va faltar la seva dot. Això sí, també els va ensenyar a treballar i estalviar. No recordo que planyés mai ningú per la feina, perquè tothom havia de ser un bon treballador. Només faltaria!

També tenia els seus defectes, tant se val, i no eren petits. Era molt autoexigent, i aquesta exigència l’estenia als que l’envoltaven, la qual cosa el feia un home difícil. Era estalviador fins a l’exageració, estimava massa els diners, i pesseta que anava parar a les seves mans, pesseta que no veia més la claror! Això sí, no tenia deutes i pagava sempre el que li era d’obligació. De les anècdotes que  recordo, se’n podria escriure un llibre!

Es va casar molt jove amb la meva àvia, la Mercè Gou i Danaculleta, i van tenir tres filles: la Maria, la Pietat -la meva mare- i la Lola, la petita. A elles tampoc les va plànyer mai en el treball, ni en el de pagès ni en les feines de la casa. La meva àvia se les arreglava perquè tinguessin el que els fes falta, anar a escola, aprendre labors o un ofici la que ho va voler. De més grans, li agradava que les seves filles anessin ben vestides. Els feia goig veure-les sortir de casa, contentes i ben arreglades. En això, segons m’explicava la meva mare, ell no va dir-hi mai res…

A l’avi li agradava fer la seva festa, i els diumenges, dilluns i dies festius, després de dinar, es posava la roba de mudar i anava cap a Torroella, al cafè de can Marçal, a prendre el seu cafè i a fer la partida amb els amics de sempre. Tenia fama de bon jugador de cartes i en aquestes partides crec que s’hi jugaven diners.

Recordo que ens ensenyava a fer les feines del camp quan es tractava de ajudar-lo, i tots junts, per exemple, esbrossàvem les capses de blat de moro. Al vespre, després de sopar, ens reuníem tots els de casa i els veïns del carrer amb la seva mainada. Encara veig aquella entrada tan gran que teníem plena de capses de blat de moro i cinc o sis persones grans assegudes en cadires baixes fent aquesta feina, que resultava prou tranquil·la. Tothom tenia coses per explicar, anècdotes, històries del poble o foranes, a vegades misterioses, i mai no hi faltaven els contes per a la mainada. Ens ho passàvem més que bé, i no ens feien anar a dormir tan aviat com els altres dies. Acabada la temporada d’esbrossar, que se solia allargar tot el mes d’octubre, les capses de blat de moro ja estaven lligades en manats i penjades a dalt al terrat o enfilades als pals disposats perquè s’hi assequessin per, mes endavant, engrunar-les, posar el gra als sacs i  vendre’l o portar-lo al molí per fer-ne farinada.

Quan s’havia acabat aquesta feina, la meva àvia organitzava una castanyada i convidava a tots els que hi havíem ajudat. L’àvia torrava les castanyes a la llar de foc de la cuina i ens feia una cuita de moniatos que feien les delícies de petits i grans. Aquests, ho acompanyaven amb un bon vi o garnatxa. Tots plegats érem una bona colla, i ens agradaven aquestes vetllades de llargues xerrades i bona companyia.

La guerra civil va marcar l’avi Pere. El van empresonar durant tres anys per haver estat alcalde d’Ullà. Va ser un bon alcalde, en tinc constància. Mai no havia negat un favor o un consell a qui li ho demanava. Però, com són les coses! Per sortir de la presó només li calia la firma de dues persones influents del poble. No fou possible aconseguir-les! Finalment, també va haver de veure la seva família desfeta per qüestions polítiques.

Quants records perviuen al llarg dels anys! Encara que m’agrada viure el present i m’engresca el dia a dia, també sento una profunda emoció recordant enyorats temps passats. Jo l’estimava, al meu avi, i m’agrada submergir-me en aquests records d’infantesa.