Oudewater és una petita ciutat dels Països Baixos situada a la província d’Utrecht, al cor del país. Una població amb canals i cases altes i estretes de maó, típicament holandesa; una imatge de postal, vaja. La seva principal atracció turística és un museu, el Museu de Waag, altrament conegut amb un nom ben sorprenent: La Casa del Pesatge de Bruixes i Bruixots. En aquest museu s’hi poden veure dues enormes balances de finals de l’Edat Mitjana. Inicialment es feien servir per pesar mercaderies, sobretot formatges i farina, els dies de mercat. Però més tard també tingueren un altre ús: pesar persones. Però no totes, només algunes: les que eren acusades de practicar la bruixeria, que no eren poques en els segles XVI i XVII.
En aquella època, com és sabut, foren moltes les dones acusades de bruixeria, sovint sense cap fonament, només per fer mal, per provocar la seva ruïna. (Dit sigui de passada, una cosa semblant passava a la Monarquia Espanyola amb les víctimes de la Inquisició). Si l’acusació prosperava, l’acusada acabava a la pira. Alguns historiadors parlen de quantitats esgarrifoses de persones cremades, centenars de milers, potser exagerades. Però encara que només n’haguessin cremat una ja seria una brutalitat. Si més no per a les persones que no creien en bruixes, que n’hi havia i es feien sentir. No tothom era fanàtic i supersticiós.
Per saber si una persona era o no una bruixa hi havia dos mètodes que es consideraven definitius: la prova de l’aigua – La prova de l’aigua, que recorda molt alguns casos d’ordalies o judicis de Déu medievals – i la de la balança. La primera consistia a lligar la sospitosa de mans i peus i tirar-la a l’aigua; si s’enfonsava, no era una bruixa; si surava, sí, i llavors la dona era cremada viva. L’altra prova era la de les balances.
D’aquestes balances per a pesar suposades bruixes i bruixots no sols n’hi havia a Oudewater; també n’hi havia a altres poblacions d’Holanda i més enllà. Com se sabia si una dona era bruixa o no després de ser pesada? Atès que era creença general que les bruixes no tenien ànima, el pes marcat per la balança devia ser inferior del que s’inferia de l’estatura i corpulència de l’acusat. Per això podien agafar una escombra i volar i assistir a sàbats i aquelarres. Avui dia tot això ens sembla una bajanada, però aquells eren uns altres temps. No podem jutjat el passat des del present. Nosaltres som fills de la Il·lustració, de la Raó, però abans del Segle de les Llums la foscor regnava al món.
La pesada de la persona acusada de bruixeria era un acte seriós. Es feia de manera formal. Un jurat assistia a la pesada. Observava atentament l’acusat o acusada, prenia nota del seu pes. I després els membres del jurat debatien. El jurat d’Oudewater es significà entre la resta dels jurats holandesos que pesaven persones sospitoses de tenir tractes amb Satanàs. Sempre declarà que el pes de la persona pesada, ja fos home o dona, es corresponia si fa no fa amb la seva constitució física. És a dir, que no hi havia cap motiu per pensar que l’acusat era una bruixa o un bruixot. Aquell jurat mai es deixà influir per la pressió popular, sempre actuà amb total independència, com ha de ser. I això molt abans que el baró de Montesquieu escrivís L’esperit de les lleis, on exposa la seva teoria dels tres poders i la necessitat de la seva separació.
D’aquesta manera, a Oudewater mai no cremaren ningú. Tant de bo tots els jurats del món tinguessin la independència del jurat de Oudewater a l’època de la caça de bruixes. Perquè una cosa és la justícia i una altra molt diferent els homes que la imparteixen. L’al·legoria de la justícia, d’orígens hel·lènics, és ben coneguda. S’alça davant de molts palaus de justícia d’arreu. Es tracta d’una escultura que representa una dama dempeus amb una bena als ulls; amb la mà dreta sosté una balança i amb l’altra una espasa. L’espasa representa l’execució de la sentència. La bena, que apareix a partir del Renaixement, significa que les decisions dels representants de la justícia són objectives, imparcials, sense influències polítiques, econòmiques, morals o d’altres menes. Però, és així de debò? Sovint costa de creure-ho, fins i tot en països que, segons els seus governants, són una democràcia plena i consolidada.
