Els Àngels

A les nostres contrades hi ha una bona quantitat de santuaris, molt arrelats a l’imaginari religiós, i són llocs de peregrinació popular. Darrerament, han estat remodelats i hom pot hostatjar-s’hi gaudint de les comoditats modernes. Diverses vegades l’any pujo al santuari dels Àngels, un lloc proper i agradable. Em quedo a dinar al menjador; si un dia us hi deixeu caure, no us perdeu el bacallà que serveixen perquè, aficionat com sóc a aquest plat, el trobo excepcionalment ben fet, i doblement meritori en requerir un cuinat esmerat i el sempre difícil punt just del dessalat.

De fet, el nom complet és: Santuari de la Mare de Déu dels Àngels i no és estranya la devoció que ha inspirat al llarg del temps. Per una part, la figura de la Mare de Déu substitueix la deïtat femenina present a altres manifestacions religioses, però considerada herètica pel cristianisme. La figura de la Mare de Déu empalma amb la Gran Deessa d’origen pre-ari, amb les deesses hindús (Kali i Durgâ) i amb les deesses paleomediterrànies (Demèter i Cíbele). Les deesses són el contrapès a l’espiritualisme masculí, estan més lligades a la naturalesa i matisen els excessos ascètics per afavorir la moderació, la salut i la vida.

En èpoques de grans manifestacions religioses, la devoció als santuaris marians estava assegurada perquè era el reconeixement de la part femenina que mancava a la divinitat. Però en el cas del santuari dels Àngels s’hi sumava, ben segur, una segona circumstància atractiva i favorable: els àngels, éssers creats igual que els homes i dones, representen la perfecció negada a la nostra condició a causa del pecat original. Sotmesos com estem els humans dins d’uns límits, els àngels trenquen les barreres que ens separen de la perfecció anhelada. No és estrany que les figures d’àngels es trobin a totes les religions.

Els àngels són un bon pretext per denunciar aquells teòlegs que en lloc de dedicar-se a l’essencial cerquen el “sexe dels àngels”, una manera de tirar pilotes fora. Els éssers angelicals justifiquen l’estratificació social en dividir-se en classes diferenciades: els famosos nou cors o nou categories que avui cap jove coneix i que els grans, en canvi, havíem d’aprendre de memòria: serafins, querubins, trons, dominacions, etc. Compte, no era el mateix un àngel que un arcàngel. Tots teníem un àngel de la guarda que ens seguia sempre i arreu.

Les persones estem en aquesta zona de frontera, incòmoda i indefinida, entre la perfecció angelical i la bestialitat. Som humans i no hem de pretendre, com els aprenents de bruixot, sortir-ne. Així ho han entès sempre els savis, els lúcids. Precisament, Buda (que significa home lúcid), quan li preguntaven: “Quina classe de persona ets? Ets un déu?”, responia negativament. “Un àngel?”, contestava que no. “Un sant?”, deia que tampoc. “Què ets aleshores?”. I ell responia: “Sóc un home que està despert”.

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels