Revista Emporion
foto / PERE TORDERA

Marta Pessarrodona,

nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i la seva Antologia de poemes

 

“Estic tan contenta de rebre’l per ser dona –tot just la sisena- com per ser poeta”

“Dins la literatura, la poesia és el màxim”

“Més enllà de Caravaggio, què?
Més enllà de la poesia, res”

Marta Pessarrodona

La poeta Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és la guardonada amb el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El premi, en paraules del jurat, és un reconeixement a la seva obra en llengua catalana i per ser una de les intel·lectuals més prestigioses del nostre país i una de les escriptores centrals de la literatura catalana contemporània. L’acte de lliurament va ser el 3 juny al Palau de la Música Catalana.

Cal remarcar que Pessarradona ha destacat, en primer terme, com a poetessa. La poesia ha constituït la seva obra literària de creació. Però a més de poesia, ha conreat també una gran part de gèneres literaris, tret de la novel·la. Pessarrodona és assagista, traductora, narradora, crítica literària, biògrafa i articulista. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1997 i el Premi Nacional de Cultura del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) en l’apartat de literatura el 2011.

Lluïsa Julià (Barcelona, 1958), membre del jurat, ha parlat de la poesia de la guardonada, caracteritzada perquè té una veu pròpia, que és discursiva, especulativa, densa, i dona èmfasi a l’experiència humana, a la vida. Per a Julià, Pessarrodona és «una veu inconfusible dedicada a explorar els aspectes de vida moral de l’ésser humà». Marta Pessarrodona –també ens diu- ha fet de la cultura una forma de vida. Llegir-la és un exercici de coneixement, d’humanitat i de diàleg constant i compromès amb tota la tradició cultural que l’ha precedida: de Carles Riba a T.S. Eliot, de Sylvia Plath a Josep Carner, d’Ovidi a Mercè Rodoreda o la Bíblia. Àlex Susanna (Barcelona, 1957) defineix la poesia de Pessarrodona com a “eixuta, concentrada, directa, sense concessions, però per això mateix ens atrapa des d’un bon principi”, tot un exemple de “lirisme contaminat per la història” i David Castillo (Barcelona, 1961) la qualifica com a “poesia que fa la vida habitable”. Àngels Gregori (Oliva, 1985) diu: “reconeguem-ho: no és fàcil entrar en la poesia de Marta Pessarrodona. I, tanmateix, un cop hi entres, ja no en surts”,

El poemari que comentem: “Poemes 1969-2007. Antologia” ens permet tenir una visió general de la seva obra poètica, i podria ser una bona porta d’entrada al coneixement i gaudi del seu personal, inconfusible i ric univers literari. La monografia consta d’un recull de poemes, a partir de 10 dels seus llibres de poesia. Per ordre cronològic hi trobem reculls del poemari “De Setembre 30” publicat l’any 1969 fins arribar a “De L’amor a Barcelona” (1998), “De Variacions” i “D’animals i plantes” (2007).

La periodista Montserrat Serra ens recorda que Pessarrodona també és referent pels seus estudis literaris i obres biogràfiques, sobretot d’escriptores cabdals de la literatura catalana, com Mercè Rodoreda, Frederica Montseny, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Caterina Albert (“em nego a dir Víctor Català, que és el seu pseudònim mascle, com deia en Gabriel Ferrater, perquè és producte d’una agressió de gènere de l’època”, en paraules textuals seves) i altres retrats, com els continguts en el seu volum Donasses.

El jurat del premi més important de les lletres catalanes ha destacat també el diàleg constant que Pessarrodona ha establert entre la poesia i la literatura catalana amb les literatures europees, sobretot l’anglosaxona, per mitjà del seu vessant de traductora, ja que és una de les grans expertes mundials en Virginia Woolf i en el Grup de Bloomsbury.

A remarcar que Pessarrodona és la sisena guardonada del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, després de Mercè Rodoreda (any 1980), Teresa Pàmies (any 2001), Montserrat Abelló (any 2008), Maria Antònia Oliver (any 2016) i Isabel-Clara Simó (any 2017).

Llegint Pessarrodona ens adonem de la certesa d’aquella reflexió de l’escriptor i poeta Jordi Llavina (Gelida, 1968) quan diu que “cal llegir poesia perquè no hi ha cap altra forma d’art que retrati tan fondament la condició humana”. “I cal defensar la poesia davant escèptics de pedra picada o davant d’aquella mena de necis que només creuen en els números i en la borsa”.

Partidària que Catalunya es basi «més en la cultura», Pessarrodona diu molt clar: “mai renegaré de la meva cultura castellana, la meva segona llengua, encara que sento un greuge quan al Parlament en pla fatxenda sento la pijada de parlar en castellà”. Compromesa amb la realitat actual diu textualment que “estic meravellada de la societat catalana: té una fortalesa extraordinària” i també: “m’indigna veure que a l’estranger els meus amics escriptors s’interessen pel que passa, mentre que el mutisme castellà és absolut”.

En relació al premi rebut, l’autora va citar primer la filòsofa Hannah Arendt (1906-1975), referint-se al poeta alemany Gottfried Lessing (1729-1781): ‘Els honors ens han de provocar modèstia.’ I va recordar la modèstia del pare Miquel Batllori (1909-2003), quan deia que el seu únic mèrit era haver viscut sempre prop de bones biblioteques. Reflexió que després va arrodonir i balancejar amb una cita del poeta occità Frederic Mistral (1830-1914), guanyador del premi Nobel, quan va dir a un jove Jacint Verdaguer (1845-1902): “Il faut être fier”. És a dir, cal ser orgullós. Per tant, modèstia, però compensada també amb orgull. Perquè l’acte d’entrega del premi va ser un dia de mostrar l’orgull. I així, va dir que se sentia orgullosa del país, de la lluita violeta i de l’escriptura.

La situació excepcional va tornar a ser una evidència. El públic va rebre Pessarrodona dempeus amb crits de llibertat i va acomiadar-la demanant la independència. ‘La presó no impedirà mai que el president d’Òmnium comuniqui aquest premi’, va dir el vice-president de l’entitat, Marcel Mauri (Badalona, 1977), fent present una altra vegada Jordi Cuixart (Sta. Perpètua de Moguda, 1975), que va ser citat també emotivament per l’homenatjada.  

Referències bibliogràfiques

  1. Pessarrodona, Marta. Poemes 1969-2007. Antologia. Meteora (editorial). Badalona, 2007.
  2. Llavina, Jordi. “A qui ha donat l’enyor”. El Punt Avui, 24 d’abril de 2019, pàg. 4.
  3. Serra, Montserrat. “Marta Pessarrodona: poetessa, biògrafa, feminista.” Vilaweb, 5 de març de 2019. https://www.vilaweb.cat/noticies/marta-pessarrodona-poeta-biografa-feminista/
  4. Gaillard, Valèria. “Marta Pessarrodona: poeta, traductora, biògrafa”. Ara, llegim. 1 juny 2019, pàg. 38-9.
  5. Zaera, Anna. “La nit de la Pessarro(dona)”. Vilaweb 4 de juny de 2019. https://www.vilaweb.cat/noticies/la-nit-de-la-pessarrodona/
  6. Castillo, David. “Poesia que fa la vida habitable”. El Punt Avui, dimarts 4 de juny de 2019, pàg. 30.
  7. Susanna, Àlex. Dol i dansa. Pròleg a: Variacions profanes. Marta Pessarrodona. Viena Edicions. Barcelona 2019, pàg. 9-12.
  8. Gregori, Àngels. Un taller ple de versos acollidors i hospitalaris. Pròleg a: A favor nostre. Marta Pessarrodona. Godall edicions. Barcelona 2019, pàg.7-8

CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Soc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d’esquelets elegants
d’avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l’humor britànic,
o a la sofisticació d’una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l’adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t’estimo
no t’estimarà mai cap d’altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d’una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un “sanjuanino”
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

(De Memòria i, 1979)