S’ha de reconèixer que, des que els ajuntaments democràtics governen el municipi, s’han fet realitat gran quantitat d’obres i projectes, la majoria racionals i encertats, que han ajudat a canviar positivament l’aspecte de la nostra vila i a millorar ostensiblement la qualitat de vida dels ciutadans.
Però a part de lloar merescudament els encerts, s’ha de posar també de manifest -encara que sortosament es tracti d’una ínfima quantitat- allò que s’hauria pogut fer millor o d’una manera més estudiada i pràctica, perquè una part de la ciutadania no n’hagués de sofrir de forma continuada les molestes conseqüències. El que exposaré ho faig des d’un punt de vista personal i també com a afectat, però no per això deixa de ser totalment objectiu.
Em referiré tan sols a l’obra de remodelació de l’aparcament situat a l’inici de la carretera de l’Estartit, feta fa uns quants anys.
És cert que la crítica arriba molt tard, però el temps no és important; davant els fets consumats, tindrà el mateix efecte com si s’hagués oficialitzat l’endemà d’acabar les obres.
Sense posar ni un moment en dubte les bones intencions de qui va redactar el projecte, o dels qui hi donaren el vistiplau, aquella va ser i és una obra fallida, digna de figurar a les pàgines del llibre imaginari El món a l’inrevés.
Puc parlar amb fonament de causa, perquè sóc un dels que especialment en aquesta època de l’any, en què s’incrementa el moviment de vehicles, patim resignadament alguna de les seves nefastes seqüeles.
L’aparcament consta de dues zones clarament diferenciades, delimitades tan sols per una vorada; la primera, situada al costat sud, disposa d’una bona quantitat de bancs i suposadament es devia projectar com un espai destinat a les persones com a zona de lleure o de descans. Amb aquesta finalitat, entraria dins la lògica que s’hagués dissenyat com una zona agradable, enjardinada, amb gespa, flors i algun rocall, que haurien donat vida i refrescat aquell àrid espai. Doncs no, malauradament, el que hauria pogut ser un bonic jardí, es pavimentà amb formigó en la seva totalitat, i els dos únics i esquifits espais verds que s’hi van preveure actualment estan totalment abandonats, i a part de quatre males herbes no hi ha cap tipus de vegetació agradable.
La zona d’aparcaments i vials, que per pulcritud i comoditat dels usuaris lògicament s’haurien hagut d’asfaltar, es van reomplir amb una capa de terra de cantera compactada i en alguna de les places d’aparcament es van construir, amb llosetes de formigó, uns capriciosos dibuixos de dubtós gust. Al petit espai de terra que separa les peces, s’hi plantà i es pretenia fer-hi créixer una gespa, que es regaria amb un costós sistema de rec que s’instal·là soterrat a les llosetes. Dissortadament, sota els cotxes i suportant constantment la trepitjada de les rodes i els residus que desprenen els vehicles, mai hi va créixer la gespa, i les poques vegades que funcionà el rec va ser per inundar els aparcaments, per la qual cosa les llosetes van cedir i es van quedar en un estat deplorable, oferint una imatge de descuit i abandonament que en res afavoreix el concepte que en puguin tenir de la nostra vila les persones que estacionen allà el vehicle. Actualment, les úniques taques verdes que es poden veure a l’aparcament són una tanca d’arbustos i uns denerits i malmesos arbres que reben més patacades que l’ase dels cops.
Però, malauradament, el tema no acaba aquí: als aparcaments i vials, a mesura de circular-hi els vehicles, la terra hi va formant una fina capa que, moguda pel mateix trànsit o empesa pel vent, forma contínuament veritables núvols de pols que els veïns i els cotxes allà estacionats ens anem repartint en funció d’on bufa el vent. Una pol·lució evitable si s’hagués actuat de manera pensada i racional, o tan sols fent el sa exercici d’escoltar.
No m’allargaré més explicant-vos què passa allà a l’hivern amb els núvols de pols i sorra que aixeca la tramuntana, o els dies de pluja amb els bassals i el fangueig que s’hi forma.
Segurament allò que en el paper devia semblar un projecte agradable i “artístic”, per manca de raonament crític a la pràctica ha esdevingut un brunyol digne de la millor quaresma.
Algunes vegades tot el que ens queda als ciutadans és pagar, picar una estona de peus a terra i agafar-ho amb paciència i bona cara, que qui mana, mana!
