Arran d’un escrit meu sobre Pere de Torroella al Llibre de la Festa Major del 2009, el bon amic Joan Radresa m’ha donat la pista i bona part de la informació sobre aquesta llegenda. Potser cal dir de bell antuvi que Pere, de la família dels senyors de la nostra vila, no va viure a Torroella. Bernat de Torroella, el seu pare, es preocupà per donar-li una bona educació i aconseguí d’enviar-lo, des dels quinze anys, a la cort navarresa. Després va residir a Nàpols, a la cort del rei Alfons el Magnànim, i entrà en contacte amb escriptors italians. A la mort del rei, tornà a Catalunya, on va actuar d’ambaixador reial en diverses missions. Gràcies als contactes de la cort i als desplaçaments, va esdevenir escriptor de gran cultura, molt divers, important en català i en castellà, en prosa o poesia, bon coneixedor de Petrarca i d’Ausiàs March. L’any 1458, quan tenia uns trenta-vuit anys, es va casar amb Violant de Llabià, pubilla rica que vivia a la Bisbal, i Pere es va traslladar a casa seva, de la qual encara es conserva part de la planta i alguna finestra.
Pere de Torroella té el mèrit d’haver escrit el primer sonet que s’ha fet en llengua catalana, però va ser molt cèlebre també en castellà, d’entre altres motius, per ser 
l’autor de Maldezir de mujeres, un llibre de poesia que es va fer famós, de vers curt i rima fàcil, àgil i lleuger, que va provocar una polèmica molt violenta i rèpliques airades de poetes importants. Tot plegat el va fer famós com a enemic del sexe femení.
Fins aquí la història, ara ve la llegenda, que es basa en un llibre del castellà Juan de Flores, que explica el següent.
“Vigilaven la reina i les seves dames a Pere de Torroella, i el varen atrapar i lligar de peus i mans. El varen despullar, li taparen la boca perquè no pogués cridar, i el varen lligar nu a un pilar. A partir d’aquest moment, cadascuna inventà maneres de turmentar-lo, i el varen anar esquinçant amb ràbia, unes amb estenalles roents, d’altres amb ungles i dents. Ja estava mig mort, però per fer-li més mal sobre el mal, no el remataren, deixant-li refredar les nafres crues i fent-n’hi de noves. I quan ja estaven cansades de turmentar-lo, la reina i les dames es varen posar a sopar al seu costat perquè les veiés, xerrant sobre les seves maldats, fent memòria de les seves obres malicioses, cadascuna deia a la reina quantes vegades es podria matar aquell home… I així va sofrir tanta pena de les paraules com de les obres; i després que s’alcessin de taula, totes varen donar sopar amarg a Torrellas; i tant va ser servit amb escudella i aus i mestre sala, que no sabria escriure les diferències de les injúries i ofenses que se li feien. I això va durar fins que va aclarir el dia. I un cop varen deixar el ossos sense carn, els cremaren; i de les cendres, cadascuna en va guardar una capseta per relíquies del seu enemic, i n’hi hagué alguna que la portava al coll, perquè portant més a la memòria la seva venjança, més plaer n’haurien. Així que la gran malícia de Torrellas donà a les dames victòria, i a ell la paga merescuda.”
Difícil de creure que fos aquesta la mort autèntica de Pere de Torroella (que l’autor aomena Torrellas), que segur que devia morir al seu llit de la Bisbal, però ja sabem que les llegendes ajuden a explicar una història real, tot distorsionant-la.
