Les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis són, avui, unes dates de sentiments gairebé contradictoris. Uns les celebrem seguint el dogma de la fe cristiana, seguint antics costums. Els cristians, siguem més o menys practicants, les vivim amb el record d’aquell Nen que va néixer fa 2000 anys en un llunyà poblet de Betlem, i volem retre-li el nostre homenatge. És una festa tan arrelada que ja forma part dels nostres costums i de la nostra cultura des de ben petits.
A vegades, aquestes festes es viuen amb austeritat. És la vinguda al món de l’Home que va portar-nos la Bona Nova, de qui ens va ensenyar la necessitat que tenim d’estimar, d’ajudar, d’acompanyar-nos en un trajecte ple d’entrebancs, trampes i temptacions per fer-nos desviar del bon camí. Ensenyar-nos això, a aquest Home li va costar la vida.
Per contra, hi ha qui viu aquestes dates tan assenyalades només com unes vacances, com unes festes de grans àpats i disbauxes, d’esplèndids regals… Són les festes d’hivern!
També hi ha qui les viu amb gran tristesa i enyorança, perquè per a la gran majoria són festes familiars, festes que tots volem passar en companyia dels nostres, i això, malauradament, no és a l’abast de tothom: a vegades falta aquell familiar estimat, o bé és lluny de casa, o bé hi ha qui no es pot pagar un sopar la nit de Cap d’Any al costat dels amics, o bé qui no pot fer els regals que voldria als fills o familiars…
Avui en dia, volem viure una vida tan autèntica i desfer-nos d’antigues tradicions que sovint perdem l’essència de les coses. Llegeixo a La Vanguardia un article d’en Rafel Nadal que fa referència precisament a aquests tema. És molt interessant, molt sincer, per això en reprodueixo una part i en comento una altra. Diu en Rafel:
“De forma simultánea, llegan noticias de escuelas y maestros que para no herir la sensibilidad de alumnos recien llegados eliminan de su agenda pedagógica todo lo que tiene que ver con el origen religioso de nuestras fiestas y lo mismo promueven la introduccion de las fiestas procedentes de otras culturas y otras religiones. El caso es que en muchas escuelas catalanas ha bajado la intensidad de muchas tradiciones de una enorme eficacia formativa para los niños como la construcción de pesebres, las representaciones teatrales navideñas y hasta los villancicos y los versos para ser recitados el día de Navidad. Pocas veces alguien que se dice maestro habrá destruido tan rápidamente tanto conocimiento, tantas habilidades pedagógicas y tanta riqueza cultural.”
Uns dies més tard, el mateix Rafel escriu un altre article que titula “Versos prohibidos”. Ens explica que la directora d’una escola pública de Girona ha tingut problemes amb alguns mestres, companys de feina, perquè s’oposaven a ensenyar als nens un poema nadalenc de Miquel Martí i Pol que comença així: “Quan ve Nadal fem el pessebre / amb rius, muntanyes de colors / el caganer, l’estrella, l’àngel, / el nen, la mare i els pastors […].” Es veu que alguns mestres trobaven incorrecte fer referència al naixement, i sobretot a l’àngel. Les mateixes objeccions diu que va tenir un poema d’en Josep Maria Fonalleras perquè feia referència al portal de Betlem, al bou, la mula i el nen Jesús. Diu que uns pares li explicaren que per fi la seva filla petita els va dir amb alegria que els volia recitar el seu primer poema nadalenc. Contenta es va enfilar a una cadira i va començar: “La patata és essencial / per fer una dieta com cal. / Bullida, fregida […].” Es veu que després de molt buscar, l’escola va decidir que fos aquest el poema de Nadal perquè no podia ofendre ningú, llevat, és clar, d’aquells a qui no agradin les patates.
I jo pregunto, voleu dir que no en fem un gra massa? A Torroella, fins avui, sí que es mantenen les tradicions: cada Nadal podem visitar el pessebre de l’església de Sant Genís, a la parròquia, amb boniques figures, el muntatge clàssic del qual es complementa amb el del Museu de la Mediterrània, a Can Quintana, molt artístic i que no té res a envejar a cap altre que es pugui fer. Ens en podem felicitar!
I els Reis? Podríem parlar-ne, també. No del nom que reben, tenint en compte que a la Bíblia se’ls anomena mags o savis d’Orient, sinó del fet que és una festa que sembla que ningú qüestiona per l’alegria dels més menuts ?i també dels que no ho són tant? a l’hora d’obrir els regals que, amb una mica de sort, són els que els faran tanta il·lusió, això sí, si s’han portat bé durant l’any! S’organitzen grans espectacles arreu amb carrosses, cavalls, patges, reis amb riques vestimentes i una barba considerable, així com amb focs artificials, fanalets, música, parlaments i què sé jo! Això no deu ferir la sensibilitat de ningú, i per aquest motiu a ningú se li ha ocorregut de demanar la seva prohibició. Tots acceptem de grat la festa, la desfilada, els caramels i tot el que calgui perquè la celebració sigui sonada. I, a més, no ens estem de res: podem anar a esperar els Reis a Torroella, a l’Estartit, a Ullà… només faltaria! Tots hi tenim dret, i no cal parar esment en les despeses!
Hi ha coses que no s’entenen.
