Ja sabeu que ara fa cent anys hi havia dues famílies que posseïen més terres i hisendes que ningú a Torroella, la família de Robert i la família Quintana. Estaven enfrontades entre elles per motius de poder, d’influència i de política, una era conservadora i l’altra progressista, i de totes dues en varen sortir diputats, senadors i diplomàtics.
Robert de Robert va arribar a ser amo del castell del Mirador i del palau Solterra, marquès de Robert i comte de Torroella de Montgrí, i va fer edificar el palau Robert a Barcelona, al passeig de Gràcia-Diagonal, amb pedra portada del Montgrí. El seu fill, amo de moltes terres i masos entre Torroella i l’Estartit, tenia, com és natural, una gran influència, que va utilitzar fins on va poder perquè s’urbanitzés la vila d’acord amb els seus interessos.
Al llibre de la Festa Major de l’any 1993, pàgina 29, podeu trobar-hi un plànol de com era fa cent anys la zona de la Cellera, que comprenia des de l’església i el castell del Mirador, el portal de Santa Caterina, el carrer de Sant Genís i el carrer del Mar, fins a la muralla, cap a la torre de les Bruixes. En aquell temps hi havia en aquesta zona un camí que passava per darrere del castell i pati del Mirador i anava recte cap al cementiri antic situat davant la façana de ponent de l’església (avui placeta de l’Abat Oliva), hi havia el camp d’en Deulofeu i el camp d’en Frou, adossats a un llenç de muralla, i hi havia terrenys de l’ajuntament amb una torre anomenada Tirona i una Torre de la Presó que era just tocant el carrer del Mar.
S’anaven enderrocant les muralles, es feien plans urbanístics de la zona i naixia la Torroella actual. El marquès de Robert va aconseguir aturar un pla que preveia allargar el carrer Vermell (aleshores se’n deia Unión i ara del Pintor Gimeno) que hauria arribat fins a la carretera, i es va fer amb tot el terreny de l’actual jardí del Mirador, tot menjant-se el camí del cementiri antic, els camps i els terrenys i torres de l’ajuntament. Per compensar-ho, va fer construir per a l’ajuntament una nova presó -actual quarter de la policia municipal- la carretera de Sant Jordi. I va fer enderrocar la Torre de la Presó, que era alta amb dues plantes.
Em conta la Quimeta Ferrer del mas Solei, que d’això en sap un niu, perquè el seu pare era un savi que llegia molt, que diu que hi havia hagut prop de la vella Torre de la Presó unes cadenes de ferro d’anelles gruixudes molt fortes, i que la seguretat de les parets que retenia els presos devia ser tan absoluta que, vés a saber per quina antiga disposició, fos dels temps dels senyors, dels reis o de la universitat de la vila, si un d’ells aconseguia d’arribar-hi i tocar-les, quedava tot seguit indultat i deslliurat.
Devien dir al senyor de Robert -o als seus administradors- els obrers que enderrocaven la Torre de la Presó (que feia nosa al nou jardí del marquès) què n’havien de fer d’aquelles cadenes tan pesants. Ho devia consultar ell o ells al gran arquitecte Rafael Masó, autor de la magnífica restauració del castell del Mirador, i aquest devia determinar: “Faran molt bonic a la vora de l’entrada del jardí, al costat de la carretera.”
I vet aquí les magnífiques cadenes de grosses anelles que pengen avui entre els pilots de pedra de les jardineres exteriors del portal del jardí del Mirador, a tocar de la carretera, ara avinguda de Lluís Companys (nom que, per cert, hauria esgarrifat el marquès).
