La ciutat siriana de Palmira ha estat reconquerida aquest passat mes de març per les tropes lleials al president Baixar al-Assad.
L’ajuda russa ha estat fonamental perquè el govern de Damasc recuperi terreny, aconsegueixi una posició de força a l’hora d’una possible negociació de futur i torni a portar la iniciativa d’una guerra que fa pocs mesos tenia perduda. Palmira és un símbol d’aquesta recuperació d’Al-Assad però la història ja la va fer protagonista fa uns quants segles.
Septimia Bathzabbai Zainib, va ser coneguda com a la reina Zenòbia i va viure al segle III entre els anys 245 i 274. Zenòbia va ser la segona dona del príncep Odenat de Palmira, territori sota domini romà en aquell moment, que va ser assassinat el 267 d.c. Llavors la seva esposa va governar com a reina regent en nom del seu fill hereu menor d’edat. Aprofitant les disputes internes d’un Imperi Romà en decadència i que acabava de perdre la Gàl·lia, el regne de Palmira es va revoltar i va expandir-se ràpidament dominant tota l’Àsia Menor.
Zenòbia no només va alliberar dels romans la zona de l’actual Síria, sinó també del que ara és Egipte, Jordània, Israel, el Líban, Iraq, part de Turquia i l’Iran. La reina regent va convertir Palmira en la capital del refinament, on es practicaven i s’admetien totes les religions d’aquell moment. Era escala imprescindible en la ruta de la seda que anava de Damasc a la Xina i admirada per la seva arquitectura, part de la qual ha estat ara destruïda.
El general romà Luci Domici Aurelià, després d’un cop d’estat, va ser nomenat emperador i mentre preparava la reconquesta de la Gàl·lia, va enviar les seves legions per acabar amb la revolta de Palmira, va capturar Zenòbia i la va fer portar d’ostatge a Roma. No se sap amb certesa quin va ser el final de la reina però sembla que l’emperador va quedar tan admirat de la dona que la va deixar en llibertat i li va regalar una finca als afores de Roma, on va viure com una matrona romana immersa en l’alta societat fins a la seva mort. Aurelià va recomposar l’Imperi, va posar fi a la llibertat religiosa, va imposar el culte al Sol i es va proclamar Déu ell mateix. Per això Palmira és el símbol de la resistència de la zona de l’Orient Mitjà davant l’imperialisme occidental de l’antiguitat.
Quasi mil vuit-cents anys després Palmira torna a ser símbol, l’any passat, de l’avanç d’Estat Islàmic, que en el fons no vol deixar de crear el seu propi imperi basat en un islamisme radical i extremadament violent. I ara, per la reconquesta a mans de les tropes del govern sirià, ajudats per Rússia, que en el fons, està en fase de recomposició del seu imperi.
El joc d’estratègia a Síria és complicat i si hi afegim l’Iraq, Turquia o l’Afganistan van apareixent més i més actors. Però si Estat Islàmic semblava imparable, els bombardejos de l’OTAN han fet retrocedir els combatents d’EI i consolidant les posicions de l’exèrcit iraquià. Això per l’Est; per l’Oest han estat els russos els encarregats de donar suport a l’avanç de les tropes del govern sirià. L’entrada en escena dels russos de fet és la que ha accelerat la desfeta dels islamistes radicals. Simplement perquè Rússia va anar a atacar directament una de les principals fonts de finançament d’Estat Islàmic, la venda de petroli. I qui els comprava el petroli? Doncs els camions cisterna, a milers, anaven des dels pous de petroli sirians i iraquians cap a Turquia. Els bombardejos russos a aquests combois i a les carreteres per on transitaven es va mostrar molt efectiu. Per què ho va fer Rússia i no Síria? Només hem de recordar que Turquia és membre de l’OTAN. I als turcs les accions russes no els van agradar gens, per això van abatre un caça rus SU-24 amb l’excusa que havia entrat en l’espai aeri turc, el 24 de novembre del 2015.
Aquest paper tan peculiar del govern turc, amb moltes llums i ombres, de tota manera no ha impedit que la Unió Europea hi hagi negociat un horrible acord perquè admetin els refugiats sirians i els frenin en el seu èxode desesperat cap a Europa. Turquia ha dit que sí, posant unes condicions que la UE ha acceptat però que dubto que mai compleixi. I mentrestant, els governants europeus no diuen aquesta boca és meva dels atacs militars turcs contra els kurds, quan a més els guerrillers i les guerrilleres kurdes han frenat en sec l’avanç de l’Estat Islàmic i només els últims mesos van rebre ajuda de l’aviació nord-americana. No acaben de saber què fer amb els milers de persones que els combats han fet marxar de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Algun dia se’ls hauran de demanar responsabilitats.
