En el panorama de les galeries d’art de Barcelona, aquesta primavera no és cap sorpresa trobar exposicions amb una gran varietat d’estils, tècniques i maneres diverses de concebre la seva pròpia visió artística per part dels diferents autors. A continuació, podem fer un repàs ràpid que ens acosti a aquesta diversitat.
A la galeria Àmbit hi trobem una interessant i equilibrada mostra d’escultures de ceràmica de Sophie-Elisabeth Thompson. Aquesta artista anglesa, instal·lada a Barcelona en els darrers dotze anys, realitza unes esplèndides escultures fetes amb refractari, plenes de lleugeresa i moviment, com un navili que navega en un mar ja asserenat.
A la mateixa galeria hi podem veure les pintures de Rasim Michaeli. Aquest pintor d’ascendència jueva nascut a Bakú (Azerbaidjan) va aterrar a Barcelona, on estudià a l’Escola Massana, i actualment viu a Tossa de Mar. Michaeli va començar fent pintura figurativa, per anar evolucionant cap a la pintura abstracta. En les seves teles hi trobem un predomini del blanc i el negre, amb un domini del traç improvisat i de la composició, que sap alternar la línia amb la taca pictòrica. La seva pintura, que se situa en el terreny de l’expressionisme abstracte, que tanta acceptació ha tingut a Catalunya en els darrers anys, aconsegueix un equilibri suggeridor i estètic.
A la galeria N2 hi trobem una obra en la qual també destaca el blanc i el negre de la mà de la seva autora, Victoria Rabal. El seu treball s’expressa perfectament en els dos mitjans tècnics que utilitza, tant en el paper com en el vidre. La preparació i confecció del paper ja forma part des d’un inici del procés creatiu que se’ns proposa. El paper es confecciona en diferents capes i amb un tractament que el tensa i l’esquerda segons els plantejaments de l’artista. En paraules seves: “Esquerdes com a presència física i esquerdes com a metàfora. També escletxes per on fugir.” En el vessant de l’obra realitzada amb vidre, els volums transparents resten subtilment encerclats per la xarxa de fil d’acer o de coure. Es manté d’una altra manera la tensió i fuga que caracteritza aquesta obra.
A l’Espai volART s’hi presenten les obres seleccionades del VI Premi de Dibuix convocat per la Fundació Ynglada-Guillot, les quals segueixen demostrant la primacia del dibuix en el conjunt de les arts plàstiques. A la vegada, hi trobem una excel·lent antològica de l’obra de Moisès Villèlia (Barcelona 1928-1994) que ens mostra la varietat de la seva obra feta amb fil d’acer, amb fusta i amb canya de bambú. Són escultures que cauen a plom (com un homenatge a les escultures totèmiques de l’art primitiu), o bé romanen suspeses en un equilibri eteri (amb una equidistant similitud amb l’obra de Calder). També hi destaca, en el conjunt d’aquesta obra, la utilització del color, que marca unes empremtes de gran poder suggestiu sobre els materials de base, per obtenir així una obra finalment més vital i misteriosa.
A la galeria antiquari Clavell & Morgades s’hi presenta obra de la il·lustradora Maria Corte, també formada a l’Escola Massana i que després de rebre el Premi Nacional INJUVE ha iniciat una carrera ascendent col·laborant amb importants diaris europeus i americans. La seva obra, d’una gran claredat conceptual com correspon a una bona il·lustradora, rep influències de les primeres avantguardes (Leger i Malevitx, entre d’altres), però es fa entendre perfectament amb la utilització suggerent del color i de les formes geomètriques, que adapta imaginativament als seus propòsits de fer bon disseny.
A la galeria Barbié se’ns presenta una obra difícil de catalogar, que desconstrueix l’obra de grans pintors, a la vegada que els ret homenatge i record. Entre aquests tenim obres de Leger, Clavé, Valmier i altres que l’autora Silvia Japkin sap presentar-nos, transformant la seva pintura amb uns elegants constructors ingràvids. Són volums espiroidals fets de tires de paper amb vetes de colorins, que transporten el color que hem acabat de veure a la tela a una nova estructura tridimensional, en la qual ressona la visió del pintor.
Ens pot semblar, finalment, que en moltes d’aquestes obres de les quals hem parlat no batega amb gaire força la pintura. Potser sí, però al capdavall ens ofereixen una contemplació que ens força a elevar la mirada en la senda incerta de la bellesa. Uns camins pels quals avancem d’igual manera de com ho fem amb els clàssics.
Figures:
Fig. 1. Sophie-Elisabeth Thompson: Escultures amb refractari
Fig. 2. Rasim Michaeli: Universo originario
Fig. 3. Victòria Alba
Fig. 4. Mosisès Villèlia
Fig. 5. Maria Corte
Fig. 6. Silvia Japkin
