Més que d’una llegenda, avui parlaré d’una filosofia. D’una filosofia que va de lo local a lo global amb una intensitat còsmica. És una manera d’entendre el món que surt de lo més particular –el nom ja ho diu, Montgrinologia-, però que comporta ambició universal. Els protagonistes creadors, promotors i impulsors d’aquesta doctrina són torroellencs de naixement, d’adopció o de sentiment, però el seu abast té vocació explosiva, continental, mundial.Tots coneixem el massís del Montgrí, tots portem al cap i al cor les seves tres muntanyes, i les tenim tan assumides que no ens hem adonat prou de la seva singularitat. La triada del Montgrí. La muntanya d’Ullà, la del Castell, el mont Pla, la muntanya punxeguda, la rodona, la planera.També són tres els personatges destacats que han entès el significat profund d’aquest nostre entorn llegendari. Jordi Pagès, el creador, el filòsof torroellenc d’arrel profunda i idea ferma, pensador il·luminat, creador engrescat i engrescador de la manera montgrinenca d’entendre el món. Vicenç Pagès, el polígraf figuerenc trasplantat, escriptor genial, difusor excepcional d’una singular doctrina que ha descrit en pàgines memorables. I Guillem Rocas, el torroellenc enyorat, avui una mica llunyà, pintor ferotge, que ha plasmat de forma contundent el significat pregon del nostre massís amb el seu simbolisme insòlit.
El Montgrí, com ens ensenyen aquests mestres, no és només el botó de roda de l’Empordà, ni molt menys el bisbe mort o la noia ajaçada, sinó tot això i molt més; és el punt on conflueixen microcosmos i macrocosmos, la geografia mundial i la història universal, els elements físics i les influències psíquiques. Són Montgrí les tres muntanyes. Són Montgrí les formes tel·lúriques de les Maures, la Gola i les Medes. Són Montgrí els embolcalls geològics de la roca, la sorra i l’aigua. Són Montgrí els ambients terrenals del penya-segat, la duna i la cala. Són Montgrí els horitzons del bosc, el camp i l’aiguamoll. Són Montgrí l’aspre, el terraprim i la terra grassa.
El Montgrí ha permès als torroellencs, de 300.000 anys ençà, d’observar-nos des del cim i de tenir consciència de nosaltres mateixos, no ens cal una torre Eiffel. Els torroellencs no solament estem tocats de la tramuntana, ens toca sobretot el Montgrí, i això defineix molts vessants de la nostra psicologia. Ens afecta de ple la visió topogràfica de la ment de Freud, que estableix també tres regions o llocs mentals: l’inconscient, el preconscient i el conscient, i en una visió més integradora, tres agents dinàmics de la personalitat: l’allò o id, el jo o ego, i el superjò o super-ego. Serens, divertits, esbojarrats.
Observatori feliç de l’univers, el Montgrí és un cim a l’abast de tots els torroellencs, a la nostra mida, i així des de menuts som capaços d’arribar-nos-hi i de fer-nos càrrec de la nostra vila, dels dos Empordàs que ens circumden, i del món que hi ha al darrere. I no hi hem pas vist poca cosa, ja que la gran història ens ha envoltat; que pel nord arribaren les naus de grecs i de romans a Empúries, i de Pals partiren les de Colom per cercar un món nou. I el Montgrí al centre.
Si muntanyes i terres i rius són l’escriptura de Déu, que deia Borges, i el cim de la muntanya còsmica és el melic de la Terra, segons testimoni de Mircea Eliade, com ens recorda Vicenç Pagès, la nostra muntanya té caràcter sagrat i simbolitza el centre del món, la unió del cel i de la terra.
Ens falta destacar lo principal, la simbologia tel·lúrica. Mirem-lo bé. El perfil del massís està format per les tres figures geomètriques bàsiques: la piràmide, l’esfera i el paral·lelepípede. La piràmide de la muntanya d’Ullà, aguda i tallant, depredadora. L’esfera de la muntanya del Castell, càlida i acollidora, maternal. El paral·lelepípede del mont Pla, serè, reposat, trascendent.
D’aquesta simbologia màgica, tel·lúrica, de la guerra, l’amor i la mort, que ens proposa Jordi Pagès, divulga Vicenç Pagès, i plasma Guillem Rocas, en parlaré més llargament el mes vinent.
