Poques setmanes després de l’alçament militar de juliol de 1936, tres joves torroellencs, Josep Vert, Josep Geli i Sebastià Pou, van ser detinguts acusats de pertànyer a Falange Espanyola, condemnats i internats a la presó de Figueres. Tots tres eren de famílies ben conegudes de la vila: a can Vert tenien un taller de carrosseria, els Geli eren artesans pintors i el germà de Sebastià Pou era administrador del comte de Torroella.
El dia 14 d’abril del 1937, van irrompre a la presó dos camions de guàrdies armats, a les ordres de dirigents del temible SIM (Servicio de Investigación Militar), que es van fer amos de l’edifici. Al cap de quinze dies, alguns dels presoners van ser transportats en camions a la presó Model de Barcelona, que quedà atapeïda de reclusos arribats de diferents establiments penitenciaris. La matinada del 19 de maig, prop d’un miler, entre ells Josep Vert, Josep Geli i Sebastià Pou, eren conduïts a l’Estació del Nord, on els esperava un tren que els portaria a Cervera. Van dormir en una església, i l’endemà, encara de nit, van marxar a peu fins al destí final, el poblet de Concabella, on van arribar a primera hora de la tarda.
A Concabella, que aleshores tenia uns 350 habitants, el SIM hi havia establert el camp de treball núm. 4, per fer obres de fortificació contra els atacs previstos de l’exèrcit franquista. El camp comprenia tot el nucli urbà del poble, convertit en camp de concentració, i els vigilants mantenien sota custòdia edificis, accessos i sortides de la població. Els presos van ser encabits a l’església, en una cort de porcs, en un magatzem i en una capella apartada del nucli urbà. La seva procedència era molt heterogènia: militars presoners, presos polítics, feixistes, eclesiàstics, membres de la CNT, de la FAI, del POUM, brigadistes internacionals, desertors i delinqüents comuns. Al front del camp hi havia el director, el cap de destacament, els caps dels serveis interior i exterior, i els vigilants. Aquests eren gent elemental i primària, fanàtics i cruels, i el seu nombre elevat, d’un per cada deu presoners, que amb el temps arribà a un per cada cinc, i menys encara, per la davallada de reclusos per malaltia, assassinats i evasions.
Les obres construïdes pels presos de Concabella van ser sovint excavades a la roca: trinxeres, pous per a tiradors, nius de metralladores, bateries d’artilleria, dipòsits de munició i galeries d’enllaç. Els presos treballaven de les set del matí a les dotze del migdia, feien un dinar miserable, reposaven i a la una reprenien el treball fins a les sis de la tarda. En total, deu hores de treball continuat i esgotador, sota un sol implacable i un clima de terror instaurat per aconseguir una disciplina fèrria i el màxim rendiment.
No era rar que els reclusos fossin assassinats per suposada manca d’esforç, com a represàlia per evitar evasions, com a càstig, però també de vegades per una juguesca entre vigilants, per caprici. Mai no se sabrà el nombre de presos que van morir al camp, assassinats o a causa de les privacions i sofriments. Segons alguns veïns, a les rodalies del poble s’hi van enterrar més de cent cadàvers.
L’únic remei era l’esperança i la bona entesa entre els reclusos, els quals, amb el temps, es van anar agrupant per motius d’afinitat. En un llibre de memòries que edità després de la guerra, un capellà reclús fill de La Bisbal, Narcís Gispert, fa una referència especial i agraïda a Josep Vert, de qui diu que tenia un treball especialitzat de metal·lúrgic, havia fet un càntir amb un bidó de llauna i els portava cada nit aigua fresca, pouada al lloc on treballava.
El camp de treball es va mantenir a Concabella quatre mesos justos. El 21 de setembre del 1938, els presos van ser traslladats en camions a Barbens, comarca del Pla d’Urgell, on van romandre prop de tres mesos. Hi va haver canvis al comandament, el tracte va millorar i, encara que la disciplina al camp es va mantenir rígida, no consta que s’assassinés cap pres. La feina era la de sempre, construir fortificacions, però era molt menys dura, perquè la terra era flonja i no calia l’excavació de roques: s’havia d’eliminar la vegetació atapeïda i els canyars de les vores del canal d’Urgell, a fi de facilitar una bona visibilitat a les tropes que un dia haguessin d’ocupar aquelles trinxeres.
Acomplerta la missió a Barbens, el 20 de desembre els presos van anar a construir fortificacions al poblet de Rialp, enfilat a la muntanya, però el dia 23 ja va començar l’ofensiva final de l’exèrcit franquista sobre Catalunya i, a partir d’aquell moment, la mobilitat del camp es va fer constant, precedint l’exèrcit republicà en retirada. Van fer trinxeres al petit poble del Tossal, prop de Ponts, després a Torà i a Rajadell, però els presos tenien la impressió que ni els seus vigilants sabien on anaven i que l’itinerari es programava sobre la marxa.
Passaven els dies i el nombre de presos s’anava reduint notablement, ja només devien ser uns dos-cents. Els caps van aconseguir camions, amb la intenció d’arribar a la frontera, però els ho van impedir les autoritats militars i es van haver d’aturar a Ribes de Freser. Es tornà a fer camí a peu, ara en esquifida columna, fins a Urtx, ja a pocs quilòmetres de la frontera.
El dia 9 de febrer del 1939, els presos, amb els seus vigilants, van arribar a Puigcerdà, enmig d’una multitud de fugitius. Els guardians van haver de lliurar les seves armes; els presoners no calia, no en duien cap, és clar. Aleshores, els va caldre declarar a on volien dirigir-se, si a la zona nacional per Irún o a la republicana encara en lluita, tot evitant ser internats en un camp de concentració. Encara que no ens consta, cal suposar que Josep Vert, Josep Geli i Sebastià Pou van anar a la Tor de Querol per agafar el tren cap a Irún.
Aviat van tornar a Torroella i van exercir els seus anteriors oficis, Vert de carrosser, Geli de pintor i Pou d’administrador. El 4 de maig es va constituir un Ajuntament en el qual Josep Geli figurava com a segon tinent d’alcalde i Sebastià Pou com a síndic. Geli també va ser nomenat jefe de la Falange, un càrrec aleshores molt important, i uns anys després Vert el va substituir. Sebastià Pou va deixar Torroella i marxà a Sud-Amèrica.
El 1947, Vert va ser nomenat alcalde i exercí el càrrec fins al 1950. D’altra banda, és prou coneguda la seva gran dedicació a la cultura local, que li va valer la Medalla del Montgrí l’any 1993.
