Acabava el darrer article amb un “no malbaratem el somni’, en referència a l’aposta europea per la sortida de la crisi de la Covid-19, en detriment de solucions particulars a cada estat. L’acord és molt important per diversos motius. D’una banda, perquè a l’import de 1,074 bilions d’euros del pressupost comunitari en set anys, s’hi sumen els 750.000 milions destinats al Next Generation UE (a resoldre la crisi, per entendre’ns). I a tot això s’han d’afegir 1,35 bilions d’euros que el BCE destina a comprar deute dels estats membres, més 540.000 milions d’euros ja aprovats en el marc de l’Eurogrup.
[bs-quote quote=”Cal cooperació i consens en el repartiment dels fons europeus” style=”style-6″ align=”left”][/bs-quote]
Ara doncs, arriba l’hora de la veritat, que és el treball que ha de fer cada estat membre indicant en què es gastarà els diners assignats. En el cas espanyol, seria convenient que, en l’elaboració de la petició, participessin les comunitats autònomes i també, molt important, els sectors empresarials més afectats per la crisi, les entitats socials i els experts en matèria de sostenibilitat i d’aposta digital. Cal evitar el que va passar en alguns estats de la UE: que, massa sovint, els fons provinents del pressupost comunitari s’invertien en aspectes no essencials, per dir-ho suaument, i no a dinamitzar econòmicament i socialment les àrees més desprotegides. El resultat és que, massa sovint, els fons han estat interpretats com a ajuts en clau de subvenció i no pas en la seva funció principal de desenvolupar zones deprimides econòmicament i preparar-les perquè siguin competitives, amb la finalitat de cohesionar la UE i evitar desigualtats interterritorials.
Sembla que el govern de l’Estat ha après la lliçó i ja s’ha fet una reunió amb els presidents de les comunitats per tenir una presa de contacte i demostrar voluntat de pacte oferint una espècie de cogovernança, com la que expressava en el marc de la crisi de la Covid-19, que va tenir moltes crítiques perquè en massa ocasions les decisions ja venien preses, i ara es tem que passi el mateix, perquè ja s’ha deixat clar que l’última paraula la tindrà la presidència del govern espanyol. Esperem que ara hi hagi una veritable cooperació i un consens en el repartiment, per motius de cohesió i de solidaritat i també perquè Europa ens mira i es controlarà tant la idoneïtat econòmica i social del repartiment com la posterior aplicació dels ajuts. I, naturalment, és del tot necessari que s’evitin favors per afinitats ideològiques, polítiques o interessos econòmics, que només provoquen desencís en la política i rebuig vers els poders econòmics. Aquí és on torna a ser important el “no malbaratem el somni”, perquè es tracta de la modernització dels país i, per tant, de demostrar a la ciutadania, especialment als joves, que, finalment, l’Estat s’integra en la dinàmica europea, que no hauria de ser cap altra que avançar cap a l’Europa unida, respectuosa amb les seves realitats nacionals i amb la ciutadania, a la qual ha de defensar evitant les desigualtats i garantint-ne el benestar, la seguretat i la llibertat.
