El mes de desembre passat, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació es feien ressò d’un suposat avenç històric en el desenvolupament de tecnologies de fusió nuclear per a l’obtenció d’energia. Mentre que les centrals nuclears actuals funcionen a partir d’un perillós procés de fissió o trencament del nucli dels àtoms de determinats elements radioactius, la fusió és un procés que promet proveir, de manera completament segura, energia barata i virtualment “inesgotable”. El primer problema dels avenços que s’estan fent en la investigació d’aquesta tecnologia és que no es preveu que sigui viable, a gran escala, fins d’aquí a varis decennis. Altres prediccions, menys optimistes, alerten que és possible que els reptes teòrics i pràctics que planteja no puguin superar-se mai, i que no passi de ser una fantasia.
Suposant que algun dels centres d’investigació punters als quals es dediquen milers de milions de recursos públics per fer viable la fusió nuclear tingués èxit i aconseguís complir el que, de moment, només són promeses i especulacions, llavors sorgeix la pregunta: què faríem amb tota aquesta energia neta, segura, barata i inesgotable? Analitzant els antecedents de com la humanitat ha estat utilitzant l’energia en els darrers segles, és dubtós que la resposta sigui res de bo. Aquest període ha estat marcat per la irrupció dels recursos fòssils (carbó, petroli i gas) com a fonts d’energia. Es tracta d’una energia molt concentrada, que permet fer molt treball amb poc volum: s’estima que l’energia continguda en un sol barril de petroli equival a unes 2.000 hores de treball humà. Cada dia s’extreuen al voltant de 90 milions de barrils de petroli i s’estima que, en un any, la humanitat consumeix un volum de petroli que va trigar al voltant de 10 milions d’anys en formar-se (proporció 1:10.000.000!). Per tenir un sistema energètic sostenible, en un any s’hauria de consumir, com a màxim, tanta energia com es produeix (1:1). El que indiquen totes aquestes dades és que, en els últims segles, ja hem gaudit d’una font d’energia tan extraordinària com la de la fusió nuclear, abundant i molt concentrada, que hem estat tractant i consumint com si fos inesgotable. La riquesa creada amb el consum de l’herència de milions d’anys d’energia solar emmagatzemada sota terra ens hauria d’haver permès construir el més feliç dels mons per al conjunt de la població mundial. Però no ha estat així, com bé sabem.
És innegable que l’ús d’energies fòssils ha permès a moltes societats, sobretot occidentals, transformar el seu entorn material, construint ciutats, infraestructures, activitats industrials, mitjans de transport, tecnologies diverses i béns de consum que, abans de la revolució industrial, haurien semblat cosa de bruixeria. Tot i proporcionar una vida més còmoda i envoltada d’andròmines a milions de persones, l’explotació dels recursos energètics fòssils no ha conduit a la garantia d’una vida digna per a milers de milions de persones. La desigualtat, de fet, segueix augmentant. Una de cada deu persones al món viu en condicions de pobresa extrema i al voltant de la meitat de la població mundial no té garantida l’aigua de boca i el seu sanejament. Malgrat aquests indicadors, des de països productors de petroli i des dels governs, mercats i institucions que els fan el joc, encara s’insisteix que el petroli és l’única via assequible per tal de garantir la producció agrària que acabarà amb la fam als països més pobres. Als països rics, malgrat l’aparent benestar material de moltes persones, també hi ha grans bosses de població que res fa pensar que s’hagin beneficiat de l’energia abundant i barata proporcionada pels recursos fòssils. La qüestió no ha estat mai la quantitat d’energia, la qüestió ha estat sempre què es fa amb l’energia i qui se’n beneficia (i qui no).
En la dimensió ambiental, l’impacte del consum d’energies fòssils no es limita a l’ocasional vessament de petroli que empastifa una platja. Ni tan sols es limita a l’escalfament global i a la crisi climàtica derivada, amb totes les seves conseqüències. Cal incloure-hi, també, els impactes ambientals i paisatgístics derivats de totes les activitats i transformacions que hem pogut emprendre gràcies al descobriment i ús de les energies fòssils. La desforestació, l’extracció de minerals, la contaminació de les aigües, la sobreexplotació dels oceans o la pèrdua de biodiversitat són, també, conseqüències indirectes de la pèssima gestió que la humanitat ha fet de l’energia fòssil. També en aquests aspectes ambientals creix la impressió que no hem sabut fer servir l’enorme quantitat d’energia heretada del passat per millorar l’entorn en el qual vivim, sinó més aviat tot el contrari.
Pretendre mantenir un model de consum energètic propi d’una economia que ha crescut gràcies a l’herència dilapidada de recursos fòssils és, com a mínim, agosarat. Fins i tot substituir l’actual consum de carbó, petroli i gas amb la producció equivalent d’energies netes per sostenir el sistema actual és un repte immens, potser inassolible, i que decideix ignorar que aquest sistema se sosté sobre les rendes del passat, de manera insostenible. Es planteja des del convenciment que no hi ha alternatives, que l’actual volum d’energia consumida és el mínim que necessitem. Es reflexiona poc sobre la finalitat de l’energia consumida i la qualitat del treball que permet dur a terme. S’ha imposat un marc que posa el focus sobre la suposada escassetat energètica que patim, passant per alt que, com l’escassetat hídrica, és un fenomen construït socialment: cal mirar l’oferta energètica, sí, però només té sentit des de la perspectiva de la demanda. Plantejat amb altres paraules: podem aconseguir un bon nivell de benestar humà amb un consum energètic molt inferior a l’actual, que sigui sostenible? Estic convençut que sí. Si la fusió nuclear arriba, de mantenir-se l’actual model socioeconòmic, disposar d’energia pràcticament infinita només ajudaria a intensificar els impactes ambientals causats per la humanitat i a accelerar la crisi ambiental global. En aquest escenari, inevitablement, el creixement econòmic toparia amb nous límits, noves escassetats auto-creades, però que reclamaria superar per no caure en una crisi. Ja no seria l’energia, però potser serien els minerals, o l’aigua, o l’aire respirable, o els ecosistemes i serveis ambientals. Amb fusió nuclear o sense, el que cal plantejar és com tornar la humanitat a uns nivells de consum que la situïn dins dels límits biofísics del planeta, tot garantint que, el que es faci amb l’energia i els materials, serveixi per a objectius de prosperitat, desenvolupament i progrés que beneficiïn a la humanitat de forma equitativa.
