En un món tan transcendental, complex, contradictori, injust, dur i implacable (afegeixin vostès les seves pròpies qualificacions) com el que vivim, les coses menudes i les petites històries cobren de vegades una dimensió més justa.
Així, dues pel·lícules sobre el que va passar en dos restaurants, un americà i un altre francès, o dos llibres que relaten les desventures d’uns joves alemanys i una francesa cega durant els anys trenta en l’arrencada de l’Alemanya nazi i la segona gran guerra, poden ocupar, en la nostra atenció, l’espai que solem reservar per a les grans produccions cinematogràfiques i els títols de major difusió de la indústria editorial.
A mi m’ha passat en veure les comèdies americanes Chef i Un viaje de diez metros, que compten les desventures d’un ambiciós cuiner nord-americà que cau en desgràcia i descobreix la grandesa d’allò més senzill, parlo de la primera, mentre que la segona, que passa a França, situa l’espectador en un pla bastant surrealista en què una família arribada de Bombai decideix tirar endavant amb l’obertura d’un restaurant hindú situat -així ho ha volgut el guionista- davant d’un elitista establiment gal que espera que la seva segona estrella Michelin li arribi com caiguda del cel.
A l’apagar el televisor vaig anar-me’n al llit amb sensacions diferents a les que acostumo a tenir quan acaben les pel·lícules més taquilleres i gaudeixes amb els grans papers de les grans estrelles cinematogràfiques. Ni millors ni pitjors, sinó simplement diferents, bastant més serenes, sense entusiasmes, però amb els meus pensaments que em diuen que aquestes històries de segona divisió comercial mereixen molt la pena. Pocs platós, comptats efectes especials per no dir-ne cap i bastant, molt talent dels que han treballat en la pel·lícula. I l’endemà, com ara faig, començo a recomanar el que he vist als que estan a prop meu fins que algú em diu que ja li ho havien comentat el dia anterior.
Amb els llibres, encara que bastant diferent, m’ha passat el mateix en els últims mesos en llegir La luz que no puedes ver, del nord-americà Anthony Doerr, Pulitzer 2015, que compta els últims mesos de la Segona Guerra Mundial a través de dos protagonistes molt secundaris en el conflicte, una jove cega refugiada a la bretona Saint-Malo i un adolescent alemany al qual els nazis treuen d’un orfenat per a submergir-lo, sense èxit, a la bogeria col·lectiva d’aquell moment.
En Hermanos de sangre, d’Ernst Haffner, es detalla la vida tràgica d’uns joves alemanys que sobrevivien a Berlín entre les dues grans guerres. L’obra, que ha estat tancada en un calaix des que els nazis van impedir-ne la publicació després de fer desaparèixer l’autor, és un cant a l’amistat en un entorn de misèria. Grandesa humana en un món de desastre.
Aquestes dues obres, juntament amb Nos vemos allá arriba, del francès Pierre Lemaitre, premi Goncourt 2014, m’han regalat una visió de les guerres europees que en part ja tenia, però que no havia tingut ocasió de veure-la des de la gran sensibilitat d’aquests escriptors.
Per això crec, després de donar-li aquesta pensada al contingut de les meves pel·lícules i dels llibres que he llegit, que no està gens malament que hi hagi qui s’aturi i converteixi en grans aquestes petites històries sobre personatges que podem trobar al carrer cada dia, o desentranyi, en escriure sobre ells, els últims capil·lars dels grans desastres de la humanitat i puguem així prendre’ls l’autèntica mesura, més enllà del que expliquen els llibres d’història, que amb prou feines s’aturen en les minúcies més interessants.
