el capellà que va despertar consciències.
El passat dissabte 10 de desembre es va fer la presentació a Torroella del llibre escrit per en Joan Gasull, El pacifista que pretenia volar una discoteca. Aquest títol fa referència a uns fets que van ocórrer el 24 d’agost de 1969, quan un noi de l’Escala, en Francesc Tubau, va intentar, sense èxit, volar la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro, una discoteca molt coneguda en aquells moments, qualificada pel diari Los Sitios el dia de la inauguració com el night club més modern i original de la Costa Brava. Aquell atemptat fallit va tenir una repercussió important a Torroella. Gasull descriu detalladament en el seu llibre una història novel·lada d’aquells fets i sobretot l’entorn convuls motivat pels canvis que es produïen en la consciència d’una part del jovent envers la situació política i social del moment. Tubau no va consumar els fets que, ingènuament, pretenia portar a cap però, tot i així, els tribunals franquistes li van imposar una condemna de divuit anys de presó.
Va ser el vint-i-quatre d’agost del seixanta-nou. Feia sis dies que havia complert els divuit anys. Indocumentat i sense permís de conduir, vaig agafar la vespa del meu pare i a mitjanit em vaig dirigir, per carreteres que ara trobo elementals però que en aquells moments desconeixia, a la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro. Portava vuit cartutxos de dinamita, quatre metres i mig de metxa i un fulminant. Tenia la intenció de fer volar l’edifici (Fragment del llibre de Joan Gasull).
Uns tres anys abans dels fets assenyalats, havia arribat a la parròquia de Torroella un vicari jove, Mn Enric Sala, un mes després de ser ordenat capellà. Mn Enric era d’Olot i relata així el fet d’haver d’anar a exercir a aquesta vila:
El bisbe volia que jo anés a Roma a estudiar però jo m’hi vaig negar. Primer volia fer de capellà. Servir i estar al costat de la gent. Quan el bisbe Dr. Jubany ho va acceptar i em van posar com a destí Torroella, em va caure com una bomba, vist des d’Olot em semblava molt allunyat, però al cap d’unes hores de ser-hi ja estimava Torroella i vaig començar a treballar per a la gent d’aquesta vila. Nosaltres som fills del Concili Vaticà II i de seguida varem connectar amb les intuïcions fonamentals d’aquest concili.
Ja vicari de Torroella, Mn. Enric va començar a contactar amb la gent més propera a la parròquia i es va adonar que era la gent més conservadora, carca i franquista de la població, fins a tal punt que es va plantejar demanar un trasllat a l’acabar aquell curs. Fou Mn. Nicolau Moncunill, el rector de Palau Sator, qui el va convèncer que continués. Així Mn. Enric va poder descobrir que hi havia dues torroelles i que la majoria de la gent del carrer era diferent de la que s’havia trobat al voltant de la parròquia. La seva bona relació amb Mn. Isidre, el rector, i el fet que una any abans s’hagués inaugurat l’Esplai, un local situat al carrer de l’Església, actual casa Dalfó però que aleshores es coneixia con Acció Catòlica, li van obrir les portes per sortir del cercle tancat de la seva activitat litúrgica i relacionar-se amb gent que no anava a l’església, amb qui podia treballar i desvetllar consciències.
L’Esplai era un lloc ideal. Allí s’hi trobava el jovent per escoltar i practicar música, jugar a ping pong, llegir, però calia fer un pas més en la presa de consciència d’aquells joves. Així es va organitzar la setmana de Sant Jordi amb actes i conferències, es va organitzar un grup en contacte amb Mn. Vicenç Fiol, vicari de Palafrugell i es va poder organitzar la primera reivindicació obrera a l’empresa local Carrosseries Plaja que va tenir forta transcendència en altres poblacions, sobre les hores treballades, el salari i les condicions higièniques de treball. Tot fet des de la clandestinitat. Ens reuníem de nit en una barraca als horts, em concreta Mn. Enric.
Quan es va poder adaptar una sala gran a la part baixa de l’edifici Esplai per fer-hi conferències, es van organitzar una sèrie de xerrades sobre drets humans a les quals hi van participar el notari de l’escala Xavier Rocha i el metge de Torroella Dr. Reñé. Aquest fet i d’altres van propiciar que l’Esplai fos atacat pels elements més conservadors de la població com un lloc de comunistes on s’hi feia política.
Paral·lelament, durant els mesos d’estiu s’hi feia casal organitzat per la parròquia. L’estiu de 1969 Mn Enric va llogar tres joves de l’Escala per fer aquesta activitat, un dels quals era en Francesc Tubau. Aquell estiu Mn Enric havia decidit marxar de Torroella per, seguint les directrius que el Bisbat li havia proposat ja abans de venir de vicari a aquesta parròquia, anar Roma, a la Universitat Gregoriana. A principis d’aquell estiu s’hi havia matriculat i se li havia concedit també plaça al Col·legi Espanyol. residència d’estudiants vinculada a aquesta universitat. Els fets que van ocórrer aquell mes d’agost van afectar profundament Mn. Enric. Ell ens ho explica així:
Amb un grup de joves escoltes vàrem anar, com a final de curs, a Eivissa a passar uns dies, dormint a la platja i recorrent l’illa amb bici. Quan de tornada vam desembarcar al port de Barcelona hi havia l’Antònia Sabrià i altres noies de Torroella vingudes expressament a esperar-nos per comunicar-nos el que acabava de passar a la discoteca Tiffany’s. Quan vaig arribar a la rectoria ja us podeu imaginar: el rector esverat, entrevistes de la Guàrdia Civil. Em vaig trobar atrapat fins el punt que si la meva anada a Roma no hagués estat tan lligada, m’hauria quedat, tot i que ja s’havia nomenat un substitut, Mn. Eudald, com a nou vicari de la parròquia. La meva sortida va ser interpretada per alguns com que m’havien tirat a fora, altres que havia fugit i per tant havia abandonat aquells joves que jo havia alienat, la qual cosa no és veritat. Jo no vaig intervenir-hi però vaig quedar com un presumpte encobridor. Molta gent es podia quedar amb la idea que jo era al darrere de tot allò.
Mn Enric, després de la seva estada a Roma, va tornar a l’Empordà i va ser rector de Viladamat fins l’any 1979. El seu pas per Torroella, que no va superar els tres anys, va deixar una empremta inesborrable a molts joves que els anys seixanta teníem entre 16 i 21 anys. Mn Enric em va dir: Si quan jo surti de Torroella queden dues o tres persones amb una certa consciència crítica, ja en tinc prou. Aquesta fita crec que va resultar sobradament superada.
