Cada dia a primera hora del matí, quan el sol apunta, enfilo el carrer del Riu des de Fora Portal i veig dues línies paral·leles d’arbres al fons, que condueixen cap al punt de fuga on trobo el pas del riu Ter. Són quaranta-quatre plàtans que actuen de frontissa perfecta entre la vila i el Tamariuà, entre el sòl urbà i els horts regats pel Ter. Són plàtans discrets, sense la majestuositat dels de la Devesa de Girona o els ufanosos del passeig de la Bisbal, però a Torroella és la millor col·lecció d’arbrat urbà que tenim. Plantats per fer l’ombra necessària a diverses generacions de pagesos, botiguers i menestrals que han anat a l’hort a peu i n’han tornat traginant, amb orgull, carretons plens a vessar de verdures i fruites de tots colors. Aquests plàtans estimats són com quaranta-quatre sentinelles que m’anuncien la varietat de flora que aniré trobant camí de la Resclosa: oms, arços blancs, evònims, oliveretes, ailants, saules, xifrers, verns, saücs, pollancres, freixes, nogueres, troanes, vimeteres, desmais, balques, canyissars, sanguinyols, avellaners, acàcies, acers i moltes altres espècies encara. Les millores que fa poc ha experimentat la vora del riu ajuden a gaudir d’un paisatge que m’alimenta d’altra manera, però igualment necessària, que el bon esmorzar que m’espera.
Han passat els anys, Torroella ha canviat com un mitjó, però l’avinguda més bonica de la vila està intacta des dels temps dels nostres avis. Hem tingut seny, malgrat que en algun moment es volien sacrificar els plàtans a canvi del “progrés” d’asfaltar fins al racó més inapropiat. Són quaranta-quatre plàtans que s’han de conservar amb una bona prevenció i cura. A la meva manera d’entendre pateixen un excés de poda, com tants arbres que demanen a clams que els deixin créixer lliurement.
Torroella, que excel·leix en tants camps, ha quedat un pèl per sota de la bona nota quant a flora urbana. Ens ha faltat visió de futur per emprendre plantacions que fossin l’orgull de futures generacions. Ens hem limitat als mínims: parcs amb escàs interès (sense anar més lluny, compareu-los amb algun parc de Palafrugell, fet amb amor i gràcia), rengleres d’arbres esquifits a voravies que sobreviuen amb penes i treballs. D’una avinguda solemne com l’eix del passeig de Catalunya se’n podia treure més suc. Les mèlies, que és un arbre que arriba a ser acceptable quan creix sense limitacions, sofreixen d’allò més per no destorbar el trànsit rodat. Aleshores, en ser podades fins als límits, quan veig els toscos socs en ple hivern és com si contemplés regalèssies gegantines enclastades a terra! La passada primavera aquestes mèlies van florir generosament gràcies a un millor tracte que en altres ocasions i és en aquests temps que tot és ufanós quan gaudim de la vida dels nostres arbres i ens encomanen vitalitat i joia.
No sóc gens partidari de deïficar els arbres i hem de comprendre que tenen el seu cicle vital, com tot ésser viu. Ara bé, hem d’estimar-los i conèixer el seu nom, la simbologia, el seu paper en el folklore, el seu valor social, etc. Faig vots perquè Torroella aprengui a valorar-los, a plantar-ne de nous i a cercar la manera de tornar-los el protagonisme perdut. Josep Gordi Serrat ha escrit un llibre preciós: Els arbres mediterranis, que tinc la satisfacció d’haver ajudat a finançar mitjançant la imaginativa idea dels microcrèdits (vegeu el portal verkami.com). Gordi dóna compte que en alguns pobles de l’Àfrica Central, les comunitats posseeixen l’arbre del diàleg o l’arbre de les paraules, que és un arbre on es troben les persones que tenen un enfrontament per intentar resoldre’l al seu aixopluc i sota la seva força benefactora. Per quan un arbre de les paraules a Torroella? Contra la crisi: imaginació. Iniciatives que no necessiten pressupost, iniciatives per una comunitat cohesionada i per afavorir la comunió amb la naturalesa.
