Els darrers anys, el Bàsquet Club Torroella ha fet més per l’esport femení que molts dels clubs amb pressupostos milionaris. I el resultat ha estat lluir equips femenins en gairebé totes les categories aquesta temporada, destacant el retorn d’un sènior femení després de vuit anys de desert en la categoria. Els homes també han sumat un nou sènior masculí al que ja hi havia, provant que l’avenç en la cosa femenina no comporta un retrocés en la cosa masculina. El mèrit del retorn ha estat de les jugadores, l’entrenadora i també de la junta del club, especialment la Carol i la Montse qui, la temporada anterior, ens van aplanar el terreny aconseguint-nos una hora de pista a la setmana per fer patxangues de veteranes al pavelló nou, que n’hi diem el vell pel despropòsit que representa. No té vestidors, ni lavabos, ni espai suficient pel material, té grades mòbils que, en partits simultanis, s’han de plegar i el públic no hi cap, no té possibilitat de bar i, per postres, t’hi rosteixes de calor i el sol t’enlluerna. Això sí, té vidres, té paisatge i una coberta de fusta preciosa. L’intent per amorosir el joc amb vistes era, sense dubte, una aposta arriscada dels despatxos. Però n’hi havia prou de pensar que ningú va a Fontajau per gaudir d’una posta de sol. Amb el nyap començat, la pregunta interessant és si aquest pavelló seguirà essent un pedaç molt de temps o per fi es pagaran les factures i naixerà una nova oportunitat que el salvi, ni que sigui una mica.
És agradable saber que funciona una lliga territorial femenina d’aquesta mena. M’atreviria a dir que és gairebé un miracle, tenint en compte que hem necessitat un ventall d’edat dels 15 als 45 anys per formar un (UN!) sènior femení amb les noies del municipi i voltants. Un estudi de l’Observatori Català de l’Esport d’enguany explica per què un 70% de les noies catalanes abandona la pràctica esportiva durant l’adolescència i assenyala la regla -el dolor i/o la inseguretat que provoca patir-la sense un entorn esportiu de confiança- com a un dels factors principals. Que aquest problema conegut no se solucioni s’explica fàcilment amb una dada econòmica recent. Fa pocs dies es va tancar el marcador final de la Marató de TV3 del passat desembre dedicada a les malalties sobre salut sexual i reproductiva, de les quals les dones en som les grans damnificades, amb la xifra més baixa recaptada els últims 15 anys. Per trobar una xifra menor ens hem de remuntar al 2009 dedicada a les malalties minoritàries. La Marató, a part d’un dels símbols “patrimoni nacional” de la nostra solidaritat com a país, és també l’indicador d’on interessa injectar la pela catalana a qui en té a les butxaques per donar. La falta d’investigació, d’interès i d’empatia en aquest camp té un impacte directe en el baix nombre d’esportistes femenines, però tot això ja ho sabem, i el temps ja jutjarà cap on anem.
L’esport femení torroellenc és una tragèdia a petita escala, i si no pregunteu-ho a les futbolistes del Barça que, amb desenes d’assessors i encarregats de protocol, no van ser capaços de cedir l’espai i el protagonisme a les jugadores, o si més no a la capitana, i van acabar baixant la copa de la Champions de l’avió dos senyors a qui no pertocava del tot. La badada es va repetir en l’entrega de la camiseta del Barça a Collboni i, amb tot, sembla ser que els homes no s’adonaven que s’estaven apropiant dels èxits femenins. La cosa és grossa perquè rebela l’enquistament del problema en l’estructura i també com d’escassos anem de generositat en les posicions de poder. I si això passa allà on hi ha un fotimer de càmeres, què no passa en la invisibilitat dels clubs de poble?
El bàsquet, com tots els esports, va de guanyar i de perdre, de competitivitat, que és un valor associat tradicionalment a allò masculí i a allò capitalista. Si ens fixem en l’audiovisual tevetresí (veurem com ho millora el 3cat) el referent més recent d’esport femení que em ve al cap són Les de l’hoquei. En un final de temporada, les jugadores, després d’una derrota important es consolaven deixant un missatge al president dient “Només volíem jugar”. Els guionistes van considerar que, en el fons, eren noies, i això de competir no els pertanyia del tot. Doncs bé, la realitat del sènior femení del BC Torroella és que sempre hem volgut guanyar, i que el millor que podem fer amb els resultats de la lliga és llençar-los com un roc al cap de qualsevol que ens vulgui fer xantatge amb el pensament rubialesc de què l’esport femení, ni és esport ni és femení. I és que la gràcia d’aquest equip ha estat durant tota la temporada el seu esperit de bon humor -que no vol dir espcialment explicar un acudit- sinó en un sentit de companyonia, una il·lusió pels entrenaments i pels sopars que, compartits, afavoreixen el joc i encaminen la victòria. O dit d’una altra manera, la màgia dels esports d’equip que passen del jo al nosaltres.
Els darrers anys, el Bàsquet Club Torroella ha fet molt per l’esport femení i és emocionant, però mai no n’hi ha prou! I tant de bo el sènior femení pugui seguir competint, i tant de bo les veteranes puguin recuperar l’hora de pista -que sí que mantenen els homes- amb l’objectiu utilíssim de descongestionar la sanitat pública, perquè l’esport genera benestar i salut.
