Coincidint en el temps, s’han pogut veure a Barcelona dues exposicions en les quals la presència de Picasso és molt notable. En una d’elles, “Picasso-Romànic”, encara visitable al MNAC, es planteja la importància que el pintor malagueny donava a aquest art primitiu, arrelat als Pirineus durant els primers segles del mil·lenni.
Això és conegut per tot allò que s’ha trobat entre els seus objectes personals (postals i cartes que fan referència a la col·lecció del MNAC), com també pel seu personal testimoni aparegut a la premsa de Barcelona, després de visitar aquesta gran col·lecció d’art romànic l’any 1934.
Aquesta gran admiració per l’art romànic català podria ser que també tingués quelcom a veure amb la seva època de Gósol durant la primavera i estiu de 1906. Picasso arriba a aquest poble del Berguedà per refer la seva salut sota consell del seu amic, el metge Jacint Raventós. Sembla com si Picasso tingués necessitat de posar en ordre la seva persona i potser més el seu esperit que el seu cos. Tampoc se sap que estigués pròpiament malalt, i s’han aventurat possibles mals que necessitessin d’aquest aïllament, com la tisi, la sífilis, o una possible desintoxicació de l’opi, que tant ell com la seva parella sentimental, Fernande Olivier, consumien.
En aquella etapa Picasso ja havia conegut Matisse, que col·leccionava màscares i escultures africanes, i per altra banda, a París, estava de moda l’exaltació de l’art primitiu, com era el cas dels baixos relleus egipcis. És aquí on potser caldria subratllar que Picasso ja podria conèixer, a més a més, l’existència d’un altre art primitiu. Un art pur, simple i icònic, com era el de les pintures i escultures romàniques catalanes. Sigui el que sigui, l’etapa de Gósol marca la fita més important en l’evolució pictòrica de Picasso, el seu art es renovarà totalment, com explica amb profunditat i lucidesa Jèssica Jaques Pi en el seu llibre, Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad, llibre i estudi del qual serà interessant tornar a parlar.
L’exposició “Picasso-Romànic” reuneix, en una atmosfera de gran creativitat, proporcionada pels frescos i escultures de la col·lecció d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una quarantena d’obres de Picasso cedides pel Museu Nacional Picasso-París. I són precisament les de l’època de Gósol les que tenen més a veure amb l’art romànic i amb la posterior evolució de la seva pintura, que l’any següent culminaria amb el quadre de Les demoiselles d’Avignon i que donà el tret de sortida cap a la creació del moviment cubista, com afirma John Berger, un dels assagistes d’art més importants del nostre temps i que, per cert, ha mort aquesta setmana.
Les altres obres que podem veure no tenen relació directa, des del meu punt de vista, amb l’art romànic si no és que considerem la influència exercida sobre aquestes pel posterior moviment cubista. En aquest sentit, les “crucifixions” aquí presentades tampoc hi tenen gaire a veure, si no és per la seva pròpia temàtica. Per cert, que una d’elles, la pintada uns anys més tard a Muguins, certament desentona en el marc en què s’exposa i sense alguna explicació que no m’ha arribat, sorprèn per la seva procacitat. Fa pensar que a Picasso, aquell dia, se “li havia anat l’olla”.
L’altra gran exposició que s’ha pogut veure a Barcelona ha estat la de “Cubisme i guerra, el cristall dins la flama”. L’exposició s’ha fet al Museu Picasso de Barcelona, gràcies a l’entusiasme i talent de Christopher Green. Ell usa aquesta metàfora del “cristall dins la flama” per referir-se al cubisme practicat per un grup d’artistes, la majoria residents a París, durant el temps de la Primera Guerra Mundial.
La gran virtut d’aquesta mostra és que reuneix la majoria d’artistes que practicaren el cubisme des d’un bon principi i estudia la relació entre l’ús d’aquesta tècnica durant un temps i un espai molt concrets, el París de 1914 fins a l’acabament de la gran guerra. S’analitza i s’entreveu com la desfeta humana de la guerra influeix en aquest moviment i com si la possible “crida a l’ordre” de les forces tradicionals del moment reclamessin un retorn o record de la pintura francesa clàssica anterior a la guerra. Era quasi un deure patriòtic no oblidar la presència dels mestres anteriors. Es pot apreciar, segons Green, la influència d’un Corot en el retrat de Jossette Gris de Gris i sobretot d’un Cézanne en Natura morta amb fruitera i copa, de Picasso.
