Quan tens una certa edat i la percepció i la sensibilitat s’aguditzen, amb un sol cop d’ull pots detectar aquells individus que m’agrada anomenar: pagats de si mateix; són els que fan bandera de l’orgull, de la casta dels deus orígens, del poder polític, o de la superioritat que creuen que els dona tenir un munt de paper pintat, el qual anomenem bitllets de banc.
Quan ensopegues amb alguna d’aquestes persones, o les veus per qualsevol dels mitjans audiovisuals, es fa palpable com sobrevaloren les seves capacitats, com entenen la seva paraula com un dogma, com van de prepotents i perdonavides mirant sempre per sobre les espatlles dels altres, i amb una actitud arrogant que en cap cas tracten de dissimular, per tal de sadollar la fartaneria malaltissa del seu ego.
En els actes que la seva categoria social els permet assistir, solen estar envoltats de la gent més complaent i aduladora, no gaire allunyada d’aquells antics vassalls que s’haguessin deixat tallar la llengua o els braços abans de contradir o no satisfer el més mínim desig del seu senyor.
Personalment, quan veig algun d’aquests personatges, inevitablement em ve a la memòria un conte que de petit em deixà una forta empremta i que és dels pocs que sempre més he recordat. D’ell se’n poden extreure moltes i profitoses conclusions, però resulta especialment adient per reflexionar sobre com n’és d’igualitària la mort, sobre la condició humana, l’orgull, la vanitat i en la forma com acaben.
En faré un breu resum, just perquè es pugui captar la seva essència. Més o menys, recordo que deia així:
«En unes terres i uns temps molt remots, un orgullós príncep hereu al tron del seu país sortí amb el cavall a caçar pels seus extensos dominis. Durant una de les correries, li cridà l’atenció veure un ancià asceta assegut a l’entrada d’una gruta que contemplava totalment absort un objecte que sostenia delicadament entre les mans; la concentració era tal, que ni tan sols s’adonà de la seva noble presència.
L’orgullós príncep s’hi acostà i es plantà davant seu sense ni tan sols descavalcar de la muntura. Llavors, va veure amb incredulitat que el que contemplava el denerit ancià amb tanta atenció era ni més ni menys que una calavera humana.
– Què hi busques amb tanta atenció a la calavera?
– Senyor, aquesta calavera em planteja un dilema que pels meus pobres coneixements em resulta del tot irresoluble.
– Bé, diga’m de què es tracta i jo et resoldré el dilema.
– Doncs, per més que miro, busco i torno a buscar, soc incapaç de descobrir si aquesta calavera va pertànyer a un príncep o a un captaire.»
El conte acaba aquí. Jo hi afegiria que segurament l’arrogant príncep, esperonant amb ràbia el seu cavall, marxà sense ni tan sols acomiadar-se de l’ancià asceta, i murmurant sobre com hi pot haver gent tan estúpida que perdi el temps pensant en ximpleries com aquella.
Aquest és el conte que invariablement em fan venir a la memòria les persones orgulloses, pagades de si mateix, o que per naturalesa es creuen superiors als altres.
En algunes ocasions, quan la supèrbia es passa de rosca o se’ls escapa de les mans, és normal que es caigui en la vulgaritat, la grolleria, o el ridícul; llavors, més que la reflexió de les sàvies paraules de l’asceta, hi escau aquella dita que per a semblants casos sol ser una sentència: “De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena”.
Tan sols he d’afegir, que no us sàpiga cap greu, si a partir d’ara, quan veieu alguna d’aquestes persones, recordeu el significat del dilema de l’asceta; sé que pot resultar contagiós, us compensarà amb l’indulgent somriure que sempre l’acompanya.
