M’imagino l’espai com un buit molt gros. Com un no-res que et porta inevitablement a les grans preguntes: d’on venim, què hi fem aquí. I la imatge xoca amb el destí de la paraula “espai” per anomenar construccions polivalents plenes de coses que et distreuen dels Déus i l’univers.
El mal de panxa pel bateig de qualsevol nou edifici amb aquest prefix (Espai Gironès, Espai Jove, Espai Ter, Espai Medes…) està justificat per la certesa estadística de què ja no podràs gaudir mai més del lloc (o la cosa) de veritat, i t’hauràs de conformar per sempre amb el succedani artificial. M’explico. Des que el lema eat, sleep and cycle s’ha apoderat de la ciutat de Girona i voltants, l’Espai Gironès té tota la intenció del món de convèncer-nos que un altre Gironès és possible. Un espai construït pel gaudi del shopping, de les cadenes de roba i de menjar, dels grans cinemes, les boleres i les màquines de joc. Un lloc que, malgrat les proclames verdes i l’orgull autòcton dels discursos polítics, t’endinsa en la desanaturalitat més severa dels americans. Et convida a abandonar l’espai Gironès de veritat, el del carrer, massa intervingut per les institucions amb l’excusa de la gentrificació, a canvi d’unes bones bacon cheese fries del Foster’s amb l’aire condicionat prou fort perquè et conservi la carn turgent, la teva i la de l’hamburguesa amb què acabaràs acompanyant les patates. I això que qualsevol girofí et podria retirar la paraula per menys que comparar-lo amb un ianqui. Doncs bé, amb l’Espai Ter, l’Espai Medes i l’Espai jove passa exactament el mateix. La idea és que ens proposin una altra manera de viure’ls perquè al Ter ja no t’hi pots banyar, les Medes no les pots tocar ni amb el tou dels dits més inofensius, i als joves fa tant temps que els hem negat places i carrers que ara a tots els pobles els agrupem, pel seu bé, en llocs tancats de parets rígides. Tots tenen en comú ser espais pensats de dalt cap a baix, és a dir, que els de dalt han tingut la simpatia de concedir-nos i els de baix hem acabat integrant en dues fases: un primer rebuig instintiu de qualsevol cosa anunciada amb massa pompa, i un segon estat d’acceptació estirat pel “què coi, si ja està pagat, aprofitem-ho!”.
Però per què ens agrada tant anomenar “espai” a recintes com si fóssim Déus creant nous mons? L’explicació s’entén bé des del mercat de l’habitatge perquè tots hem anat alguna vegada a veure un pis amb el discutible privilegi d’una nòmina, d’entre mil i dos mil euros, i a tots el comercial ens ha ensabonat dient que més que un pis és un “espai”: obert, diàfan! Que vol dir que és tot allà mateix enxubat, sense habitacions ni llum natural i que, sobretot, no és un pis! Però quin Déu confessaria haver parit un món de merda? La conclusió és que la paraula “espai” ens convenç tant perquè ens neteja el discurs, el de l’habitatge i el mediambiental, i ho fa a la manera del sabó a l’aigua. És a dir, que tots sabem que l’embrut, però és el preu a pagar per a netejar-nos a nosaltres.
Esventats els traumes personals del passat, Quim Monzó ja escrivia en El tema del tema sobre aquesta necessitat que tenim d’embarbussar el relat, disfressar-lo i continuar alimentant un univers de confusió perquè al final, quan no sabem què dir, ens agrada seguir dient, encara que sigui de manera absolutament tautològica. Tant és així, que cinquanta anys més tard continuem utilitzant el terme medioambiente (que en català l’escrivim separat, però també l’utilitzem de manera composta: medi ambient), sabent que esdevé un pleonasme des del punt de vista lingüístic. I és que l’origen va ser un error de traducció en una cimera pel clima celebrada a Estocolm el 1972, on la secretària sueca va oblidar posar la coma entre els dos mots que proposava el diccionari per traduir el concepte anglès enviroment: “medi” i “ambient”, per al dossier preparat per als assistents de parla hispana. Sense la coma, ningú va entendre que es tractava d’escollir i tothom va ajuntar formant el nou mot redundant medioambiente. Després d’anys de repetir l’error, la RAE va acabar acceptant la nova paraula que, perquè ens entenguem, seria com acceptar quissogos o sabatillapantufla. I a partir d’aquí, tot el que té a veure amb medi ambient només pot anar malament i fer molt de riure.
Ara bé, estic convençuda que tant els abanderats del medi ambient com els ideòlegs d’Espais saben el que es fan i ens volen bé. Però no se n’acaben de sortir perquè el mer ús d’una retòrica netejadora, imprescindible per a ser ministre, conseller, regidor o penya tertuliana, no aconsegueix canviar-nos les actituds i, malgrat omplir-nos la boca amb conceptes com cures o sostenible acabem pintant passos de vianants vermells, per cert rellisquen, sabent que amb la pluja, la pintura acabarà al riu. Tard o d’hora estarà bé tornar al buit de les grans preguntes per pensar noves maneres de fer, més inspiradores, que aconsegueixin omplir els espais amb més aigua que detergent perquè el món segueix brut justament per la falta d’imaginació, i la Mafalda ja ens va advertir que “El problema de les ments tancades és que sempre tenen la boca oberta”.
