“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Tots els nens de Torroella venim del pou de l’ermita de Santa Caterina. No pas de París, ni tampoc els porta la cigonya. Amb això ja n’hi ha prou per copsar la importància que l’indret té en l’imaginari local.
L’ermita, que ara és grisa, però que anys enrere havia sigut blanca, brilla sempre en la petita vall que l’acull al mig del massís. La van aixecar, s’explica, uns frares vinguts de Montserrat en homenatge a aquella jove filla del consol romà d’Alexandria, decapitada en una roda al segle IV per haver-se convertit al cristianisme.
L’ermita, generosa, persisteix a redós del castell. Ara molta gent hi puja en cotxe, però el camí habitual a peu s’enfila fins al coll de la Creu des de la vila. El guarden tres capelles minúscules, d’algun antic ús religiós. Des de la segona, on molta gent s’hi atura per reposar un moment, ja s’albira una bona vista de la plana. Dalt del coll, el panorama s’eixampla fins a l’Alt Empordà, però de seguida els ulls queden fixats en l’ermita, allà al fons de la seva vall.
Quan es fa l’aplec, a finals de novembre, des de la Creu ja es veuen les fumeres enceses per a la carn a la brasa, els cargols o l’arrossada. Si fa una mica de vent de tramuntana, també se sent la campana que, com és tradició, no deixa de repicar en tot el dia. Víctor Català narra a “Solitud” que la Mila, la protagonista de la novel·la, es desespera per aquella fressa continuada. “Havia pujat una dotzena de vegades al campanar demanant per l’amor de Déu que deixessin en pau les campanes, que el cervell se li feia miquetes; mes son prec era inútil”. L’autora coneixia molt bé Santa Caterina. Anys enrere, la gent de l’Escala, com la d’altres pobles veïns, també venien a l’aplec. Ara n’han perdut el costum.
És una meravella veure com Víctor Català descriu la vella ermita en la seva novel·la més emblemàtica. La gran sala, per exemple. Amb l’empostissat de fusta clara i el gran finestral al fons, que dona a la plaça; o la cuina, on les dones preparen el dinar el dia de l’aplec; o el pou, amb el “gran pouador de ferro tot esguerxat”, o el campanar, amb aquella escala costeruda de mal pujar. “Solitud” té més de cent anys, però el temps no sembla haver passat a l’ermita.
De petit, tot i anar-hi amb el pare, pujar al campanar era tot un tràngol. L’ascens era lent per la cua de gent que hi havia i pels que baixaven. M’impressionaven molt uns forats en diferents escalons, fets per passar-hi una corda i poder tocar la campana des de baix a l’església. Sempre pensava que per alguns d’aquells forats se m’hi escolaria un peu. Des de fa uns anys els han tapat.
Dalt del campanar, el respecte era màxim en passar vora una finestra sense barana que donava al buit o quan m’enfilava finalment a estirar el batall dalt de la petita volta de rajols que hi dóna accés. Més endavant, de jove, sentia la mateixa sensació de perill, però això no m‘impedia fer voltejar la campana amb força uns quants cops fins complir el ritual. Quan vaig portar-hi per primer cop els fills, també vaig veure en la seva cara aquella por mig amagada.
D’adolescents vam instaurar el costum d’anar a dormir a l’ermita la vigília de l’aplec. Un any, érem tants que els sacs de dormir omplien tota la gran sala. El xivarri que vam muntar tota la nit va ser extraordinari. No vam deixar de córrer amunt i avall i de remenar-ho tot. Fins vam trobar unes revistes eròtiques en l’habitació d’un dels pabordes, un home que passava per ser extremadament religiós. Les conseqüències d’aquella disbauxa també van ser extraordinàries. L’Ajuntament va prohibir les pernoctacions a l’ermita i va tallar d’arrel el problema.
