i la seva metàfora de la “mata de jonc”
I si algú em demana: quin és l’exemple de la mata de jonc?, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”
Ramon Muntaner
Enguany se celebra el 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner, nascut a Peralada l’any 1265, autor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes, juntament amb els llibres o Cròniques de Jaume I, Bernat Desclot i Pere III (les “quatre perles de la literatura catalana medieval” en paraules de l’erudit francès Alfred Morel-Fatio).
Per commemorar aquest esdeveniment hi ha hagut una exposició al Museu d’Història de Catalunya, comissionada per l’historiador italià establert a Barcelona i expert medievalista, Stefano Maria Cingolani, que porta per nom: “El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner”. L’exposició ha estat organitzada conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes.
La Crònica de Muntaner relata els regnats dels monarques Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Franc, Jaume II i Alfons el Benigne —fins a la seva coronació—, així com els dels reis coetanis de Mallorca i Sicília. Parlem, doncs, del període històric que comprèn des de l’any 1208 fins al 1328. La Crònica ens dóna una idea sòlida del que va arribar a ser l’època més esplendorosa de la corona catalanoaragonesa, la gran potència del mediterrani, durant els segles XIII i XIV (“Et d’aquí avant, ab l’ajuda de Déu, los cathalans poden fer compte que seran senyors de la mar” – Muntaner, Crònica, cap. 290).
També narra l’expedició a l’imperi Bizantí i a Grècia de la Companyia Catalana d’Orient formada per cavallers i almogàvers a sou de l’emperador Andrònic II Paleòleg per ajudar-lo en la guerra contra els turcs i que va dur a l’establiment de dominis catalans a Grècia al segle XIV. La seva lectura ens ajuda en el coneixement d’aquest aspecte de la història de la corona catalanoaragonesa durant l’etapa de màxima esplendor medieval.
La Crònica de Muntaner es presenta amb un estil àgil, més a prop d’una novel·la que d’un llibre d’història, i segons els experts és una de les obres més notables de la historiografia europea medieval.
Muntaner va participar en l’expedició a l’imperi Bizantí, i hi descriu minuciosament les gestes dels almogàvers i les seves tàctiques. L’exèrcit almogàver anava sempre a la batalla amb el crit de “desperta ferro!” i amb una bandera amb la creu de Sant Jordi. L’autor introdueix aquí la figura de Roger de Flor, un dels personatges clau de l’obra, perquè els “seus fets van ser grans i meravellosos”.
L’alt valor històric d’aquests capítols de la Crònica és que Muntaner és l’únic autor europeu occidental que narra de manera detallada els fets de la Companyia Catalana a Bizanci. Cal remarcar que Roger de Flor presenta bastants punts en comú amb el cavaller Tirant lo Blanc, que també acudeix a Constantinoble al servei de l’emperador, salva Bizanci dels turcs i és nomenat cèsar i hereu de l’imperi. Segons Riquer, el valencià Joanot Martorell s’hauria inspirat en la figura de Roger de Flor per crear el protagonista de la seva famosa novel·la.
La Crònica de Muntaner està considerada un escrit exemplar i canònic d’enorme càrrega d’exaltació patriòtica. L’autor hi parla principalment d’allò que ell mateix ha presenciat i ho fa dirigint-se contínuament al públic que l’haurà d’escoltar amb l’objectiu, també, de ser escoltat pels reis i prínceps d’Aragó. A la Crònica es glorifiquen uns episodis històrics excepcionals i dignes de ser recordats.
Per tal d’aconseguir aquesta necessària interacció amb el públic, Muntaner desenvolupa la narració d’una manera àgil i directa, mitjançant un continu exercici de preguntes i respostes. Així, el “què us diré?” és un recurs característic i constant del relat de l’autor, per bé que és un recurs joglaresc ja utilitzat prèviament en les cançons de gesta. Josep Pla va dir que Muntaner era un “empordanès xerraire i divertit” i, segons ell, l’autor més vital i més fascinant de la literatura catalana. Segons Josep Antoni Aguilar -professor de llengua i literatura catalanes de la Universitat Catòlica de València-, el text de Muntaner està farcit de dites, proverbis i expressions populars, i aconsegueix una crònica pròxima i familiar. La seva capacitat de generar sensació de proximitat està a l’abast només dels grans escriptors.
La seva vida i l’adhesió a la dinastia i a la llengua catalana, a les quals expressà una extraordinària devoció, representen en Muntaner el contrapès a les forces centrífugues dins la comunitat nacional catalana resultat de l’organització de les terres conquerides en nous regnes (Mallorca, València, Sicília) i, de vegades, de la implantació d’una nova branca dinàstica (Mallorca, Sicília). La consciència del perill de la divisió i del valor de la unió l’explicità també en la seva Crònica, especialment en l’exemple de la “mata de jonc”, que seria doncs una metàfora reeixida i plena de vigència que expressa poèticament la força i la potència de la unió, amb una plasticitat i un sentiment que no han estat encara superades.
Muntaner acabaria retirat a València. Més tard marxaria a Eivissa, on Jaume III el va nomenar batlle, i és on moriria el 1336, quatre anys després d’haver acabat d’escriure la seva immortal i èpica Crònica.
Referències bibliogràfiques
1. AGUILAR, J. A., Introducció a les quatre grans cròniques, Rafael Dalmau (ed.), Barcelona, 2011.
2. PUIGPELAT, F., Roger de Flor. El lleó de Constantinoble, Proa (ed.), Barcelona, 2003.
3. Ramon Muntaner:
<http://www.escriptors.cat/autors/muntanerr/pagina.php?id_sec=3565#top>
4. FONTANA, J., La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Eumo Editorial, Vic, 2014.
