L’últim estigma de la Xoa

La breu història d’Anne Frank és a bastament coneguda. La casa – o, millor dit, la part de la casa que ella anomenava la casa del darrere o l’annex secret – on es va amagar amb altres persones és un dels llocs més visitats d’Amsterdam. Si mai la voleu visitar haureu de fer cua força estona; és gairebé un santuari, un lloc de pelegrinatge per a molta gent. I tot per un diari que aquella noia jueva redactà al llarg de 761 dies i en el qual parla de la vida quotidiana a l’amagatall, però també de sentiments i de pensaments, perquè la seva autora era una adolescent perspicaç i plena de vida, fins i tot alegre malgrat que vivia tothora amb l’ai al cor. 

El pare d’Anne, Otto,  l’únic membre de la família que va sobreviure a l’infern nazi, recuperà aquell diari quan tornà a Amsterdam en acabar-se la guerra. L’havia recollit del refugi un amic no jueu dels Frank i l’havia guardat. El diari fou publicat i, com és sabut, esdevingué un best-seller Gràcies a aquest diari que han llegit milions de persones de totes les edats d’arreu, Anne Frank és un personatge conegudíssim.

En canvi, Frieda Brommet, companya de jocs d’Anne i Margor Frank al carrer d’Amsterdam del barri de Jordaan  on vivien les seves famílies,  és una desconeguda per a molta gent. Ella i set persones més van viure amagades en una casa rural d’un poble de la rodalia d’Amsterdam, prop de dos anys. Tot i que vivia al camp i l’amagatall no era tan opressiu com el d’Anne Frank, aquella adolescent també vivia amb la por enganxada al cos. Qualsevol soroll procedent de l’exterior li accelerava els batecs del cor. D’altra banda, el seu pare havia de pagar un lloguer onerós al propietari del refugi, un brivall que duia pocs aliments i de mala qualitat als amagats, i si es queixaven els amenaçava amb delatar-los. Els tenia ben agafats pel coll. No tots els que ajudaven els jueus ho feien de manera desinteressada. Les guerres treuen el millor i el pitjor de les persones.

Quan els Brommet ja no podien aguantar més la situació en què vivien, decidiren fugir a Suïssa. El camí era llarg i perillós, però el pare de Frieda tenia diners – pertanyia a una família benestant – i contractà els serveis d’un passador. Tanmateix, el dia de la partida qui comparegué al refugi no fou el guia, sinó la policia. La resta de la història ja us la podeu imaginar. Als Brommet els succeí el mateix que als Frank: foren traïts.

Un cop capturades, les germanes Frank i Frieda passaren un temps al camp de trànsit de Westerbork, un lloc que alguns coneixen  sobretot pel diari i les cartes d’una altra jueva, Etty (Esther) Hillesum. A diferència de les germanes Frank i Frieda, Etty  hi fou conduïda després de lliurar-se a la Gestapo i un cop allà  dedicà tots els seus esforços a ajudar i consolar els presoners. Fou en aquell indret, una mena d’avantsala de l’infern,  on Hillesum trobà sentit a la seva vida.  Un cas extrem de solidaritat amb els que sofreixen persecució.

Més tard, aquelles joves jueves foren transportades a Auschwitz juntament amb les seves famílies. Les condicions inhumanes d’aquells transports ja les coneixem, si més no a través de la versió cinematogràfica de La llista de Schindler o moltes altres pel·lícules sobre aquest filó del setè art que és la Xoà, l’Holocaust. Les adolescents viatjaven en l’últim tren que partí de Westerbork. Era l’agost de 1944 i faltaven pocs mesos per a l’acabament de la guerra. Tanmateix, la maquinària nazi seguia enviant jueus a l’infern.

Setmanes després d’arribar al seu destí, Anne i Frieda coincidiren al barracó de les internades malaltes. S’hi van estar uns quants dies. No hi van morir de gana perquè les seves mares  els feien arribar menjar a través d’un forat practicat a la paret del barracó. Un dia els soldats alemanys entraren a l’edifici i ordenaren  a les malaltes  que els seguissin. Frieda estava tan dèbil que no s’aguantava dreta. Caigué a terra i els uniformats passaren damunt del seu cos; no li engegaren cap tret per estalviar munició; pensaren que igualment es moriria. 

Però no fou així. Dies després, quan les tropes soviètiques alliberaren el camp, Frieda encara era viva. Mig morta de fred – era al pic de l’hivern – i d’inanició, però viva. En canvi, Anne Frank i la seva germana moriren de tifus al camp on foren traslladades, Bergen-Belsen, al nord d’Alemanya. 

Enguany s’han acomplert setanta-cinc anys de l’alliberament d’Auschwitz i els altres camps de treball i extermini nazis. Després de tant de temps, no deuen quedar en vida gaires supervivents d’aquell genocidi. Uns quants centenars a tot estirar. Frieda Brommet, que morí l’any passat,  fou un dels darrers. D’aquí uns anys no en restarà cap. Llavors, s’haurà exhaurit l’última font oral d’aquella colossal tragèdia contemporània. Ningú no podrà exhibir un número fatídic tatuat al braç i dir: “Jo vaig sobreviure a aquell infern”. Si és que gosen dir-ho, perquè molts no ho han fet. Els supervivents de la Xoà han format un estrany col·lectiu. Se sentien culpables d’haver sobreviscut a la barbàrie més gran de la història. S’han preguntat cop i recop per què ells sí i els altres – sis milions, de seguida és dit – no. Molts dels que van sobreviure a l’infern no van poder sobreviure al post-infern: només hi havia una manera de foragitar aquella pregunta del seu cap i la posaren en pràctica. Alguns noms són prou coneguts. Però hi hagué centenars de casos més. 

Un cop desaparegut l’últim estigma, de les víctimes només en quedaran fotos i memòries; de l’infern creat per ments diabòliques,  alguns camps d’extermini que els nazis no tingueren temps de destruir i que han esdevingut museus de l’horror. Els que sempre han minimitzat o fins i tot negat la Xoà, ben segur que ja es deuen fregar les mans. Hi haurà centenars de monuments arreu d’Europa que recordaran aquell  negre episodi (com el que hi ha al centre de Berlín, prop de la porta de Brandenburg), arxius, obres testimonials, pel·lícules filmades pels Aliats quan alliberaren els camps d’extermini… Però cap veu, cap marca fatídica, cap estigma. 

Auschwitz

Los comentarios están cerrados.