Acabem aquesta sèrie d’articles sobre els mestres a Torroella de Montgrí al segle XVIII amb els mestres de cant o capella, els mestres privats, el convent dels agustins, i acabarem amb els locals on s’ensenyava i quina era la llengua d’ensenyament d’aquest període.
Mestres de cant o capella.
Un altre tipus d’estudi que hi havia a la vila era l’ensenyament de cant i música. Es
realitzava perquè a l’església hi hagués un cant coral per als dies de festa. Havia d’ensenyar el cant litúrgic i educar la veu als nens cantors. També se’ls demanava que fossin capaços d’escriure composicions amb motiu de les principals festivitats.
– 1713, dimecres 16 d’agost. “en esta vila era necessari una persona de cabal satisfacció per mestre de capella y lo qui vuy se troba qui es lo Rt. Pau Ribas es persona pràctica tant de compondrer com de pulsar los orgos, vehent que no te lo congrus per poderse sustentar ab la sola Residencia de la Iglesia tot lo Concell de la vila se li dona graciosament que de aquí en avant durant lo temps de sa vida se li dones tots los anys vuyt corteres de blat i sis carregas de tres quintars de raym ço es sis corteres dels tersos de la devesa y dos corteres dels tersos de la Torra Ponsa”. Pel que sembla, no se’l paga amb diners sinó amb espècies. Es concedeix la plaça a títol vitalici i no com als mestres d’estudi que eren contractats per un determinat període de temps.
– 1737, 22 de setembre. Es parla del mestre de cant o capella en els següents termes “el mestre de capella de la present vila que tenia de continu set minyons en son estudi aplicantse a ensenyar los de cant” i “consta que sempre que dit mestre tinga estudi y enseñi als miñons de la present vila, per ço se li tornan donar les 8 carregas de rahíms”.
– 1739, 4 de gener. El mestre de capella Rt. Joan Batista Masip volia deixar la plaça de Torroella i anar a prendre un benefici a la ciutat de Lleida per la causa que “hi ha hagut alguns anys que no li han donat lo blat i vi que acostumen dient no ensenya a minyons ni que lin tenen promesa feta”.
Però l’ajuntament, veient “lo poc lluïment que té la Iglesia faltant hi mestre”, es decideix de fer noves oposicions “atenent que qui ensenya minyons de cant sempre es profit pels particulars”. S’han fet obres a l’església “vehent també que la Sagrada Parroquia, ab les obres que sean fet fins vuy i s’espera feri estarà ab moltes més bones decència que no estava”. S’ha resolt de “afer el orga nou qual ha de ser posat per lo dia de Nostro Patró St. Genís del corrent any, el qual junt amb la cantonia del benefici de la vila se podran fer les festivitats molt lustroses al servey de Deu sens cost dels comuns”. Es dona al dit mestre de capella “las vuyt quarteres de blat y les vuyt carregas de raïms de tres quintars que han acostumat sens aver nom de si ensenya o no”. El dit mestre de capella “promet ensenyar de cant als qui aniran a son estudi i fer les demes obligacions annexes a dit magisteri”. El mestre de capella continua essent el mateix Joan Batista Masip.
– 1741, 4 de maig. Renúncia de la feina de mestre de capella J.B.Masip. Es convoquen oposicions pel dia 16 de maig a la dita església a les dos hores de la tarda. Els examinadors seran Esteve Prat, mestre de capella de Castelló d’Empúries i Ferran Aulet, mestre de capella de Figueres. El valor del benefici de residencia serà de 180 lliures a més de 8 quarteres de blat i 8 carregues de raïm de 3 quintars cada una. Pel mateix dia es convoquen oposicions per a la plaça de “baxó o fugot” amb 120 lliures de remuneració, després de la renuncia de l’anterior Francesc Storch, clergue. Guanya les oposicions de mestre de capella Anton Jordi, fill de Vic, per ser l’únic comparegut, “ab l’obligació de l’ensenyança de cant d’orga i cant pla als minyons de la present vila”. Les oposicions de baxó o fugot les guanya Josep Saunat, fill de Girona.

Mestres privats
L’any 1731, el mestre Josep Blanc, abans d’obtenir la plaça com a mestre de primeres lletres a l’escola pública, actuava com a mestre particular a la vila i vivia a la casa del senyor Francesc Quintana.
Un altre mestre privat va ser Pere Brunet que feia classes particulars als nens de la vila al marge de l’escola municipal. Els documents de l’ajuntament del 30 d’agost del 1751 el citen en els següents termes “en tanto que Pedro Brunet lo tiene en su casa (l’estudi), en donde enseña a algunos muchachos solo para destruir el estudio del maestro de la vila , y esto es perniciosisimo, pues los xicos desde tiernos los inclinan a parcialidades sembrando discordias y, quando hombres se experimenta la pestilente cosecha de los desaciertos de los pueblos”.
El convent dels Agustins
Pel que fa a l’ensenyament al convent dels agustins, a la documentació dels llibres de conclusions no hi ha cap referència que fessin classes. L’any 1746 i l’any 1767 l’ajuntament demana al convent si els pot proporcionar algun frare per a fer classes de gramàtica ja que no troben cap mestre prou apte. A finals del segle XVIII i principis del XIX el convent publica dos llibres-manuals, un per als minyons i un altre per als de gramàtica, a la portada hi consta que són per a ús de l’escola pública.
Locals de les escoles.
– 1759, 20 de març. L’Ajuntament té en la seva possessió dues cases, una que serveix per a l’estudi dels gramàtics i primeres lletres, i una altra casa que és la carnisseria, “una i altra de dites cases se troban malament compostes i necessiten de fer-se moltes obres (…) i que dita casa serveix per estudis es molt humida i poch capàs per lo efecte referit”. “Tenint present la queixa que pochs dies ha donà lo señor mestre de puerícia de la poca capacitat del estudi, y de lo que se considera que contínuament se anirà augmentant lo número de minyons y lo malament compost que aquell es troba». La resolució de l’ajuntament serà de canviar les dues cases. La casa d’estudi passarà a ser carnisseria, i la carnisseria passarà a ser el local d’estudi, «fentse a cada una de ellas las obras necessarias y convenients per lo efecte expressat, com à tant utils y beneficiosas al be publich» amb les corresponents despeses a realitzar per a l’acomodació dels locals. Referint-se al local que serà d’estudis “fentse a la part de migdia de aquella dos aules la una per los gramàtichs y la altre per los minyons, y la restant casa es podria beneficiar a favor de dita Universitat de la qual es trauria el suficient arrendament”. Acaba la resolució d’aquest dia «I en attenció de que molts individuos tant de mestres de casas, com fusters y manobras estant devent alguna cosa a dita Universitat, se ha resolt ferse ditas obras a jornals perquè deixa manera tots podran guanyar alguna cosa y dita universitat cobrar dels dits la que cada hu de ells respective está devent.»

Llengua d’ensenyament
Els Manuals d’Actes de l’ajuntament estan tots escrits en català en la seva majoria, exceptuant uns paràgrafs de l’any 1750 en castellà, i un altre en llatí, però després torna a ser escrit en català. No tingué gaire efecte pel que sembla el Decret de nova Planta a l’ajuntament així com segurament tampoc en l’ensenyament. L’any 1717, Felip V en la “Carta a los Corregidores” fa recomanacions molt concretes “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana”. I el 23 de maig del 1768, Carles III promulga la Real Cédula “para en todo el reino se actue y enseñe en lengua castellana”. Cinquanta anys més tard del decret encara s’obliga a fer l’ensenyament en castellà.
Les oposicions del mestre de gramàtica Josep Pujol (any 1750) les feu del tot en “llengua vulgar”, més raó per fer les classes en català. A principis de segle, abans del Decret de Nova Planta, es parla de l’ensenyament de la llengua castellana però en aquests termes “los que passaven llibre de Castellà o Lletí“. El castellà com a llengua a ensenyar però no com a llengua d’ensenyament. Potser com a llengua de més cultura equiparant-la al llatí, “Castellà o Lletí” .
Baldiri i Reixach, en les seves “Instruccions per a l’ensenyansa de minyons…” (1749) ja parlava de la necessitat de traduir els llibres cultes com el Torrella, l’Erasme i l’Antoni en llengua catalana. Al full 298 del citat llibre diu que “entre totes les llengües, la que ab més perfecció deuen saber los minyons és la llengua de sa pàtria, perquè lo defecte és molt més culpable i feo per un minyó que té estimació …”. El català és important des del punt de vista pedagògic “m’apar que la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel·lència sobre les demés llengües, puix l’experiència ensenya que los catalans fàcilment entenen les nacions estrangeres i que ab facilitat aprenen de parlar son llenguatge; però molt al contrari succeeix a les nacions estrangeres que venen en esta província, les quals ab dificultat entenen nostre llenguatge i ab molta dificultat lo aprenen a parlar”.
Es publiquen força llibres en català i, fins i tot, alguna gramàtica de la llengua catalana, com la de Josep Ullastre de mitjan segle XVIII «Gramàtica catalana embellida amb dos ortografies, extensa i amb apòstrof, per a correctament parlar i escriure en extents i apostrofada la llengua catalana», que esdevingué el primer intent documentat de creació d’una gramàtica de català. També llibres de text o manual de classe en català, com el “Compendi breu de las quatre reglas Generals de la arismètica pràctica, que son Sumar, Restar, Multiplicar, y Partir” de Francesc Ifern. A la introducció del llibre explica la seva voluntat d’escriure un manual d’aritmètica en català «perque puga qualsevol apendrerlas ab brevedát, y poch treball» .
Una altra de les obres que s’utilitzaven era el “Prontuario orthologi-graphico trilingüe…” en què s’ensenyava a pronunciar, escriure i lletrejar correctament en llatí, castellà i català, de Pere Màrtir Anglès de l’any 1743.
Ja a inicis del segle XVIII, el catedràtic de retòrica de la Universitat de Girona, Narcís Julià (nascut a Torroella de Montgrí, al seu llibre El Parnàs Català, s’expressava en aquests termes per donar a entendre que el català perdia influència en les altes esferes:
“Totas las nacions se enobliren ab art tant cèlebre, y se esméran en tenir poetas enson propri ideoma; sols la nostra és la que menos los aprecia, estimant més als que se exercítan en llengua agena, lo que ha ja més de una centúria judicaba digne de plor, en son doctíssim llibre de «Títol de honors de Cathalans», lo Doctor Andreu Bosch, digne per sos escrits de fama eterna. Perquè ja en son temps apreciaban los naturals la llengua estrangera, causant ells mateixos menspreu y vilipendi a la de la pròpria pàtria.”

Bibliografia:
- Manuals d’Acords de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, dels anys 1706-1741 i dels anys 1741-1769, de l’Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí.- L’ensenyament a Girona al segle XVIII. Salomó Marqués, Col·legi Universitari de Girona, 1985.
- Parnàs Català, Narcís Julià,1703, . Es tracta del manuscrit 350 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat (reedició a càrrec d’Albert Rossich, Una poètica del Barroc: El “Parnàs català”, Girona, Estudi general, 1979
- Gramàtica catalana, Josep Ullastra, [S. XVIII].
- Compendi breu de las quatre reglas de la aritmètica pràctica, de Francesc Ifern de l’any 1759.
- “Instruccions per a l’ensenyansa de minyons…”. Baldiri i Reixach (1749) .
- “Prontuario orthologi-graphico trilingüe…” en el que s’ensenyava a pronunciar, escriure i lletrejar correctament en llatí, castellà i català, de Pere Màrtir Anglès de l’any 1743.