He passat l’any 2016 escrivint, en aquest bloc, sobre situacions que m’han fet reflexionar.
En diverses ocasions, sobre les conseqüències més pedestres d’un món digital del qual ja ningú se n’escapa; també sobre la intolerància religiosa en ocasió del gran sentit comú del Papa Francesc; del dolent que és viure en la rancúnia; sobre el cansament que provoca en els ciutadans la inacció política; de la gran supervivència de l’espontaneïtat i espurna humana a través de pintades amb esprai…
Els meus escrits no han generat respostes hostils, ni tan sols dissidències notables i he pensat avui que això pot ser només per dues raons: que la meva audiència és discreta i sobretot perquè no em mullo. És veritat, no ho faig i he après a caminar intel·lectualment de puntetes, segurament per prudència en un temps en què el que es ven és justament l’agressivitat. Crispació, demagògia, linxament ideològic, manipulació de les emocions col·lectives … no poden ser bones per a la salut física i intel·lectual, m’he dit en moltes ocasions. I per això m’he tornat discret … potser una mica acomodatiu.
-Zuloaga –m’he dit aquest matí-, però un xic més sí que hauries de mullar-te, no ?.
I m’he respost de nou que no. Perquè no vull mullar-me i dir que l’estiu passat, quan vaig llegir en un setmanari, Regió 7, les declaracions de l‘ Abat de Montserrat en què mostrava la seva preocupació per la divisió que s’ha instal·lat a la societat catalana, esperava que algú es donés per al·ludit, d’una banda i també de l’altra . No, no he volgut mullar-me en aquest silenciós assumpte.
I tampoc vull mullar-me en veure de quina manera una actitud més oberta, però ferma en el més important, de la cap de l’oposició parlamentària catalana, Inés Arrimadas, ha estat presa per alguns dels seus companys de Ciutadans com una mena de traïció … ni em mullaré sobre les reaccions del galliner polític i mediàtic després de les reunions de Soraya Sáez de Santamaría a la Delegació del Govern a Catalunya, sobre les que alguns pensen que haurien haver-se iniciat pel vèrtex jeràrquic de la Generalitat i no des d’un nivell menor. Per què ?
No, no vull mullar-me i caure en l’error d’escriure que l’immobilisme i la inflexibilitat política són el millor regal que es pot fer als visionaris i als excloents – als d’un costat i als de l’altre- perquè d’aquesta manera es manté viu a l’enemic, fonamental en tots els conflictes i guerres. No, no vull caure en aquest error.
Ni tampoc dir que no puc prendrem seriosament als que pensen que les persones som la gent. No em mullo ni ho diré perquè els qui han decidit anomenar-nos així, “la gent”, pot ser que amaguin intencions reals de pasturar-nos com a ramat. Sí, que gran paraula, ciutadà, aquella que va néixer amb les revolucions que de veritat ens van fer lliures.
Segur que vostè, amic lector, comprendrà la meva discreció en l’escriure.
