En la meva primera visita al Marroc, he conviscut amb la seva gent, que m’ha acollit a les seves cases, les seves cambres i taules. La fama hospitalitària que té el país és ben justa. La globalització no dóna gaire marge a les novetats perquè les cultures es van assemblant més. Per exemple, quan juga el Barça, el Marroc és com si fos Catalunya. Els marroquins segueixen els partits televisats a les cafeteries de gom a gom animant l’equip (també hi ha partidaris del Madrid, però són minoritaris). El paisatge humà de les ciutats és ple de camisetes del Barça i per fer-te amic d’algú només cal dir-li que ets del país del Barça.
Hi ha sorpreses més substancials que aquesta del Barça i que la globalització encara no ha fet desaparèixer. La que més m’ha meravellat és el tarannà de molts adolescents. Conec adolescents catalans admirables que neden a contracorrent i això és molt meritori. El que és excepcional a casa nostra és corrent al Marroc. Aquests dies he compartit estones amb adolescents responsables, estudiosos, amb un consum controlat, molt servicials, assenyats i que no coneixen la marxa nocturna esbojarrada. Estan bé sortint amb els pares i els avis. Els amics són els amics, però la família no pateix el trencament de la d’aquí, així que les noies comencen a marcar pit i els nois els surten els primers pèls moixins.
Les persones, per sort, no es fabriquen en una cadena de muntatge. Som encara fruit d’una càrrega hereditària i d’un procés educatiu. La diferència entre els adolescents de dos països relativament propers no té cap més explicació que l’educació que reben els uns i els altres. L’educació és bàsicament familiar. L’escola complementa, però no pot substituir allò que la família deixa de fer. Al Marroc la família és àmplia, les cases són prou grans. He conviscut amb famílies de la mateixa arrel. He comptat que són trenta-una persona entre avis, fills i néts. Viuen en dues ciutats diferents i en diverses llars, però hi ha un constant intercanvi de visites, d’estades i de convivències amb convidats familiars i amics que desdibuixen el nucli tancat que vivim a casa nostra. Els àpats reuneixen una quantitat de gent variable i imprevisible que augmenta els divendres i diumenges.
Els vells amb necessitats d’atenció, les persones que viuen alguna discapacitat, els més febles, els desgraciats de la família… tots reben el suport d’aquells membres que gaudeixen de més salut, de bona situació econòmica i que la fortuna els ha somrigut. El plor sempre és coral, la rialla és multitudinària. Crec que això depara una gran tranquil·litat, satisfacció i estímuls de viure. He estat a casa d’una vídua que per atendre millor els seus tres fills adolescents s’ha prejubilat. El resultat de l’esforç d’aquesta dona forta i de gran caràcter és evident: la correcció, la manera de viure de totes dues noies i el noi m’han deixat sense paraules.
Hi ha aspectes d’aquest país que ara he visitat que considero millorables i altres clarament negatius, però prefereixo exposar aquest punt positiu que ens alliçona. Ens alliçona i ens ha de fer pensar que allò que passa allà és més o menys el que passava aquí fa no pas gaires dècades. Les nostres formes de viure tan atomitzades, en habitatges tan minúsculs, difícilment poden conduir a cap més resultat que la profunda crisi (la crisi que patim no és solament econòmica) dels darrers anys. Si a la despreocupació educativa de les famílies, les separacions generacionals, la poca relació entre nuclis familiars, hi sumem el fracàs del sistema escolar actual, el resultat és prou evident com per saber que sense que res desaparegui del tot, el futur mundial no serà pas del color de la nostra civilització occidental.
