Considero que els bons museus són aquells que quan un en surt té més dubtes i se sent més ignorant que quan hi ha entrat. Els millors museus et plantegen interrogants més que no pas certeses. Et forcen a pensar, a apassionar-te per resoldre els problemes i a opinar tot i el risc d’equivocar-te.
He visitat fa pocs dies el Museu de l’Evolució Humana de Burgos i, seguint els meus criteris de valoració, ha estat una experiència positiva. Els jaciments arqueològics d’Atapuerca, propers a la ciutat de Burgos, han aportat més coneixement sobre els nostres parents més llunyans. Ens és possible respondre molt millor a les preguntes: d’on venim?, on som?, però a la vegada planteja el gran interrogant: on anem?
Totes les espècies existents han estat sotmeses a una selecció natural, però ara la nostra espècie és la primera que té possibilitats de decidir el seu futur i el de les altres espècies. Tenim capacitat per aconseguir avenços tecnològics i científics en bé de la biosfera i també capacitat per destruir la vida sobre el nostre planeta. El procés d’hominització ha deixat pas al d’humanització i el repte és a les nostres mans. Ho aconseguirem si som constructius. Critiquem molt, fem menys i pensem encara menys. Molestem poc al poder. No podem dir gaire allò de “Penso, doncs destorbo”. El resultat és que som poc humans, encara.
Veig i observo molt de pessimisme sobre el futur. Per canviar aquesta tendència crec que falta orientar-nos i descobrir que estem en un moment de transició. Res no està determinat. Està a les nostres mans capgirar la tendència negativa per encarar les nostres forces creatives cap a solucions positives. La humanitat ha passat per altres moments de transició semblants. Les transicions són cada vegada més breus. Centenars de milers d’anys fins arribar al Neolític. Milers d’anys, després, per experimentar l’origen de les nostres arrels entre el 900 i el 200 ANE (el temps axial, segons K. Jaspers). Centenars d’anys per trobar el nou impuls il·lustrat i revolucionari del segle XVIII. I d’allà fins als nostres dies. Abans de cent anys s’haurà acabat aquesta transició actual iniciada de manera força clara a partir de 1980, tot i que amb un llarg passat difuminat.
Els realistes confiats som partidaris de les transformacions i creiem que és possible anar descobrint nous valors que posin l’accent sobre la qualitat de vida, la solidaritat humana i l’harmonia planetària. Hi ha diversos móns possibles i no és cert que estem en un món sense alternatives. La ideologia neoliberal ha inventat el NHHA (no hi ha alternativa) i això és diabòlic perquè cerca la nostra paralització. Anem cap a un món millor. Els sistemes organitzatius precedents també semblaven insuperables, però l’esclavisme, el feudalisme, el mercantilisme, com ara el capitalisme, són només passos històrics. Per arribar a la nova etapa, que no serà pas la definitiva!, és urgent posar més atenció sobre l’opulència que sobre la indigència, més sobre la producció que sobre el consum i més sobre la solidaritat que sobre la caritat. Del contrari, ens comportarem de la manera que, amb encert, criticava Juan de Iriarte en el seu conegut epigrama: “El señor don Juan de Robres, con caridad sin igual, hizo este santo hospital… y también hizo los pobres”.
Estic confiat. Els problemes socials i ambientals limitaran el mercat. Nous valors canviaran els hàbits de producció i de consum. El treball, el transport, l’energia… res no serà igual quan els nostres néts siguin avis. El saldo serà positiu. Ells hauran descobert allò que ara només uns pocs saben: que tan nefast és viure per a sobreviure com nedar en l’opulència. Mújica, l’actual president de l’Uruguai, home senzill, que només es queda amb un 10% del seu sou i la resta el reparteix a necessitats, ha dit fa poc: “Yo no soy pobre, pobres son los que creen que yo soy pobre. Tengo pocas cosas, es cierto, las mínimas, pero solo para poder ser rico”. On anem? Cap a aquest tipus d’humanitat, de la qual Mújica n’és un exponent.
