Els humans, com és lògic, no podem preveure ni remotament quan i com desapareixerà el nostre planeta. Les causes poden ser diverses, potser serà per una explosió interna? O per una col·lisió amb un altre astre? Serà cremat pel sol? Serà absorbit conjuntament amb tot el sistema solar o pel que els experts en diuen un forat negre?
Sigui com sigui, hi ha un ampli ventall de situacions possibles de produir-se. Però el que sí és cert és que el nostre món té data de caducitat, exactament igual que la tenim nosaltres els humans. Per tant, la sentència de mort del nostre planeta és inapel·lable, però mai sabrem el dia de la seva execució perquè, quan arribi aquest moment, el més probable és que tots els éssers vius del planeta hauran desaparegut farà molts anys.
Preocupem-nos, doncs, del moment actual quan l’espècie humana està prenent una perillosa deriva cap a la que serà la nostra pròpia autodestrucció. Una desbocada depredació i saqueig dels recursos que ens ha regalat el planeta ens porta cap un camí sense retorn. Els símptomes són brutals: alteració del clima, pujada de les temperatures, fenòmens atmosfèrics destructius com no s’havien vist mai, desaparició gradual dels gels de l’Àrtic i l’Antàrtida amb el consegüent augment del nivell del mar, o sigui una alteració artificial dels ecosistemes i, el que és pitjor, patim també una contaminació de tota mena de productes tòxics que s’escampen per terra, mar i aire, els quals van entrant silenciosament dins dels organismes dels éssers vius dels planeta. De fet hi ha moltes espècies animals i vegetals que no han pogut resistir aquest brutal canvi i s’ha provocat la seva desaparició per sempre.
Recordo que de jovenet, a la meva escola, entre tots els llibres que ens servien per estudiar, n’hi havia un que m’agradava i que feia referència a la Història Sagrada, on es parlava de la creació del món per part de Déu; també d’un paradís terrenal, el qual es van carregar en un tres i no res Adam i Eva, sembla que per culpa d’una poma. Seguien un reguitzell més d’històries apassionants, però una em cridava particularment l’atenció: la que feia referència a l’antic Egipte, on Déu va enviar set plagues molt pernicioses per forçar-los a claudicar i alliberar la comunitat jueva (el poble de Déu) de l’esclavitud. Els egipcis, espantats per aquestes set plagues que els van caure damunt, posaren en llibertat els jueus, els quals al llarg del temps van colonitzar altres territoris, suposadament a base d’expulsar o fer esclaus els residents.
Aquestes entrades i sortides se suposa que han estat molt de moda al llarg de tots els segles i continuen avui. No vull ni pensar en el sofriment de milions d’humans que moriren i moren actualment sacrificats com bèsties pels seguidors de Satanàs. Sigui com sigui, a aquelles famoses set plagues cal afegir-n’hi l’octava, la més destructora de totes: la plaga dels humans, la nostra pròpia espècie, la que Déu va crear segons explica la meva estimada Història Sagrada.
Per tant, davant d’aquestes catàstrofes, la gent de bona voluntat hem de marxar? Però on? Tot està ocupat i contaminat i el pronòstic és cada dia més lleig. Però de tot plegat el que em sap més greu és que a més de la nostra propera autoliquidació privarem que les noves generacions, que haurien nascut per substituir-nos en el futur, no puguin gaudir de la nostra mare terra, per la senzilla raó que l’espècie humana s’haurà autodestruït. El planeta erm de vida seguirà volant per l’espai fins que arribi el dia de la seva inevitable hora.