i el seu llibre Treure una marededéu a ballar

Perejaume és un dels poetes més valents i innovadors de l’actual panorama de la poesia catalana. O el que més.
Jordi Llovet (1947)

En una marededéu hi ha enterrada molta vida humana, generacions de creença, il·lusió i esperança. Encara que l’espècie humana faci grans canvis hem estat capaços de crear i arrossegar tots aquests símbols, que perviuran, perquè són més potents que nosaltres.
Perejaume (1957)

Un pagès redueix el món al lloc, i el lloc li creix. Un turista, en canvi, redueix els llocs al món i els llocs s’abreugen. Naturalment el lloc es dilata d’una manera absolutament proporcional al grau d’atenció.
Perejaume (1957)

Perejaume ha inventat un gènere poètic nou que no és poema en prosa, ni tampoc la prosa poètica, és el poema en assaig o l’assaig empoetitzat.
Ricard Torrents (1937-2023)

L’any 2010 Pere Jaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar, 1957), conegut com a Perejaume -poeta, assagista, artista i erudit- va sortir del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) equipat amb una marededéu gòtica del segle XIII, del fons del Museu Joan Abelló, de la qual no hi ha cap documentació sobre la seva procedència i va emprendre un viatge a peu que va durar deu dies de camí (del 27 de juny al 7 de juliol). Portava a coll una talla en fusta de la verge asseguda en un escambell amb l’infant a la falda. Anava dins d’una motxilla embolcallada i closa per dues capes de tissú, una de neoprè, una altra de paper de bombolles i un darrer embolcall impermeable, i pesava 3, 190 quilos, l’embolcall inclòs. De l’experiència d’aquest periple caminant, el poeta en va treure un assaig que alhora és una crònica i un majestuós poema en prosa, remarca el crític literari Jordi Nopca, o poema en assaig, que diria l’ humanista Ricard Torrents.

En l’itinerari, Perejaume volgudament va passar entre d’altres llocs pel Museu Marès, la Meridiana, Santa Coloma de Gramenet, Besòs, Montcada, la Llagosta, Caldes de Montbui, Centelles, Tona, El Museu Episcopal de Vic, Navàs, Cardona, Museu Episcopal de Solsona, el Bruc, Collbató, Esparraguera, Martorell i l’Hospitalet, fins a tornar al MNAC d’on havia estat treta la talla gòtica.

L’itinerari, per tant, acabava girant entorn dels quatre museus que apleguen el major nombre de marededéus romàniques i gòtiques del país: el MNAC, el Marès, l’Episcopal de Vic i l’Episcopal de Solsona.

Perquè caminar genera formes de dibuix o de narració. Caminar convida a la comprensió i si hi afegeixes una obra té un punt il·luminador, diu el poeta. Curtcircuit entre natura i art, aquest provocador experiment de Perejaume que depassa l’àmbit estrictament religiós, va acabar donant aquest magnífic fruit escrit. Diu Nopca que “Treure una marededéu a ballar” és un assaig poètic molt ben documentat, una crònica del trajecte i alhora un poema en prosa esquitxat de frases i paraules pròpies o neologismes que Ramon Sargatal (1955), doctor en filologia clàssica, anomena “perejaúmiques”. Hi trobem reflexions i cites de saviesa de multitud d’autors universals que s’intercalen en el text: de sant Joan de la Creu, Carles Riba, J.V. Foix, Josep M. De Sagarra, Roís de Corella, Bartomeu Roselló-Pòrcel, Joan Amades, Jacint Verdaguer, el Càntic dels Càntics de Salomó, Josep Sebastià Pons, Joan Miró, Josep Carner, Santa Teresa, Lezama Lima, Jean-Paul Sartre, Pier Paolo Passolini, Ramon Llull, Newton, Pere Gimferrer, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Cesare Pavese, Blai Bonet, Ernesto Cardenal, Josep Pla, Francesc Eiximenis o Antoni Tàpies.

A tall d’exemple, hi llegim: “Digué la poma al fem que ell pudia, i el fem digué a la poma que ell era parent seu” (Ramon Llull). “Tot és repetició (…), fins la primera vegada és una segona vegada” (Cesare Pavese).

De fet, en el text hi trobem intercalades tres narratives: la del camí, la del text pròpiament dit i la mariana, una imatge aquesta semànticament tan rica que no s’acaba mai, diguis el que diguis ella ho encaixa -apunta Perejaume-. Perquè la marededéu probablement és la figura mitològica més generosa que tenim a Occident. És la feminitat, la mare, la criança, el lloc…És alhora una figura distant del món natural, perquè hi ha aquest element catòlic de la virginitat i de l’enfrontament amb Eva, però alhora, com que rescata continguts molt ancestrals de la divinitat-mare, és una figura que està molt encastada en aquest món natural, remarca.

Diu l’autor que des del segle XI fins al XIX les marededéus autòctones es van anar clavant com agulles en un mapa. El pare Narcís Camós va identificar i censar l’any 1657 un total de 1.033 santuaris marians a Catalunya i va descriure la fragilitat dels materials de les marededéus. Del que ell constata en queda un 10%. Joan Amades en el seu llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya (1989) en recull un total de 690.

Les marededéus trobades s’associen al lloc on van ser descobertes i el defineixen, donant-li un significat que dispara aquell espai cap a una dimensió transcendent. Les imatges representen llocs: personifiquen localitzacions específiques del culte. El 8 de setembre l’Església celebra la festa de la marededéu trobada, que és la més toponímica de les festes.

Exemples de marededéus trobades: la de Bellmunt, del Claustre, del Coll, del Cor, de la Gleva, de Meritxell, del Mont, de Montgai, de Montgarri, de Montgrony, de Montserrat, de Núria, Puig l’Agulla, de Queralt, del Remei de Caldetes, de la Roca, de les Valls, del Vinyet, entre tantes d’altres. Una terra tota de culte, atapeïda d’imatges trobades. Vistes en conjunt, les marededéus i la follia humana de creure-hi aclaparen, diu Perejaume.

Cal remarcar que totes les marededéus trobades són amoroses. No se n’ha trobat mai cap de dolorosa. Només l’amorosa es deixa trobar. No pot ser d’altra manera -diu Perejaume- , a la falda de la mare sempre s’hi ha acollit l’infant.

El poeta intercala reflexions de collita pròpia que engrandeixen el text, com per exemple: “ja n’hi ha prou de llunyanies. Sovint, com més a prop, més paradís ens envolta. És un fet”. O bé aquestes altres: “La felicitat és inseparable de la dedicació d’un mateix als altres”. “La terra no s’atura de donar: com més s’examina un lloc, més veritat s’hi troba”. “¿Què ho fa que sempre tinguem per més digne de mèrit allò que ens ve costa amunt?” “Al capdavall, tota escriptura empobreix el que queda per escriure”.

Diu Perejaume en el text “puc posar tota l’atenció en el balanceig de la imatge. Comença a bascular i en aquest punt arriba a ballar una mica. Balla amb mi. Tot i ser una imatge sedent, les corretges de la motxilla li permeten un fimbreig i balla. Es així: la imatge es posa a ballar tranquil·lament, compassadament. Tot plegat, unes passes de ball, no gaires. Però sí, la imatge esdevé la meva parella de ball”.

També apunta: “No sé si fora millor canviar ballar per rumbejar. No pas en el sentit d’ostentar i lluir, que també té el mot, sinó en el de deixar-se bransolejar per allà on es passa, que és la manera com una embarcació camina seguint un rumb determinat”. I d’aquí el poeta en treu el títol de l’obra que comentem.

Tampoc hi manca ironia intel·ligent en la narració (“No sé si la marededéu sap que jo no sóc creient”. “¿Vols dir que tanta escriptura no és un esforç de comprensió sobre un fet, treure una marededéu a ballar, que refusa qualsevol invitació a la lògica? ).

Però la seva potència lingüística és absoluta, insubornable, tenaç, remarca Llovet. I la invenció de paraules d’aquest poeta es interessantíssima. Els seus neologismes i descobertes no es troben al lèxic ortodox de l’Institut d’Estudis Catalans, ni al de l’Enciclopèdia Catalana. Ramon Sargatal ha confegit un inventari de mots perajaumers, a vegades només vinculats a l’obra dels grans recol·lectors de paraules que hem tingut al país, com els lingüistes Joan Coromines (1905-1997) o Antoni Alcover (1862-1932). Alguns exemples serien: amontserratat, apomadament, arboració, lletraeixut, llocabundància, pinzellós, etc.

Paradoxa d’un autor creatiu, un artista total, que enlaira i dignifica la literatura catalana mentre la parla del comú s’empobreix més cada dia. Però tal com diu Perejaume: “La vida és enlluernant, qualsevol altra cosa queda pàl·lida en comparació amb ella”. Sargatal diu que és impossible escriure sobre Perejaume, després de llegir-lo, i no quedar imantat per la seva manera de fer i d’escriure. La Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic) acaba d’investir Perejaume doctor honoris causa en reconeixement a la seva trajectòria artística i el seu compromís amb la cultura catalana, la llengua i el territori. Es tracta de la primera vegada que la UVic reconeix institucionalment una persona de l ’àmbit artístic i plàstic.

Referències bibliogràfiques

1.PEREJAUME. Treure una marededéu a ballar. Galàxia Gutemberg. Barcelona, 2018.

2.NOPCA, Jordi. “El món és fràgil com una mala cosa”. Ara, 2 de juny del 2018, pàg.42-43.

3.LLOVET, Jordi. “Perejàumiques”. Ara, 13 de gener del 2024, pàg. 38.

4.SARGATAL, Ramon. Perejàumiques. Un vocabulari. Días Contados SL. Barcelona, 2023.

PS: Arrodonim l’article amb dos poemes. El primer de caire popular referenciat en el llibre i referit a una invitació al ball feta a la Verge; i el segon escrit per Jacint Verdaguer referit a la marededéu del Mont, patrona de l’Empordà. Tant el poeta osonenc com la marededéu són referenciats també diverses vegades en aquesta peculiar crònica poètica de Perejaume.

Alegria de sant Josep

Verge, si voleu ballar,
l’infant vos tindré una estona;
balleu vós, l’espòs Josep,
balleu vós enhorabona.
Josep se’n posa a ballar,
barretina i calça closa.
Un home de seixanta anys
ara s’ha tornat de dotze.

Popular (fragment)

A la Verge del Mont

Oh Mare de Déu del Mont
¿com tan alta en sou pujada
en un trono de penyals
dalt el cim d’una muntanya?
¿És per sentir els angelets
o per rebre el bes de l’alba,
o per abastar un estel,
lo més bell de l’estelada?
No és per sentir els angelets
puix vos volten en garlanda
ni per veure eixir lo sol
per Vós no s’és post encara
ni per abastar un estel
prou n’estau ben coronada;
sinó sols per beneir
d’Empordà l’hermosa plana
que teniu a vostres peus
pregant-vos agenollada.