Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es pot veure, fins al 15 d’aquest mes, l’exposició “Pasolini Roma”, una mostra que anirà posteriorment a París, Roma i Berlín.
Val la pena recordar una figura polièdrica i de gran intel·ligència: poeta, novel·lista, dramaturg, assagista, pintor, professor, guionista i director de cinema… Com no podia ser d’altra manera, va morir brutalment assassinat una nit de la tardor de 1975, el mateix mes que aquí Franco moria al llit. Els mòbils dels seus assassins no han estat esclarits. En la Oració fúnebre pronunciada pel seu amic Alberto Moravia, aquest el va presentar com un home profundament bo que odiava la violència. Un home -va dir- coratjós que provava de provocar reaccions actives i benèfiques en el cos inert de la societat italiana.
Pasolini era un intel·lectual de cap a peus sense importar-li la disciplina que utilitzava per treure la son als adormits. Si algú té algun dubte que llegeixi el recull Escritos corsarios i comprendrà que homes així la societat no els pot pair. Jo em pregunto què diria d’haver viscut els anys vuitanta, la globalització i la pèrdua del sentit crític. Va ser un corc per la democràcia cristiana, pel mateix partit comunista (el van expulsar per ser homosexual, qui ho havia de dir! ara que un papa, Francesc, ens diu que no és ningú per jutjar-los!) i per l’Església catòlica: “Fa ja molt temps que els catòlics s’han oblidat de ser cristians”, “Ara el catolicisme competeix amb un nou fenomen cultural “homologador”, l’hedonisme de masses”. Denunciava que els nous mitjans de comunicació havien alienat el poble i ajudat a la reorganització brutalment totalitària del món, cosa que ni Hitler ni Mussolini havien aconseguit.
Del 1949 al 1977 es van instruir trenta-tres procediments judicials contra Pasolini. És a dir, dos anys després de mort encara se’l perseguia, com una ombra que els benpensants, els hipòcrites de torn i els intocables no es podien treure de sobre. Tocava el botet a tothom. L’any 1968, abans que a París, a Roma hi hagué enfrontaments de joves amb la policia. Aleshores escriu unes paraules dirigides als manifestants i entre altres reflexions els diu: “Teniu cares de fills de papà. De fills de casa bona. Teniu la mateixa mala mirada. Sou porucs, incerts, desesperats (molt bé!) però encara sabeu com ser prepotents, xantatgistes i segurs: prerrogatives petitburgeses, amics. Quan ahir a Valle Giulia vau anar a hòsties amb els policies, jo simpatitzava amb els policies! Perquè els policies són fills dels pobres”. Pasolini no anava a favor dels policies, volia obrir els ulls als joves per fer-los posar a favor de la classe obrera.
Poeta com era, cercava la bellesa: “Per a mi la bellesa és sempre una ‘bellesa moral’: però aquesta bellesa sempre arriba a nosaltres a través d’una mediació: de la poesia, o la filosofia, o la pràctica: l’únic cas de ‘bellesa moral’ sense mediació, immediata, en estat pur, l’he experimentat amb l’Evangeli”. Paraules d’un home descregut que va ser capaç de rodar L’evangeli segons Mateu, pel·lícula que va dedicar a Joan XXIII. Ell tenia les idees clares. Francesc, l’actual papa, ofereix gestos però no sé si serà capaç de desmentir les severes crítiques de Pasolini: “L’Església no pot deixar de ser reaccionària; l’Església no pot deixar d’estar de part del Poder (…) l’Església no pot deixar d’aprovar les societats jeràrquiques amb una classe dominant que garanteixi l’ordre”, i així segueix un llarg escrit flagel·lador.
Pasolini tenia temps per defensar totes les causes pendents, també es va recordar del català: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna pública, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fins i tot de l’Església”. Va publicar una antologia titulada Fiore di poeti catalani, amb poemes de Verdaguer, Riba, Carner, Roís de Corella i Maragall.
Amb retard (sempre ens recordem dels bons quan ja han mort, quan han estat assassinats, quan els hem assassinat): gràcies Pier Paolo Pasolini!
