Això és el que diu l’article 14 del capítol segon de la Constitución Española i el que intenten fer-nos creure. Faig esment d’aquest article, per tot el que té de contradictori amb l’enrenou legislatiu que està generant el macroprojecte d’oci i joc BCN World, un més entre molts d’altres. No m’esplaiaré pas gaire en explicar que és aquest projecte; primerament, perquè com quasi tothom, només sé d’ell el que se’n explica als diaris, i en segon lloc, perquè tan sols és un mitjà del que m’he servit per fer la reflexió de l’article.
Ens expliquen, que serà un macroprojecte amb una inversió inicial de 1.000 milions de dòlars, i que en una primera fase preveu construir un hotel de 1.100 places, un casino, un teatre, un espai per botigues de luxe, sales de convencions etc. Tot això tan fantàstic, diuen que crearà llocs de treball, i farà que l’economia es bellugui una mica més, coses plenament desitjables i necessàries. Però és de tots conegut, que ningú ofereix res gratuïtament, i molt menys si es tracta d’un grup inversor que té com a finalitat primordial obtenir els majors beneficis possibles. Així doncs, el preu exigit perquè el projecte es faci realitat, és entre d’altres, modificar la normativa urbanística, fent una requalificació i un canvi d’usos dels terrenys on s’ha d’emplaçar, que passaran de residencial a hoteler, comercial, residencial i d’activitats de joc i apostes, canvis sens dubte molt favorables als interessos dels propietaris i als dels promotors del complex.
L’altre i no menys important qüestió, és la brutal rebaixa fiscal al joc, que passarà del 55% al 10%. En temps de crisi, on s’han de buscar diners sota les pedres, i els ciutadans de peu estem suportant un munt de retallades i una fiscalitat extrema que ens obliga a estrènyer-nos el cinturó fins a l’últim trau, molts, no entenem i veiem amb desconcert, com per altre costat, el govern premia, rebaixa la fiscalitat, canvia lleis i dona totes les facilitats per instal·lar al nostre país aquest gran complex amb casinos i sales de joc, llocs proclius a fomentar el vici i que solen anar acompanyats d’una tèrbola economia que va aparellada amb el blanqueig de capitals per part de les màfies del joc. Tan de bo que aquí sigui diferent.
Els polítics, que amb les arts de fer veure el que no és són uns mestres, de ben segur que amb un somriure als llavis ens vendran aquest canvis legislatius i la conveniència del projecte, disfressats de tal manera, que ens el presentaran com si d’un conte de fades es tractés, on tot és bo i meravellós; tant és així, que hi ha qui diu que les contraprestacions econòmiques superaran amb escreix la rebaixa de l’impost. (?) . Potser sí, però no crec que els promotors hagin exigit la rebaixa de l’impost per al final acabar pagant més.
Però el que realment m’ha empès a escriure l’article, no és el BCN World, ni tampoc la seva oportunitat o conveniència, ni si serà bo o dolent; tot això ja tindrem temps de comprovar-ho. El nucli de l’article, i el que realment m’ha motivat a escriure’l, és la descarada diferència de tracte que rebem els ciutadans, empreses o corporacions per part de les administracions o poders d’aquest país, i que ve marcat en funció de l’estatus, rang o el poder d’influència política, econòmica o mediàtica que tenen.
Situacions com la de Barcelona World, blindatges judicials, indults, tràfic d’influències, privilegis de tota mena i d’altres de tota índole, són habituals a tots nivells, però moltes d’elles passen quasi desapercebudes perquè no gaudeixen del suficient ressò mediàtic.
Més sovint de lo desitjable, es pot també constatar, que si ets poderós, influent o fins i tot personatge mediàtic, i les lleis establertes no s’ajusten als teus interessos o als dels teus grans projectes, només cal contactar amb les persones adients que d’una o d’altre manera ja procuraran solucionar el problema, i si és precís, adaptaran les lleis a la teva mida.
Contràriament, pels emprenedors humils, petites empreses o la resta de la ciutadania, que amb el nostre petit gra de sorra diari, ajudem i molt a que el país funcioni; a nosaltres, ens toca patir la lentitud exasperant i totes i cadascuna de les traves d’un munt d’administracions, d’una burocràcia i unes lleis, més pensades per posar pals a les rodes que per donar facilitats als modestos emprenedors, que com a últim recurs, podrem dirigir-nos al regidor de l’ajuntament, intentant il·lusionats trobar solucions per fer realitat el somni del nostre petit projecte; un projecte irrellevant, i que com a tal serà tractat.
Fets com aquests, conviden a reflexionar i provoquen una reacció que com a mínim ens fa obrir els ulls per veure com queda en entredit o es pot qüestionar molt seriosament l’article de la Constitucion sobre la igualtat dels ciutadans davant la llei o les lleis que encapçala aquest l’article.
Si analitzem bé aquest fets, creieu que hi pot haver algú amb un mínim de decència que ens pot venir a dir, malgrat estigui escrit a la Constitución, que les lleis són iguals per a tothom? Un gran escriptor d’aquest país, segurament ho hagués definit simplement com “una gran collonada”.
