Andalusia

He passat una setmana a Andalusia convidat a donar unes conferències. (Ara en diuen xerrades, però no m’agraden els eufemismes, xerrar vol dir parlar malament, molt i sense substància.) (Si els resultats són aquests, com a mínim no els anunciem d’aquesta manera!) He parlat davant auditoris tan variats com universitaris, sindicalistes i comunitats cristianes populars d’Andalusia, Cadis, Jerez i Màlaga. Arreu m’he trobat com a casa perquè Andalusia és un poble acollidor per excel·lència.

He tingut activitats matí i tarda i solament vaig tenir temps per lliurar-me al turisme una tarda a Cadis. El privilegi va ser comptar amb la companyia d’un savi professor universitari que em va oferir la millor visita guiada de la meva vida. A la reial capella de Nostra Senyora del Popolo, on l’any 1596 les tropes angloholandeses van afusellar la imatge mariana ubicada en el lloc més transitat de la ciutat, explica molt sobre l’actual devoció popular. Però allà on realment em vaig emocionar va ser a l’oratori de la Santa Cova, amb dues capelles, la penitencial i l’eucarística. La capella penitencial està ubicada en un subterrani sense cap tipus d’ornamentació i la seva història està vinculada a una confraria que s’hi reunia tots els dijous per meditar la Passió.  El marquès de Méritos i el marquès d’Ureña, que eren músics, van posar-se en contacte amb el músic austríac Joseph Haydn per encarregar-li una peça musical que acompanyés la predicació del Divendres Sant. Així va néixer “Les set darreres paraules de Nostre Redemptor a la Creu”, una de les peces cabdals del repertori de Haydn. El meu cicerone em va fer les explicacions dins de la capella penitencial amb els llums apagats per aconseguir l’ambient més proper a l’original de quan es va estrenar l’obra el Divendres Sant de 1783. Una suau música de fons anava desgranant les notes de l’austríac. Sublim.

L’Andalusia cultíssima representada per professors que m’acompanyaren al llarg d’una tertúlia radiofònica i tants altres amb els quals he mantingut llargues converses (i alguna discussió amical que ens hem promès continuar properament), és compatible amb l’Andalusia bohèmia i alegre que tants bons records en tinc de visites precedents. Nacho Dueñas és un cantautor que em va venir a esperar a peu de tren i hem compartit cerveses i vi, ell, aigua mineral, jo; però parlàvem el mateix llenguatge. Una de les seves cançons, “Somos”, és una afirmació que comparteixo: “Somos un rosal en el asfalto, somos la chinita en el zapato, quijotes más realistas que don Sancho. Si la vida es corta el mundo ancho. Somos el pasado del futuro.” Mentre convertíem, a altes hores de la nit, les lletres de les seves cançons en somnis actualitzats en una taverna, un artista, ben torrat, dissimuladament va immortalitzar el moment en un esbós esplèndid que guardaré amb afecte mentre visqui. Vaig abraçar-lo amb agraïment i correspongué estrenyent encara més fort en saber que parlava amb un català, perquè va resultar ser gendre d’un exjugador del Barça. Després de compartir amb ell allò que l’hora i el seu estat permetia, ens vam acomiadar com si ens coneguéssim de tota la vida. Una forta abraçada a Nacho, sense paraules, va ser un adéu dels que porten càrrega d’eternitat.
Nacho
El cantautor Nacho Dueñas