Pere Coll i Rigau, “Indiano” de l’Estartit. Cent anys de l’església
Entre el 1835 i el 1850 es produeix un episodi prou important d’emigració catalana als països americans, a la recerca de la fortuna que difícilment aconseguirien a les seves terres. Molts tornaren al seu lloc d’origen després d’aconseguir fortuna i foren coneguts com a indians o americanos. Si bé l’emigració catalana a les terres conquerides pels espanyols es donà poc després del descobriment, les restriccions comercials que els reis d’Espanya imposaren als catalans en limitaren l’abast. Ja els Reis Catòlics el 1503 creen la Casa de Contratación a Sevilla, que gestiona el comerç i espoli amb els nous territoris descoberts i no serà fins el 1778 que Carles III signa un decret de llibertat de comerç que permet als catalans comerciar directament amb els ports americans.
Entre els americanos nascuts a l’Estartit, Marcel·lí Audivert n’esmenta els germans Joan i Pere Marquès, que «per allà l’any seixanta del segle XIX» emigraren a Cuba, on constituïren una societat. Quan tornaren, l’any 1875, van edificar dues cases bessones, una per cada un, a les quals donaren un aspecte monumental i que al poble encara es coneixen com «les cases dels Americanus». Un altre estartidenc que emprengué el camí de l’emigració a la recerca de fortuna fou Pere Coll i Rigau, en qui conflueixen algunes de les característiques comunes que definien els indians catalans, segons ho descriu la historiadora Susana Sánchez Suárez:
En primer lloc, les circumstàncies de la seva partida: joventut, pobresa de mitjans, escassa formació i la il·lusió de fer fortuna, normalment a partir d’una col·locació com a aprenent o dependent a casa d’algun familiar ja establert. En segon lloc, el seu èxit es basa en un esperit emprenedor i una encertada captació de les oportunitats econòmiques, que li permeten introduir-se als sectors de producció més lucratius (plantacions de sucre i tabac […]).
En primer lloc, les circumstàncies de la seva partida: joventut, pobresa de mitjans, escassa formació i la il·lusió de fer fortuna, normalment a partir d’una col·locació com a aprenent o dependent a casa d’algun familiar ja establert. En segon lloc, el seu èxit es basa en un esperit emprenedor i una encertada captació de les oportunitats econòmiques, que li permeten introduir-se als sectors de producció més lucratius (plantacions de sucre i tabac […]).
Pere Coll i Rigau, efectivament, va ser un home de fortuna, que després de treballar durament a Cuba va poder retornar a casa seva i emprendre una exitosa trajectòria com a empresari que tingué una destacada influència en els fets del seu temps i que ajudà, amb el seu patrimoni, a rehabilitar l’església de seu poble, l’església de Santa Anna de l’Estartit.
Així doncs, un gran nombre de joves s’embarca cap a Amèrica a fer fortuna, fugint de la pobresa de les seves viles marineres. Amb el temps, molts d’ells tornaran enriquits i molts d’altres fracassaran. Molts pobles de la costa (Begur, Lloret de Mar, l’Estartit com hem vist en el cas dels germans Marquès i veurem amb Pere Coll, …) canviaran la seva fesomia gràcies a aquests indians retornats amb una gran fortuna.
Pere Coll i Rigau va néixer a la Torre Ponsa, on els seus pares feien de masovers, el 5 de març de 1853 i va ser batejat l’endemà a l’església de Santa Anna de l’Estartit pel vicari Jaume Homs. Sense vocació de pagès, entrà a treballar a la notaria de Torroella abans de marxar, ben determinat, cap a Barcelona, on estigué poc temps abans d’embarcar-se cap a Cuba. L’únic patrimoni que tenia era un duro de plata que la seva mare li va donar quan va marxar de l’Estartit. Com recorda el renet de Pere Coll, Baltasar Parera i Coll, «una moneda emblemàtica que, amb els anys, va ser reconvertida en el clauer de la caixa forta de la família».
Sense recursos per a pagar-se el passatge cap a les Amèriques, Pere Coll faria de barber al vaixell, tallant els cabell i afaitant el capità, amb qui es feu bon amic. La travessia era llarga i plena de perills i amb cap comoditat. A la duresa de creuar l’Atlàntic cali afegir-hi les nombroses escales. La ruta Barcelona-Montevideo-Buenos Aires feia escala a l’Havana, Cienfuegos, Santiago de Cuba, Nova Orleans, Brunswick i Charleston.
Les de molts indians són històries d’èxit, però no cal oblidar que no tothom va tenir la mateixa sort i que el camí de les Amèriques era ple de dificultats. El primer treball que va trobar Pere Coll i Rigau a la seva arribada a l’Havana, el 1867, va ser al port, una feina dura per a un noi de tretze anys, que en una carta als seus pares escrivia que «he trabajado como un hombre y me han pagado como a un niño». L’amistat amb el capità de la goleta que l’havia portat fins allà, li va permetre un seguit de feines al comerç fins que, independent com era Pere Coll, va decidir establir-se pel seu compte i dedicar-se la fabricació i comercialització de llumins, fent la competència directament al monopoli oficial espanyol. La seva innovació era que venia els llumins de manera individual, amb l’eslògan de la frase «conteu, trieu, remeneu», en català. I és que els llumins que es venien directament empaquetats en portaven molts de defectuosos, i d’aquesta manera només pagaven els que la gent triava i s’evitaven les reclamacions.
Fósforos de Remeneu va fer la competència directament al monopoli estatal i un cartell de publicitat així ho ressaltava: «Perico Coll, destructor del monopolio fosforero», repte que va mantenir quan es va dedicar al negoci del tabac. Com que Coll no va aconseguir l’acreditació que li permetia fabricar i vendre cigars a Espanya, va optar per obrir mercat i vendre la producció als Estats Units, on els cigars es valoraven a més alt preu. A la façana de la seva fàbrica hi figurava la llegenda, un punt irònica, de «La sin real fábrica de tabacos».
A l’Havana, Pere Coll i Rigau era un home rellevant. Era conegut com a D. Pedro Coll, «fabricante de fósforos, cigarrillos y picadura», i també era conegut per ser «generoso y caritativo». La marca Remeneu va ser durant molts anys un nom molt popular a la ciutat.
L’any 1897, amb 44 anys, retorna a Catalunya. Cuba, i les demés colònies espanyoles havien iniciat el procés cap a la seva independència, que en el cas cubà es concretaria el 1898. Torna essent un home acabalat i segueix dedicant-se als negocis i a emprendre noves aventures i va ser un dels promotors de la plantació i comercialització de l’arròs a Pals, que va comportar l’anomenada «guerra de l’arròs» que enfrontà Coll i Rigau amb Robert de Robert i Surís, fill dels amos de la Torre Ponsa, on els seus pares van fer de masovers, una veritable «història d’intrigues i ambicions a l’inici del segle XX a l’Empordanet».
En efecte, els dos nens que jugaven de petits a l’Estartit van acabar enfrontats de manera radical. Robert Robert s’havia convertit en un eminent advocat i polític i un important propietari urbà barceloní. Dinàstic i conservador (va ser comte de Torroella i Gran d’Espanya) va ser diputat a Corts pel districte de Torroella de Montgrí els anys 1891, 1901, 1903, 1905 i 1907 i senador per Girona entre el 1893 i el 1898. Pere Coll va anar comprant terres per a reimplantar, conjuntament amb d’altres propietaris, el cultiu de l’arròs entre Pals i Torrella, a la qual cosa Robert Robert s’hi va oposar amb totes les seves forces, manipulant la realitat i utilitzant les seves influències polítiques, cosa que va acabar generant un important conflicte entre les dues poblacions. En el fons, com destaca el periodista i escriptor Xavier Febrés «era una lluita contra la insalubritat i la pobresa endèmica per part de les noves classes socials que començaven a disposar dels excedents econòmics necessaris per plantar cara al vell domini de la propietat de la terra». Era una vessant social que Josep Pla definia a l’Homenot dedicat a Coll i Rigau: «Però el senyor Coll tornà al país imbuït també, com no pas tots els americanos del temps, del que per abreujar anomenarem l’esperit democràtic. I aquest esperit havia de topar fatalment amb un privilegi feudal que gravava la població que en definitiva ha d’ésser considerada com la pròpia població natal: Torroella».
Ja de Cuba estant, Pere Coll i Rigau va donar mostres «d’una gran sensibilitat social», com ho descriu Baltasar Parera. A la seva fàbrica de mistos, la Remeneu, va muntar un taller independent de la resta
exclusivamente destinado a ser servido y atendido por mujeres, bajo la dirección y vigilancia de una señora, auxiliada por otras más que les estaran subordinadas. Com la innovación de que hacemos mérito, se obtendrán grandes resultados: la mujer podrá atender a sus necesidades o a las de su familia —impossible o muy difícil hasta ahora en Cuba— con solo el esfuerzo de su trabajo personal»,
segons reportava el diari Cubà El Imparcial l’any 1888.
Tanmateix, Pere Coll i Rigau contribuiria a restaurar l’ermita de Santa Caterina a la muntanya del Montgrí i l’església de Santa Anna a l’Estartit. Santa Caterina es trobava en un estat de ruïna declarada i el 1893, Pere Coll va fer una donació a l’ajuntament per a les obres de reforma. Una placa d’homenatge a la portalada d’accés a la capella, en reconeix «tan filantrópica acción». Coll rebrà el permís per a una segona obra de reforma l’11 de febrer de 1915, tal i com reconeix una segona placa d’homenatge que es col·loca aquest cop a la sala principal de l’ermita. Després de les obres «Tot l’edifici ha sigut emblanquit i pintat i la Capella està notablement millorada», com recollia el periòdic quinzenal Emporion, que editava l’Ateneu Montgrí, i que és una font de primera mà per conèixer la vida municipal entre 1915 i 1923, any en què va ser prohibit per la dictadura de Primo de Rivera, i el 1932 i el 1936 en què va desaparèixer amb la Guerra Civil.
El campanar de 1916
És precisament Emporion que dona la notícia, l’11 de juny de 1916, que «Han comensat a l’Estartit les obres de reforma de l’Església d’aquell barri de Torroella. Se’ns diu que la reforma és de gran importància». Efectivament les obres, que es feren sota el mecenatge de Pere Coll i Rigau, implicaven un nou campanar neoromànic de 18,8 metres d’alçada sobre una base gairebé quadrada de 2,90 x 2,60 metres, cancell i una campana (que acompanyaria la vella). La façana, situada en un cos avançat sota mateix del campanar, té un portal dovellat en arc de mig punt amb bordó. Just a l’entrada de l’església s’hi troba l’escala de cargol amb graons d’obra que puja adossada al campanar.
No foren, però, aquelles, les úniques obres a l’Estartit. Aquell estiu es fan obres importants al far de les Medes i es canvia l’antic llum de petroli per un «de gran potència alimentat amb benzina», mentre el ministre de marina ha proposat «l’habilitació d’un port de refugi». Cal recordar que en aquell anys Europa es trobava immersa en la Gran Guerra i que, com remarca Marc Soler al seu llibre sobre els fars de Catalunya «Els fars s’han convertit en observatoris privilegiats per informar dels moviments que es produeixen a alta mar». I de fet, al mar de les Medes es van produir alguns incidents.
L’Estartit, amb el nou segle, es consolidava com a poble. Recull Miquel Graells com el 1912 el poble estava format per 192 edificis, 299 homes i 305 dones: «se suposa que, en aquest cas, es parla a més d’habitatges, de tota mena d’edificis, magatzems, patis i coberts i masos».
La vinculació de Pere Coll i Rigau amb el seu poble continuava essent intensa, com recorda Marcel·lí Audivert: «El Sr. Coll conservà sempre una gran simpatia per les coses de l’Estartit, i sobretot per la nostra església tan senzilla, perquè el dring de la seva única campaneta li feia reviure bells records de la infantesa, ja que de petit la sentia repicar del mas estant».
La inauguració del nou campanar es va fer el 8 d’octubre de 1916, en un acte lluït amb presència de les autoritats. El diari Emporion és una font directa que ens transporta a aquell dia:
Ens comuniquen que per avui se preparen grans festes per a festejar el bateig d’una magnífica campana que ha regalat D. Pere Coll. Apadrinaran la campana el generós ofertor i sa distingida esposa. Al mateix temps se celebrarà la inauguració d’un campanar que s’ha edificat mercès a la generositat de dit senyor i de molts veïns de la nostra barriada marinera.
Les fotos que prengué d’aquell acte el fotògraf Valentí Fargnoli ens mostren les autoritat en comitiva, precedides per la cobla de músics. «la cercavila de les autoritats estava acompanyada del mossèn de l’ermita, en Joan Valls, prevere; a més dels capellans de Torroella, del Sr. Bisbe de Girona, d’un diputat i de totes les autoritats del poble», escriu Miquel Graells. L’acte va ser definit com a «brillantíssim» i una veritable festa per a tot el poble, amb les benediccions, els parlaments de les autoritats damunt la tribuna, i regals de joguines, monedes, confits i fruits secs.
El bisbe Francesc Mas i Oliver fou l’encarregat de beneir la campana, que portava el nom de La Pubilla i va ser apadrinada per Eugènia Llach, esposa de Pere Coll. Un cop batejada, al peu de la porta de l’església, la campana fou hissada i col·locada al lloc que ocuparia al costat de la vella campana del 1757. La inscripció que portava deia: «La Pubilla. Recort de Pere Coll Rigau, nascut a la Torre Ponsa, batejat en aquesta esglesia de l’Estartit el dia 9 de Març de 1853». A l’inici de la Guerra Civil, un cop consumat el cop d’estat feixista, l’església fou incautada pel Comitè Antifeixista i les campanes foren despenjades, amb la voluntat de «fondre-les per fer-ne canons», cosa que finalment no va produir-se. Les restes de les dues campanes serviren per a la creació d’una nova campana l’any 1941, que encara repica avui dia.
Delfí Dalmau i Argemir, al seu monumental treball “Campanes parroquials de torre de Catalunya” fa un descripció acurada de la torre de la campana de l’església de Santa Anna:
… està coronat per una cornisa motllurada amb un fris d’arquets cecs al dessota i un terrat amb barana de merlets esglaonats. La cel·la està oberta amb quatre finestrals d’arc de mig punt, un a cada cara, amb el marc de l’arc ressaltat; té una motllura a la seva base amb un fris d’arquets cecs de mig punt al dessota; també n’hi ha un sota la cornisa. Les cantoneres estan lleugerament ressaltades a manera de lesenes.
Tanmateix, les notícies ja indicaven que aquella era una primera part de les obres, que havien de continuar: «Se’ns assegura que’l senyor Coll sufraga els gastos d’una gran reforma en l’església del Estartit». Les obres definitives es perllongarien fins el 1920 i, per desgràcia, Pere Coll i Rigau no les pogué veure completades.
Article publicat inicialment al llibre de la Festa de Santa Llúcia de 2020
