A Catalunya se sol evocar l’hort i el porc, per il·lustrar com es pot sobreviure en els temps de gran escassetat. És un record del que realment passava en molts pobles durant la postguerra civil espanyola, quan l’autarquia del Règim donava per inflar els pulmons dels polítics enfront del menyspreu del Pla Marshall, però menjar, el que es diu menjar, era un problema de cadascú.
Durant la meva infantesa vaig veure, molt de prop, aquella manera de sobreviure. En Riaza, un poble de Segòvia que avui és zona residencial de madrilenys i gents arribades des de més lluny, els petits estiuejants competíem per pujar al rasclet que, tirat per un parell de bous, anava girant sobre les messes de blat fins a deixar-les tan triturades, que només quedava passar-ho tot pel sedàs i bolcar el gra en les saques. En aquell enlluernador espectacle, els imberbes dels anys 60 ens vam fer també destres en posar una galleda perquè qualsevol de les dues bèsties que ungides al jou defecaran sense embrutar el que tant havia costat aplegar.
Tot allò que nomes sobreviu en el cel·luloide i la majoria dels terrassans d’aquella Castella que van immortalitzar Miguel Delibes i Camilo José Cela, formen part de l’Espanya urbana. Tenen ja molt poc de rurals, mentre en els seus pobles les teulades han vençut les bigues que les sostenien i les campanes de les seves esglésies ja no tenen qui les faci sonar.
D’aquest assumpte es va ocupar, fa ja tres anys, l’Obra Social de “la Caixa” en un estudi que es titulava La població rural d’Espanya. Dels desequilibris a la sostenibilitat, en el qual s’oferia una radiografia eloqüent. És a dir:
- Només el 38% de les persones entre els 30 i els 49 anys d’Espanya viuen al municipi on van venir al món
- Les dones han estat més decidides en emigrar a les ciutats, fins a ser 80 per cada 100 homes en la població dels que es van quedar i segurament aquesta ha estat la raó d’un menor nivelld’aparellament i reproducció, ja que només el 50% dels homes han acabat trobant a una companya entre les seves veïnes. La resta, d’acord amb els autors de l’estudi, viuen apalancats a casa dels seus pares i només una petita part són llops solitaris. La taxa dels de més edat, més de 70 anys, s’acostava al 20%.
- Els anomenats neorurals, persones que decideixen i poden dir adéu a la gran ciutat, no són més que el 17% de la població i els estrangers el 6,7%.
Si l’assumpte els produeix curiositat, no deixin de llegir-se la bona síntesi de la Nota de prensa que la Fundació “la Caixa” va distribuir en la presentació de l’estudi, o bé baixis el treball íntegre La población rural de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad en suport pdf.
Hi ha molta literatura periodística sobre els devastadors efectes de l’èxode rural. El diari Público va oferir als seus lectors, abans de desaparèixer dels quioscos, un bon reportatge sobre el que passa amb els recursos naturals quan l’home desapareix i la setmana passada vaig poder assistir, a la llibreria Cucut, a Torroealla de Montgrí (Girona), a la presentació d’un llibre de Narcís Arbusé, expert local en qüestions de la naturalesa de les muntanyes del Montgrí, en què va sortir a relluir la transcendència de la marxa de les cabres i altres herbívors. Els pins, sense cabres que no deixaven créixer l’herba, van poder guanyar l’alzina i el roure i els incendis van fer la resta fins a arrasar aquest massís que separa Torroella de l’Escala.
Per què avui escric sobre una cosa que ja està perfectament descobert?
Quan la ràdio m’ha despertat aquest matí, m’ha sorprès la notícia que el poble segovià de Navares de las Cuevas ha decidit regalar un garrí a cada ciutadà que decideixi empadronar-se al municipi. I he pensat: olé! per així es comença, millor que res.
Mig Europa i Espanya, d’una forma bastant greu, malviu agrupada al voltant dels centres urbans, on la gent no té l’hortet i el porc, sinó una agònica tomaquera a la terrassa, un parell de caderneres i una tortuga que sempre està a la meitat del passadís.
I m’he preguntat, des de la deformada realitat que sol acompanyar l’escriptor, si no serà aquest el moment perquè els qui decideixen com serà la societat del pròxim segle, tornin a mirar, no com si fossin una pel·lícula de Berlanga sinó amb interès i imaginació, aquests pobles en els que ja no sones els campanars però que, en la Societat de la Informació, podrien ser una part de la solució als nostres problemes més importants.
Matança del porc 1924
“Hort i porc”, el seu únic i exclusiu aliment consistia en porc, hortalisses i llegums.
A mala anyada hort i porc.
En mala anyada, hort i porc o porc i cabra.
Sense casa, hort, ni porc, val més ésser mort.
Qui no té sort ni hort ni porc, més valdria que fos mort.
La matança del porc fou un fet social important i imprescindible en la vida econòmica del pagès. Des del temps més reculats, el porc ha estat un dels principals elements per fornir de viandes una llar. En algunes excavacions fetes als llocs d’habitatge dels nostres avantpassats prehistòrics s’hi han trobat ossos de porc de tres segles abans de Jesucrist.
Aquella gent menjava la carn de fresc en fresc o bé la conservava? Si se la menjaven de seguida no podien omplir el rebost i per tant proveir-se de recapte per a tot l’any, tal com es feia a les cases de pagès, acomplint així la funció econòmica del sacrifici del porc.
