del Conte de la serventa a Els testaments
[bs-quote quote=”Parlar malament dels qui tenen el poder té un punt de poderós. Té un punt de plaer, de provocador, de furtiu, de prohibit, d’apassionant” style=”style-16″ align=”center” author_name=”Margaret Atwood” author_job=”(1939)”][/bs-quote]
Enguany fa cent anys del naixement a Illinois (EUA) de l’escriptor i poeta Ray Bradbury (1920-2012), un dels pilars literaris de la ciència ficció, autor de la famosa novel·la Farenheit 451.
Segons els experts, El conte de la serventa, de la reconeguda escriptora canadenca Margaret Atwood (Otawa, 1939) -autora de més de 60 títols, entre narrativa, poesia i assaig- podria ocupar per mèrit propi un lloc proper als clàssics universals de ciència-ficció juntament amb Un món feliç d’Aldous Huxley (1894-1963), 1984 de George Orwell (1903-1950) i el mencionat Farenheit 451, el trio de distopies més famoses i influents de la literatura, segons Àlex Milian.
El conte de la serventa va ser publicat amb èxit l’any 1985 i ja s’ha traduït a una quarantena d’idiomes. El 1989 se’n va fer una pel·lícula, se n’ha fet una òpera i un ballet, n’estan fent un còmic i el 2017 es va presentar en forma de sèrie de televisió. Ens va arribar en català en una acurada traducció de Xavier Pàmies.
[bs-quote quote=”Llegir un llibre és molt més ric que veure una gran pel·lícula” style=”style-6″ align=”left” author_name=”Steven Spielberg” author_job=”(1946)”][/bs-quote]
L’acció narrativa se situa a la “República de Galaad” als Estats Units, on la població minva a causa de la contaminació del medi ambient. La majoria de la gent ha esdevingut estèril i la capacitat d’engendrar criatures viables és una qualitat molt valorada. Hi governa un sinistre règim totalitari i teocràtic, basat en el control del cos femení per part del govern. Els polítics teòcrates van arribar al poder després d’un cop d’estat militar. El president fou assassinat i els atacs foren atribuïts falsament al terrorisme islàmic. A partir d’aleshores, políticament van augmentar l’autoritarisme i el fanatisme, i legalment van anar disminuint les llibertats civils i els drets socials, començant per suprimir la llibertat de premsa i els drets humans. Es castigaren les desviacions amb la mort i s’obligà les dones a reproduir-se a través d’un brutal sistema de violació ritual. Basant-se tangencialment en l’antecedent bíblic de la història de Jacob i les seves dues mullers Raquel i Lia, que no podien donar-li descendència, amb el seu vist-i-plau finalment ho aconsegueix mitjançant les seves serventes (“Pren la meva serventa Bilhà: uneix-te a ella i que ella infanti sobre els meus genolls. Així tindré fills gràcies a ella” –Gènesi 30, 1-3-).
Socialment s’institueix i es normalitza a Galaad la divisió de les dones en un tipus especial de castes (les “Serventes”, les “Tietes”, les “Martes”, les “Mullers”, etc…) i s’instaura la por i la sospita entre elles. Les lleis marquen un tipus de vestit diferent per a cada casta (per exemple, el color vermell per a les “Serventes”) i tenen un paper fonamental en la imposició del control social dins d’aquesta nova societat totalitària.
Les “Serventes” són dones esclavitzades destinades només a engendrar els nous ciutadans, i no poden reclamar els fills com a propis perquè pertanyen a la “Muller” dels “Senyors” (elit social dominant). Són, per tant, dones encarregades només de reproduir fills per a la societat d’una manera automàtica i impersonal, per assolir l’índex de naixements desitjat per mantenir aquest precís model de societat.
La novel·la es narra des del punt de vista de la protagonista que es diu Offred, una dona fèrtil de trenta-tres anys, que ha estat esclavitzada com a “Serventa”, després d’intentar fugir al Canadà.
Offred està obligada a mantenir relacions sexuals amb el seu “Senyor”, i la “Muller” d’aquest ha de subjectar-la durant el coit. Aquesta violació ritualitzada rep el nom de “cerimònia“. Altres crims que formen part de la rutina inclouen l’assassinat de “Serventes” que no aconsegueixen concebre abans de sis anys, o de qualsevol dona, cuinera i netejadora (“Marta“) o ensinistradora de “serventes” (“Tieta”) que no compleixin les normes socials imposades.
El domini sobre les dones i els nadons, ens recorda l’autora, ha sigut un dels elements cabdals de tots els règims repressius del planeta. Molts totalitarismes s’han servit també de la indumentària, tant en forma de prohibició com d’obligació per identificar les persones i tenir-les controlades.
[bs-quote quote=”Un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix” style=”style-6″ align=”left” author_name=”Emilio Lledó” author_job=”(1927)”][/bs-quote]
El conte de la serventa fa servir precedents totalitaris reals de la història de la humanitat: les execucions en grup, la crema de llibres, el robatori d’infants durant les dictadures militars argentines, la història de l’esclavitud, la història de la poligàmia als Estats Units, el racisme de l’Alemanya nazi, entre d’altres.
La resistència enfront d’aquesta tirania existeix, malgrat que hi hagi persones que s’hi juguin la vida, com quan la protagonista descobreix al fons de l’armari de l’habitació una inscripció en llatí que no entén d’entrada, feta per una Serventa anterior que diu: “NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUM” que és un descarnat esgarip de revolta: “No deixis que els fills de puta t’esclafin”.
La crítica al poder desbocat i a la tirania la trobem en aquesta sentència: “Ha arribat a aquell estat d’embriaguesa que diuen que el poder provoca, l’estat en què creus que ets indispensable i que per tant pots fer qualsevol cosa que et vinguí de gust, qualsevol en absolut” (pàgina 280).
La protagonista conscient de la seva indignitat forçada reflexiona: “M’agradaria no sentir vergonya. M’agradaria ser desvergonyida. M’agradaria ser ignorant. Així no sabria com d’ignorant soc” (pàgina 310).
En la novel·la, sabem que el malson distòpic d’Atwood fa fallida en algun moment, perquè s’acaba amb les reflexions d’un Congrés d’Història celebrat més de 200 anys després de la narració. Gràcies a les Actes d’un “XII Simposi d’Estudis Galaadians del Congrés Internacional d’Associacions Històriques” celebrat a la Universitat de Denay (Nunavit) el 25 de juny de 2195.
Allà hi trobem reflexions que transcrivim textualment: “Per instaurar un règim totalitari eficaç –o qualsevol règim, de fet- només cal oferir uns quants beneficis i unes quantes llibertats, almenys a una minoria privilegiada, a canvi del que prens” (pàgina 354). Va ser imprescindible “la fiscalització de la població autòctona per membres d’aquesta mateixa població”. “Quan el poder és escàs, tenir-ne una mica és temptador” (pàgina 355).
[bs-quote quote=”No som el que som pel que escrivim, sinó pel que hem llegit” style=”style-16″ align=”center” author_name=”Jorge Luís Borges” author_job=”(1899-1986)”][/bs-quote]
Trenta-cinc anys després d’aquesta primera narració, commovedora i inquietant, Atwood assumeix amb èxit el repte d’escriure la seva continuació amb Els testaments (Premi Man Booker, 2019). Ens presenta un relat descarnat i colpidor de les tenebres i la descomposició d’aquesta societat repressora, que no és res més que una sàtira ferotge del fanatisme religiós i dels totalitarismes, amb el seu peculiar tarannà angoixant i claustrofòbic encara que la trama sembli menys agitada que en la primera novel·la –segons Xavier Aliaga-, amb una solvent i meritòria traducció d’Ernest Riera.
En Els testaments hi pren protagonisme l’odiosa i fascinant “tia Lídia”, l’instrument matriarcal per fer complir els aberrants designis patriarcals dels “Senyors” de Galaad. La narració està plena d’intrigues i traïcions que ocasionaran finalment la caiguda del corrupte règim, amb situacions que tenen paral·lelismes i semblances a les de la caiguda de l’Imperi Romà, segons Aliaga.
La novel·la té una altíssima intensitat literària i és llegidora, mengívola i satisfactòria pel que fa al tancament de les incògnites obertes en el llibre anterior. Atwood aconsegueix en Els Testaments mantenir, amb la seva àgil narrativa, el plaer de la lectura de les obres fermes i inoblidables amb satisfacció, interès i gaudi. Es tracta d’una novel·la en majúscula, d’aquelles que deixen empremta i no et deixen indiferent. Supremament recomanable.
Referències bibliogràfiques
- ATWOOD, Margaret. El conte de la serventa (quarta reimpressió). Traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema. Barcelona. 2019.
- ATWOOD, Margaret. Els testaments. Traducció d’Ernest Riera. Quaderns Crema. Barcelona, 2020.
- MILIAN, Àlex. “Ray Bradbury, el tercer genet de la distopia”. El Temps, 19 d’agost de 2020, pàg.35-37.
- ALIAGA, Xavier. “El conte de la tia Lídia o la deflagració de Galaad”. El Temps, 28 de juliol de 2020, pàg.62-63.
- Viquipèdia, “El conte de la serventa”. https://ca.wikipedia.org/wiki/El_conte_de_la_serventa
