Aquest article neix motivat per la projecció per televisió d’una pel·lícula recentment estrenada sobre Pau Casals, que crec imprescindible completar en el seu contingut, i que puc i he de fer-ho pel fet que el meu pare, Santiago Sató Matamala, fou contrabaix de “l’Orquestra del Liceu de Barcelona”, professor del “Conservatori del Liceu” i membre de “l’Orquestra de Pau Casals”, i a qui el mestre Casals anomenava afectuosament Jaume – i mai com a Santiago!
I pels meus records personals ja que nat l’any 1930 he viscut guerres i situacions no fàcils. I la pregunta que em sorgeix és: qui era, què va voler ser, i què fou, per a Catalunya i per al món, en Pau Casals i Defilló? I la resposta fàcil seria dir que fou músic, director d’orquestra i compositor, i en destacaria la seva condició de violoncel·lista que revolucionà aquest instrument. Però erraria – i fortament- si fes només aquestes afirmacions que, encara que certes totes elles, no reflecteixen en absolut la seva realitat vital: Ser català!
I així va expressar-ho amb les seves pròpies paraules a la Seu de les Nacions Unides en la seva tercera visita el dia 24 d’octubre del 1971 i amb U Thant al seu costat: “I am a catalan!”
El mestre Casals va dirigir personalment la interpretació del seu Himne a les Nacions Unides, amb lletra del reconegut poeta britànic W.H. Auden, vestint-les amb aquestes paraules en anglès que transcric en català:
“Aquest és l’honor més gran de la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: “El cant dels ocells”. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya”.
I amb el so d’una corda emocionada, va repartir la melodia del seu poble per tots els racons del món! I mentre escric aquestes paraules recordo que en la manifestació del passat dia 11 de novembre a Barcelona “El cant dels ocells” s’hi va sentir! La Guardia Urbana xifra en 750.000 el nombre d’assistents.
Pau Casals va néixer a El Vendrell, Baix Penedès, el 29 de desembre de 1876 i morí a San Juan, Puerto Rico, el 22 d’octubre de 1973. El seu Pare Carles Casals Ribes era organista i tocava el piano, la seva mare es deia Pilar Defilló Amiguet. Escoltant el so dels dos instruments va aprendre música i a estimar-la. El seu pare va construir-li amb una carabassa un batedor i una corda, el seu primer instrument! I va ser als onze anys que sentí un veritable violoncel en un concert que el professor Josep Garcia de l’Escola de Música de Barcelona va fer al Vendrell: “així va arribar a ser el seu instrument!”.
A les seves activitats com a solista que revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel, i les de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l’exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot i que perdurà durant 25 anys. Amb ells creà el 1912 a París l’École Normale de Musique. Cal destacar entre d’altres les fundacions, a Barcelona, de l’Orquestra Pau Casals (1920-39) amb músics de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu (entre d’ells el meu pare), i de l’Associació Obrera de Concerts (1926-39). Amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme “un intent exemplar d’acostament de la música al món obrer” que va perdurar durant 13 anys.
El 29 de setembre de 1927 van tenir lloc els actes d’homenatge al mestre a Barcelona, amb un concert popular al Palau Nacional. El públic omplia per complet la vastíssima sala, sent moltes les persones que van haver de romandre en peus. El concert va transcórrer en un ambient de fervorós entusiasme. Les ovacions a Pau Casals van ser llarguíssimes, clamoroses, sinceres, tant quan va dirigir la seva “Sardana per a 32 violoncels”, que per unànime requeriment es va repetir, com quan va pronunciar unes sentides paraules per agrair l’homenatge en empunyar l’arc per executar la part de l’instrument concertista del “Concert en si menor”, de Dvorack. Que sublims les notes que arrancà del seu violoncel! L’auditori, vibrant d’entusiasme, va esclatar en aplaudiments i crits de joia, i va envoltar al gloriós mestre, que va trigar no poc temps a poder abandonar l’estrada. Van assistir al concert l’alcalde, senyor Pi i Sunyer; el conseller de Cultura, senyor Gassol, que representava al senyor Companys; i el diputat senyor Fontbernat, en representació del president del Parlament de Catalunya.
El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. La seva vida experimentà un canvi important per la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial (1939-45). “Des d’aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.” Des del seu exili voluntari el 1939 a Prada, ajudà els espanyols refugiats en camps de concentració, i a partir del 1945 silencià el seu violoncel públicament “en protesta per la immobilitat dels països aliats davant el règim feixista de Franco”.
Aquest silenci, altament significatiu, només fou trencat, a part d’excepcionals actuacions individuals, amb els Festivals de Prada, amb motiu del segon centenari de la mort de Johann Sebastian Bach (1950-66), i des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de l’oratori “El Pessebre”, amb text de Joan Alavedra i orquestrat pel seu germà Enric Casals, amb el qual col·laborà sovint. El 1963 dirigí El Pessebre a l’ONU en la celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Nova York.
L’any 1979 les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al Vendrell.
El dissabte 11 de novembre passat a la manifestació al carrer Marina de Barcelona es cantà “El cant dels ocells”!: “La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser font de comunicació entre tots els homes”.
