Revista Emporion

Lluís Raurich, entrenador dels Senglars

186

Lluís Raurich i Bosch va néixer a Barcelona el 1976, ara fa 41 anys, però, a causa de la mobilitat laboral del seu pare, només hi va estar fins als 4 anys. Després es va anar desplaçant per diverses poblacions del país, va viure a Figueres dels 4 als 16 i a Sant Andreu de Llavaneres fins als 22. Quan tenia aquesta edat, l’any 1998, va anar a Londres i hi va estar dos anys. Aleshores va venir a Torroella, quan en tenia, doncs, 24.

De Londres vas portar l’afició al rugbi?
Sí. Allà vaig veure jugar aquest esport i em va enganxar. A la Copa Mundial de 1999, disputada a Anglaterra, vaig tenir la sort de veure un dels millors jugadors de la història, un neozelandès llegendari, Jonah Lomu. Fascinat amb aquest esport, en arribar aquí, amb dos amics, un argentí i un alemany que havien jugat a rugbi, vam començar a pensar a crear un equip a Torroella.

De moment éreu ben pocs.
Aviat vam ser més, perquè se’ns hi van afegir tres o quatre nois que estudiaven INEF a Barcelona i hi jugaven a rugbi. Vam començar d’entrenar a l’Estartit els dissabtes al matí, érem uns sis o set, estic parlant de l’any 2000 més o menys. Així i tot, érem massa pocs per formar un equip, pensa que al rugbi s’enfronten 15 jugadors contra 15. L’any 2002 ja érem més, vam decidir el nom, el color de la samarreta, i durant un any els de Torroella vam jugar amb el GEiEG, equip B, de Girona. Érem el segon equip, encara no vèiem clar que ens poguéssim federar amb el nostre nom.

Com està organitzat aquest esport?
A Espanya hi ha la Divisió d’Honor A, hi competeixen 12 equips -entre ells els catalans FC  Barcelona i UE Santboiana- i la Divisió d’Honor B, amb tres grups corresponents a territoris de l’Estat, també amb diversos equips catalans, com l’Hospitalet o el Sant Cugat. Els altres clubs catalans, integrats dins la Federació Catalana, estem repartits en cinc o sis categories.  Quan l’any 2004 vam decidir entrar a la Federació i jugar amb el nostre nom, hi havia tres categories, i els Senglars érem a la tercera categoria, a l’última.

Per què vau triar aquest nom?
Als equips és habitual tenir una mascota que els identifiqui, la selecció argentina porta un puma, la d’Austràlia un cangur… A Torroella, aquells anys, començava a ser habitual de veure senglars, així que vam triar com a símbol aquest animal, fort, valent, atrevit.

A partir, doncs, del 2004 ja sou un equip amb cara i ulls.
Cal dir que vam tenir sort. Quan encara només érem set o vuit, un jubilat anglès retirat a Albons, que a Anglaterra havia estat jugador i entrenador, Ian Robson, va veure el cartell d’un torneig i ens va passar a saludar. Li vam demanar si ens volia entrenar i ens va dir que no, érem quatre arreplegats, no hi havia futur. Però l’any següent ja érem quinze, el vaig anar a veure, li vaig demanar, si us plau, que ens entrenés i em va dir que sí. Va ser amb nosaltres set temporades, fins al 2011. Set anys són molts, va arribar el moment de renovar i es va posar d’entrenador un dels de l’INEF, en Txiqui, i hi va ser quatre temporades, fins al 2015. Després ho va ser Josep Gasset les temporades 2015-2016 i ara en soc jo, aquesta és la meva primera temporada com a entrenador (2017-2018). Val a dir que estem contents amb la nova zona esportiva, els entrenaments guanyaran en qualitat.

Ara ja sou un club respectable.
Amb l’entrenador Ian Robson, en unes tres o quatre temporades vam passar de la tercera i última categoria catalana a la primera. El públic va respondre, som dels equips que més gent ens ve a veure i animar, família, amics, hi ha ambient. Els equips amb qui ens enfrontarem aquesta temporada són de poblacions molt més grans, Manresa, Lleida, Tarragona, Martorell, Castelldefels, Barça B, Sabadell… En proporció, guanyem a tothom en espectadors. A més, el camp de Torroella està molt bé, fins i tot per la vista panoràmica, les Medes al fons… I com a equip ens hem guanyat una consideració. Ja saps que els equips són de 15 jugadors, per formar un bon equip en calen uns 30 i nosaltres ara estem en un moment transitori, som quasi 40, podem fer el pas a tenir dos equips. I, a més, entrenem uns 100 nens.

Com va l’organització interna?
El club té uns 200 socis, un president i una Junta, formada per jugadors que, a més d’entrenar i de jugar, fan molta feina en altres activitats. Tenim un equip a la primera categoria catalana i grups de totes les edats, des dels que tenen menys de sis anys, sub 6, fins als sub 14, sub 16, sub 18, aquests darrers compartint equip amb els de Banyoles per poder competir, recorda que calen 15 jugadors. Aquest esport requereix molta entrega, entrenem cada dimecres i divendres, i també alguns dilluns, durant unes dues hores, i juguem un partit cada setmana, que vol dir dedicar-hi tot el dia. Ara tenim també un equip de noies que no competeix, entrenen setmanalment i hi col·laboren com a entrenadores algunes mares. Són molts els que ens ajuden o hi col·laboren d’una forma o altra, ara mateix, per al 16 de setembre vam organitzar un partit de veterans en record del nostre company Marc Garrido, un exemple d’esportista, que l’any passat morí sobtadament als 41 anys.

I l’economia del club com va?
El pressupost és d’uns 60.000 euros, s’han de pagar drets d’inscripció, fitxa, mútua federativa, els autobusos per als desplaçaments i altres despeses diverses. Per fer-hi front, comptem amb patrocinadors, la loteria de Nadal, barraques de la Festa Major, sopar popular, subvenció de l’Ajuntament… Cal tenir en compte que l’entrada als partits és gratuïta i que estem parlant d’un esport 100% amateur, els jugadors no cobren, ans al contrari, ajuden a cobrir el pressupost, a més d’entrenar nens, preparar el sopar popular o les barraques, o el que calgui…

Parla’m d’èxits i de problemes.
L’èxit és que hi hagi un equip digne a Torroella de Montgrí, respectat per tots els altres clubs, amb una categoria molt alta atenent al nombre d’habitants. Ara és un club consolidat, però sempre hi ha perills; per exemple, ens cal estar atents al buit que es pogués produir entre els sub 14 i els sènior, que es farà dur d’aguantar fins que arribin els reforços d’aquests més jovenets.

Reptes de cara al futur?
No m’obsessiona guanyar títols, el que vull és que la gent s’ho passi bé i gaudeixi d’aquest esport.

Un desig?
Que dins la nova zona esportiva hi tinguem un local social, com tenen tots els clubs britànics i amb tradició.

Comentaris