Aquests dies es commemoren els deu anys de la posada en circulació de l’euro físic (ja feia tres anys que existia financerament), la moneda única europea, que va ser tan ben rebuda en el seu moment i que tant bona premsa ha tingut en la major part de la seva existència. L’efemèride de ben segur que hauria estat celebrada d’una manera esplèndida si no estiguéssim immersos en la crisi financera i econòmica que afecta tot el món occidental i també la pròpia estabilitat de l’euro.
Sigui com sigui, la gravetat de la crisi actual no ha d’eliminar els avantatges que ha suposat la creació de l’euro pels disset estats de la zona. Per aquestes economies, l’existència de l’euro ha suposat l’eliminació dels costos de transacció monetaris (comissions bancàries per canvi de divises) i de la incertesa en la variació dels tipus de canvi, fets que afavoreixen el comerç intracomunitari a les empreses i faciliten la mobilitat dels ciutadans.
La moneda única també incrementa la transparència de preus i, per tant, la competència i es redueixen els costos d’informació. La creació de l’euro va suposar la centralització de la política monetària en el Banc Central Europeu, que neix amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat de preus (inflació per sota del 2%) i amb la garantia d’independència de la influència política. Tot plegat afavoreix que els agents econòmics reconeguin més fàcilment els canvis de preus i, per tant, prenguin decisions de consum i inversió amb millor informació.
També, un context d’estabilitat de preus genera que els inversors no demanin primes de risc elevades com passava en situacions d’inflació alta. Ara, però, hem vist que l’increment de la prima de risc ha aparegut per la realitat del deute dels estats i les empreses, que no té res a veure amb l’euro, sinó amb el deute excessiu. Dintre dels inconvenients, s’hi situa la pèrdua de la política monetària per part dels governs o bancs centrals i, com a conseqüència d’això, la pèrdua del recurs de devaluació com a instrument per restablir la competitivitat exterior.
Però la crisi actual ha posat en el centre del debat l’economia d’Occident i el deute acumulat, durant els anys de bonança, està movent els fonaments del sistema econòmic i financer. S’ha tret la pols al que ja es va dir quan es va crear l’euro, que faltava acompanyar la política monetària única, amb corresponsabilitat fiscal i pressupostària, aspectes sobre els quals ja s’ha reaccionat amb les mesures preses en el Consell Europeu de desembre.
D’aquestes mancances i que s’hagi estirat més el braç que la màniga pel que fa al deute, n’hem d’aprendre i reaccionar. De fet, en el món globalitzat que som, no té cap sentit plantejar-se que algun estat surti de l’euro o que pugui desaparèixer, fets que serien males notícies per a Europa i per a l’economia mundial. Esperem que els polítics i altres actors econòmics gestionin la crisi amb generositat i voluntat europea i estableixin un escenari que, pel bé de tots, permeti llarga vida a l’euro.
