Al darrer número d’EMPORION vam començar a repassar alguns dels controvertits arguments que sovint s’utilitzen per justificar el multimilionari dispendi de recursos públics a través de la Política Agrària Comunitària. Seguim.
Garantir la seguretat alimentària de la població en cas de guerra. S’argumenta que en cas que Europa es veiés involucrada en un conflicte bèl·lic, el continent necessitaria ésser capaç de produir suficient aliment per a la pròpia població i no haver de dependre d’importacions i llaços comercials, que es podrien veure tallats. Sense la PAC, a la pagesia de moltes regions no li sortiria a compte treballar el camp i aquest s’abandonaria, resultant en una situació d’inseguretat alimentària estratègica per manca de producció d’aliments.
En primer lloc, convé notar com aquest tipus d’argumentacions plantegen la possibilitat d’una guerra com si aquesta fos una providència del destí, quelcom tan atzarós i fora de l’abast de responsabilitat de la humanitat com, posem pel cas, la translació de la terra al voltant del sol, la caiguda d’un meteorit, les marees o una sequera. És evident que una guerra té una naturalesa molt diferent a la d’aquests fenòmens naturals, i l’ésser humà, a través de les seves decisions, n’és l’únic responsable. És tant a la mà de les societats fer la guerra com no fer-la. Si realment preocupa que en cas de conflicte armat la població europea pogués passar fam, el més senzill, raonable i barat és no instigar ni participar de l’eventual conflicte. I si Europa és atacada? En base a l’experiència històrica sabem que, d’existir un Manual de propaganda bèl·lica, un dels seus preceptes bàsics proclamaria que cada participant hagués de manifestar veure’s involucrat en la disputa contra la seva voluntat per raons de legítima defensa, mai com a agent agressor. Si aquesta premissa fos certa i la participació en una guerra vingués únicament donada com a resposta a agressions de tercers (i per tant, fora del propi control), automàticament la possibilitat d’una guerra quedaria reduïda a zero. Per desgràcia la premissa no és certa, i tenint en compte els recursos bèl·lics de què disposen tots els països occidentals i el seu poder de dissuasió, si Europa mai participés activament en alguna guerra que es disputés en el seu territori, només podria ser per voluntat pròpia. Que la UE demani finançament per garantir la seguretat alimentària en cas d’una guerra que només la mateixa UE o els seus països i aliats poden facilitar és gairebé un xantatge macabre.
En segon lloc, convé examinar si els pagaments de la PAC per produir aliments avui són l’únic mecanisme per garantir l’alimentació de la població en cas de conflicte armat el dia de demà. Tot i que les nostres societats miren amb preocupació la pèrdua de grans boscos tropicals al Brasil, el Congo, Indonèsia o Malàisia, sovint ignorem que Europa i bona part de l’Àsia i l’Amèrica del Nord estaven cobertes de masses forestals fins fa relativament pocs segles i que va ser obra humana, a través de la desforestació, la que va construir-hi els actuals paisatges agraris, molt més oberts. Amb això vull dir que la reconversió d’una superfície forestal o reforestada a camp de conreu resulta senzilla, i més amb les tecnologies modernes. La terra de conreu abandonada en cas de no tenir PAC podria ser fàcilment posada novament en producció en cas de necessitat. A tall d’exemple, l’any 1939 l’economia dels Estats Units encara tenia un fort component agrari. Al final de la Segona Guerra Mundial, tot just sis anys després, els EUA eren la primera potència industrial del món. Si en ple conflicte una economia endarrerida com la nord-americana va experimentar tal transformació, com no podria actualment una regió amb la riquesa europea posar la terra en producció pràcticament a l’instant?
Finalment, les persones interessades a defensar l’argument del valor estratègic de la PAC en cas de guerra aprofiten la distorsió cognitiva de què som víctimes la majoria de la població. A la nostra ment, una guerra a Europa pren la forma dels enfrontaments de la Guerra Civil espanyola o de la Segona Guerra Mundial: amb soldats, tancs i avionetes avançant contra un front de resistència rival mentre la població civil sobreviu com pot als refugis, als camps de refugiats/presoners o emprenent el camí de l’exili a través d’un paisatge destruït i miserable, passant gana. En aquest escenari passat i “re-interpretat” per la literatura, el cinema i els videojocs, el foment de la producció agrària té molt sentit per erradicar la fam. De fet, molts països involucrats en aquells conflictes van impulsar la reconversió de qualsevol espai lliure de les ciutats en horts urbans per alleujar la fam de la població, sota programes coneguts com “Horts de la victòria” (Victory garden) o “Cava per la victòria” (Dig for Victory). El cas, però, és que des de la dècada de 1940 el món no ha vist cap guerra entre potències punteres. En els darrers 70 anys les guerres han estat majoritàriament civils en països subdesenvolupats, en algun cas han implicat diversos estats subdesenvolupats i, només excepcionalment, han implicat alguna gran potència. En aquest últim cas, sempre en un escenari d’abismal asimetria de forces, generalment amb els EUA en el rol d’exèrcit d’última generació esclafant arrossaires vietnamites, pastors afganesos o llogarets iraquians. L’enemic que pogués portar la guerra a Europa hauria de tenir un nivell de sofisticació militar i recursos similars als de l’aliança occidental, amb la qual cosa l’escenari bèl·lic seria molt diferent als descrits fins aquí. Es desfermaria un poder de destrucció modern tan indiscriminadament massiu, letal, immediat i distribuït remotament que probablement comportaria l’aniquilació directa o indirecta (radiació nuclear, contaminació química, etc.) de la majora de la població europea (i també del país o regió rival, és clar). Haver disposat o no d’una PAC en el passat no faria cap diferència per a la subsistència dels individus que poguessin conservar la vida (i res més) en una guerra contemporània.
