No he pogut resistir la temptació. Tampoc la quantitat d’esdeveniments i notícies que l’actualitat genera, molt propícies per a articles d’opinió, ha estat motiu suficient per fer-me refusar la idea que la meva primera col·laboració a la revista Emporion fos un petit homenatge a l’excepcionalitat de les terres del nostre entorn.
M’ha semblat que la millor manera per fer-ho era recordar les paraules que va pronunciar Joan Pericot, farà uns quants anys, durant l’acte d’inauguració d’una exposició-homenatge que el meu pare li va dedicar. L’essència d’aquelles paraules l’he conservada sempre viva a la memòria. Paraules entenedores, que destil·laven poesia, i que posaven de manifest la gran estima que sentia Joan Pericot per la seva terra. La nostra terra.
Em seria impossible reproduir-les de manera literal. Malauradament, al temps sempre l’acompanya una grossa goma d’esborrar, que sol utilitzar moltes més vegades de les estrictament necessàries. Ho faré a la meva manera, amb el meu estil i les meves paraules, afinant tot el possible, per intentar conservar al màxim el missatge que volia transmetre l’esperit selecte de Joan Pericot.
Despulleu i allibereu la vostre ment. Feu un esforç per concentrar-vos i veure davant vostre una gran tela en blanc, uns pinzells i uns colors. Pas a pas, anirem conformant el que podríem considerar la màxima expressió d’un paisatge ideal i sublimat, com pocs n’hi poden haver al món. Si us plau, ajudeu-me…
Les primeres pinzellades seran per plasmar un cel blau, clar, nítid i transparent com només ho és el que acaba de ser escombrat per l’aire de la tramuntana. Seguidament, amb un blau fosc difuminat per la llunyania, marcarem el perfil d’una imponent serralada, amb els cims enfarinats pel que podria ser l’última nevada del més de maig. El blau, anirà degradant fins barrejar-se a un verd fosc, amb tots els matisos i tonalitats pròpies del pi i l’alzina surera. A mesura que baixem per acostar-nos a l’espai que conformarà la plana, carregarem les tintes, fent que agafin sobrietat i contundència.
Les pinzellades que encetaran el pla, les tintarem amb uns verds herba tacats de vermell, d’aquells que només es poden trobar als camps de blat i roselles a principis de maig, ho matisarem tan sols amb una punta d’ocre i gris per insinuar el petits turons disseminats per la plana, la majoria dels quals els dotarem de vida i esperit, mitjançant uns petits poblets que anirem situant damunt dels seus gastats lloms, cadascun amb el seu peculiar encant i discreció de color, que sol donar el pas dels segles.
No podríem concebre aquesta ubèrrima plana sense la serpentejant presència d’un riu viu i juganer, acompanyat sempre d’uns arbres de ribera, que podrien fer les delícies del més exigent dels paisatgistes.
Fem uns passos enrere, per observar detingudament el que fins ara hem anat creant sobre la blanca tela. Realment, el paisatge comença a agafar cos i forma. Anem per bon camí.
Situats ja a mitja altura de la tela, continuarem, formant un massís amb tres velles muntanyes de formes dolces i arrodonides. Aquí, les nostres pinzellades seran d’un gris argentat, amb suaus matisos d’ocre, taronja i verd. Són tan perfectes les muntanyes, i és tal el seu equilibri, que no podem resistir la temptació d’ubicar-hi, al cim de la del mig, un castell centenari, de formes austeres i contundents. Tampoc ens passa per alt que la falda d’aquesta muntanya, molt a prop del riu, és el lloc idoni per situar-hi un poble.
Hi formarem un poble majestuós. Una reial vila, on les seves pedres siguin història viva d’un passat gloriós. Entre altres elements, disposarà d’una majestuosa església gòtica, un palau reial, torres de defensa i d’entrada a la vila, restes de muralles i una superba plaça porticada com a centre del poble, on hi confluiran tota una munió de carrers torçats i estrets, que si un és bonic, l’altre encara més.
Acostant-nos al primer terme, farem fondre el verd de la plana amb una platja de fina sorra i color de mel, constantment mimada per les abraçades i carantoines d’un mar, bressol de civilitzacions, que marca empremta i caràcter als afortunats que poden gaudir de la seva proximitat i companyia.
Arribats ja a rigorós primer terme, a la dreta, al final del massís muntanyós, abraçat també per una peculiar muntanya, hi situarem un poblet meravellós, de cases blanques, barques, pescadors i el mar… Per intentar aproximar-nos al color blau de les seves aigües, ho esperem aconseguir amb una barreja que fongui la contundència del blau ultramar amb la tendresa del més pur dels blaus cel. Prop de la costa, unes subtils i difuminades taques verd maragda, carmí i morat, donaran a entendre la gran riquesa i varietat del fons marí.
Retrocedim uns passos, potser per última vegada, per contemplar l’obra. Està acabada. Està bé, és fantàstica… però… però perquè fos encara si cap més perfecta, li falta un detall… que ara mateix no encertem endevinar. Als pocs moments, ens adonem de l’evident.
Tornem a apropar-nos a la tela. Al mig del mar, no gaire lluny de la costa, retallem amb el pinzell el perímetre d’unes illes que tacarem d’uns colors entre gris, ocre i verd, molt semblants, quasi es podrien dir iguals, als del massís del castell. Ho fem imaginant-nos com si antigament les illes i el massís haguessin format part d’un mateix cos, que la naturalesa, per un caprici dels seus, partí, desplaçant-ne uns quants trossos dintre el mar, a la distància justa per fer el goig i les delícies dels habitants d’aquestes terres.
L’obra està acabada. Hi donarem l’últim i definitiu cop d’ull. Sense gosar fer cap comentari, aclaparats pel meravellós del paisatge, tenim la temptació d’anar a buscar seient i restar davant seu, fins que l’esperit quedi saturat de tanta bellesa.
El nostre últim pensament és d’enveja. Una sana enveja per tots els qui gaudiran d’un entorn tan privilegiat com aquell. Si és que en el món hi ha cosa semblant…
EPÍLEG
De res servirien les paraules que acabeu de llegir, si com en un compte o una faula, no en traiem alguna conclusió profitosa, o que almenys ens faci reflexionar.
El tros de món i de natura, que només per l’escàs mèrit personal d’haver-hi nascut o ser-ne resident, ens ha estat donat per gaudir-ne, tenim l’obligació i la responsabilitat de respectar-lo, fer-lo respectar i ensenyar que el respectin. És el llegat més preuat que deixarem a les futures generacions. Hem de tenir cura de mantenir el cel nítid i radiant. Les aigües del riu i el mar, lliures de contaminació. Protegir les velles pedres del nostre patrimoni, que pel sol fet de ser tan velles, necessiten d’una especial atenció. Vigilar els boscos i les muntanyes, que estiguin sempre nets i protegits d’incendis devastadors. Respectar la natura i saber conviure amb harmonia amb tota la resta d’éssers que hi tenen l’hàbitat i l’aliment. Només així, el nostres descendents podran respondre, amb el mateix orgull que ho fem nosaltres, quan ens pregunten d’on som. En el cas nostre, diem:
Som de Torroella, a l’Empordà.
