Durant bona part de la infantesa i de l’adolescència, l’Esplai va ser com la nostra segona casa. Hi vaig venir a escola fins a quart de primària i, després, quan els hermanos van inaugurar la nova, va convertir-se en el nostre lloc d’esbarjo.
He tornat fa poc a l’edifici, construït fent una mica de corba seguint l’absis de l’església parroquial i enganxat a la rectoria, en un carrer on la tramuntana, quan bufa, és implacable. Segueix pràcticament igual que anys enrere. Les mateixes finestres verdes de vidres petits, la gran porta d’entrada, els tres graons fins la segona porta i, a dins, el terra de rajoles de color vainilla. Entrant a la dreta hi havia el despatx del director, l’hermano Estanislao. Encara em sembla veure’l assegut allà fins el van traslladar a corre-cuita a una altra escola després que, segons es va dir, un dels nens denunciés que li posava la mà a la butxaca. Només traslladat de centre. L’Església no soluciona els problemes, els trasllada de lloc.
Una segona porta donava a la residència dels religiosos, territori inexplorat quan hi anàvem a escola i, més tard, lloc de celebració de reunions de tota mena i també d’algun sopar de Cap d’Any amb tota la colla. Sempre se’ns feia estrany ser allà. A vegades pensàvem que, tot d’un cop, se’ns apareixeria el bo de l’hermano Faustino o el malparit de l’hermano Ángel i ens enviarien escales avall.
A l’esquerra hi havia la primera gran aula. Aquí en Faustino, que era basc, un dia ens va cantar l’Eusko Gudariak. O així ens ho hem explicat sempre entre els amics. En tot cas, sinó era aquesta cançó patriòtica basca, llavors prohibida, n’era una altra en l’estranya llengua, per a nosaltres, del poble del nord. En aquesta mateixa classe també hi havíem cantat, i après, alguns dels himnes del règim, com Montañas nevadas i el Cara al sol. Amb el mateix hermano. Els cantàvem a ple pulmó, a cor que vols. Encara ens en sabem bona part de la lletra.
En la planta baixa hi havia una segona aula. D’aquesta no en tinc cap record especial de petit, només de quan, durant una època, ja adolescent, hi jugàvem a ping pong. Amb l’amic Carles, ens va agafar com una obsessió amb aquelles partides i sortint de classe hi veníem gairebé cada tarda. A vegades no trobàvem el rector o el vicari perquè ens obrís i forçàvem una finestra per on ens escolàvem. Ens hi passàvem hores. Fins que es feia fosc o ens en cansàvem. Mai ningú ens va dir res del perquè no hi entraven per la porta. Eren altres temps.
Pel mateix passadís ampli que porta a la segona aula s’accedeix al pati. Quan funcionava com escola era molt més gran, com dues pistes de bàsquet unides. Després, pràcticament tot l’espai va ser ocupat per la nau d’una fusteria industrial.
En aquell pati hi havíem jugat interminables partits de futbol, tot i que no sé massa ben bé com perquè el terreny feia un pendent espectacular. Les porteries eren pintades a la paret. En la de la part nord, el terra era aspre i amb pendent i s’hi havia de batallar per no relliscar avall. A la del sud, en canvi, hi havia sorra. Tots els aspirants a jugar de porter volien fer-ho allà, així podien demostrar la seva habilitat estirant-se per aturar alguna pilota. Mai vaig ser un bon futbolista. Sí que recordo, en canvi, l’habilitat amb la pilota d’en Pere, un company que, amb vuit o nou anys, va marxar a viure a Girona i que no he vist mai més.
Del pati també tinc ben present un alt tobogan fet de ciment armat, enganxat a la paret per on s’hi pujava amb una llarga i prima escala de fusta que l’hermano treia i posava. Potser s’alçava fins uns quatre metres. Un perill que ara mateix no passaria homologació de cap mena. Per sort, ningú hi va prendre mal.
En aquell terreny mal girbat cada matí els hermanos ens fèiem formar abans d’entrar a classe. Ens agrupàvem per cursos en fila índia i cadascun havia de posar el braç dret en l’espatlla del nen del davant. D’aquesta manera s’aconseguia un cert ordre. Així aturats, ens van informar de la mort d’un nen del poble, atropellat el dia abans, un fet que ens va colpir molt a tots, petits com érem encara.
A l’hora de l’enterrament plovia a bots i barrals i en comptes d’anar per fora cap a l’església vam fer-ho a través de la rectoria per un túnel que donava a la sagristia i que, fins llavors, pràcticament només havien utilitzat els capellans. Colpits com estàvem per la tragèdia, el túnel el vam trobar fantasmagòric, com de pel·lícula de por. Anys més tard, vaig tenir l’ocasió de tornar a passar-hi i comprovar que no era res de l’altra món. Fins i tot el vaig trobar ben curt i poca cosa. L’il·luminava una sola bombeta que penjava del sostre. Per un moment, vaig tenir ganes de trencar-la, que tornés la foscor i reviure les pors d’aquell dia quan anàvem a enterrament en mig del diluvi.
A la fotografia, sense data, segurament dels anys 50, s’hi veu el camp de futbol dels “Hermanos”. En aquesta època les porteries encara eren de fusta i no hi havia el gran tobogan de ciment.
